Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Elisenda Rosanas

Elisenda Rosanas

Barcelona, 1982. De petita ja deia que volia ser periodista, ara procuro fer-ho el millor que puc a l'ACN i al voltant, sobretot, de l'educació i la salut. Alhora, m'esforço a criar tres fills petits i no morir en l'intent, posant a prova això que està tan de moda: la conciliació familiar.

Opinió

Regals escolars

Sé que vaig tard i que el tema que tracto a continuació ja no està de moda. Més que res, que fa tres setmanes que ha acabat el curs escolar i, per tant, el gran debat ja s'ha fet. Però com que és una qüestió que m'ha ocupat bastant espai mental els últims junys, li dedicaré unes línies. Es tracta del ja popular regal de mestres de final de curs. Cal?



Així d'entrada he de dir que, a mi, fer un petit detall a les mestres que han estat amb els meus fills durant nou mesos, moltes més hores que jo mateixa cada dia, no em sembla desorbitat. Al contrari, ho trobo una mostra d'afecte cap a una persona que s'hi ha dedicat i una manera de reconèixer la seva tasca. Molts direu: però si és la seva feina! Sí, ja ho sé, que és la seva feina. Però tot i que faci el que li estipula el contracte, estableix un vincle personal, es converteix en un referent i, en definitiva, fa una funció ben important. I, a veure, a tots ens agrada que ens agraeixin les feines ben fetes, o no? 

Ara bé, els problemes comencen amb el concepte. Petit detall. Està clar que en un grup de 25 famílies no tothom ho té entès de la mateixa manera. Per uns serà una caixa de bombons, per l'altre una entrada a un spa i pel de més enllà, una tassa amb els dibuixos dels nens i nenes de la classe. Posar-se d'acord, doncs, és tot una odissea i qui porta la veu cantant de la gestió ha d'intentar consensuar obsequi i pressupost, recollint totes les sensibilitats del grup. Una feinada, com veieu. 

A mesura que passen els cursos, el mateix grup va trobant l'encaix i cada vegada és més fàcil arribar a aquest consens, però sempre sorgeixen els mateixos conflictes. Si s'opta per un detall de veritat, hi ha qui ho veu poc valuós i de garrepa. Si s'opta per estirar una mica més el pressupost (ep! Que amb 2 euros per família es pot fer un regal de 50 euros, eh?), hi ha qui opina que s'està assentant un precedent innecessari i que és massa. Si s'opta per un detall amb participació dels nens, surten els qui recorden que els mestres són mestres molts anys i que aquest tipus d'obsequi els fa més nosa que servei al cap dels cursos... També hi ha qui diu que sí a tot perquè només vol preocupar-se de pagar, una actitud que a vegades fa ràbia però en el fons és d'agrair -prou traves hi ha en tot el procés. I, per últim, hi ha qui acaba afegint al regal fins i tot als fills de la mestra o el mestre en qüestió amb arguments tan sòlids com arrodonir la contribució econòmica de cada família. Com deia més amunt, tot plegat es converteix en una odissea.

Qui aconsegueix polir tots aquests serrells, a banda de merèixer una bona ovació, es troba un darrer escull. Trobar el dia per donar-li al mestre. Ningú no vol perdre's el moment però no va bé a tothom el mateix dia. L'últim dia al matí o la tarda abans de la festa? És el darrer dilema del curs que fa de tant mal solucionar i que les diferents famílies acaben cedint per no condicionar el lliurament, i en algunes ocasions s'arriba a donar la paradoxa de trobar-se tan sols un parell de pares amb el paquet a les mans...

Així doncs, fer un detall al professor acaba convertint-se en un esport de risc tan gran que en petit comitè la majoria de famílies voldrien deixar de practicar. Ara bé, en un grup de WhatsApp ningú no vol ser el primer a dir-ho i acaba resultant que tothom és un ferm defensor de la idoneïtat d'aquesta ja tradició. Perquè s'ho mereixen. No s'acaba d'entendre, no?

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Els nostres avis

Publicitat
Publicitat