Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Gabriel Pena

Gabriel Pena

Poeta i escriptor nascut a Seròs a finals de la primavera del 1980. Passa la seva infància en un entorn rural, entre el regadiu i el secà. S'especialitza en estratègia de la marca i la comunicació i actualment viatja pel món per descobrir altres maneres d'entendre la vida.

Opinió

Oliola, el monestir de Pattu i un partit de futbol

Oliola és un poble com els d’abans, petit i costerut. Està situat a la falda d’un castell de frontera andalusí a la vall del Llobregós, un riu que té cabal quan li convé. La rodalia són camps de secà i camins franquejats per espigues esgrogueïdes la major part del temps. L’hivern és llarg i convida a arraulir-se vora el foc. L’estiu, en canvi, és agradable, sobretot si es compara amb la calor extrema dels pobles de la Noguera Baixa. El 8d’agost del 1988 hi era de colònies. Aquell dia vam fer una excursió a Maravella, una localitat abandonada a uns 5 quilòmetres d’Oliola. Era entrada la tarda quan travessàvem el carrer de façanes còncaves i sense entranyes, com un badall a mig fer. Vam estendre els sacs de dormir prop d’un conreu al voltant del que hores més tard seria una foguera. No havia dormit mai al ras, ni tampoc havia copsat la majestuositat d’un cel nu com el d’aquella nit.

A 100 dies a peu dels estels de Maravella, a Rangun, el mateix 8d’agost del 1988 esclatava una revolta -la Revolta 8888- que tenia com a finalitat l’obertura del país. Ja llavors l’antiga Birmània descansava sobre els tres silencis de l’actual Myanmar. El primer dels silencis és el de les pedres de la vall de Bagan. El segon, el de la por. I el tercer silenci és el de la contemplació, la meditació i el repòs, com el silenci que ens va acollir al monestir de Pattu, un seminari budista on conviuen desenes de nens aspirants a monjo. La tarda que hi vam arribar feia bon temps i els joves monjos jugaven a futbol en un camp pedregós. En veure’ls, endut per l’entusiasme, vaig demanar d’afegir-me a un dels dos equips. Llavors aquells nens pelats al zero van aturar el matx, em van mirar de dalt a baix i van considerar que era massa gran per barrejar-me entre les seves ànimes trencadisses. Curiosament, trenta anys enrere, l’endemà de la nit sota els estels de Maravella, en arribar altre cop a Oliola vam trobar uns joves que també jugaven a futbol. Aquell dia també vaig demanar d’afegir-m’hi, però els grans van considerar que al seu costat era massa poca cosa. I així va ser com, tant a Oliola com al monestir de Pattu, em vaig haver de conformar a veure el partit des de la banda.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

La pedagogia de l'art

Publicitat
Publicitat