Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Laura Obea

Laura Obea

Lleida, 1984. Enginyera agrònoma. En aquest moment, il·lusionada! Posant en marxa nous projectes.

Opinió

Lactància

Escric de nou un article relacionat amb l’aventura de convertir-me en mare. Quan vaig començar pensava escriure tres articles: embaràs, part i postpart. Però després de l’experiència, la lactància materna crec que dona per un article popi.


Aquest ha estat el text que més m’ha costat escriure, i ho faig (com sempre) des de la meva pròpia experiència i partint de la base respectuosa que cada mare fa el que considera què és millor per al seu fill. Una no és més mare que un altra per donar pit o biberó. I sí! Amb biberó els nens també creixen i es fan ben grans i guapos. Però jo volia fer lactància materna exclusiva...
 
Sempre havia imaginat que aquest procés tan natural només consistiria en posar el nen al pit. I prou. Fàcil i espontani. Perquè així s’ha fet tota la vida. Al curs prepart ens anunciaven que la lactància a demanda implicava unes vuit-dotze preses com a mínim entre trenta minuts i una hora i mitja. I aquí comença el desconcert. En el pit a demanda no hi ha d’haver horaris, ni rellotges, ni màxims ni mínims. 
 
Ser mare primerenca no és fàcil. Tothom et diu la seva, i cada professional, també. El petit no guanyava gaire pes i després d’un “a aquest nen el tens mort de gana” de la pediatra de la mútua (ole tu!) vam començar amb lactància mixta i, alhora, un pelegrinatge per “especialistes” que habitualment es limitaven a corregir la posició i animar-me a posar-lo més estones al pit. Jo sovint sentia remordiments (les hormones tampoc ajuden gaire) i quan alguns familiars em recriminaven que amb biberó també es feien grans encara em sentia més incompresa i trista. 
 
Sentia que si el nen no guanyava pes era perquè jo no ho estava fent bé. Frases com “si vols, pots” o “confia en tu mateixa” encara eren pitjor. Semblava que no m’esforçava prou, que malgrat plorar en moltes ocasions del mal que feien les ferides havia de fer més, que malgrat les maratons d’extraccions poderoses calia més intents encara, que la meva autoestima no era suficient quan realment eren aquests comentaris els que cada cop em feien sentir més petita. Però les coses no són blanques o negres, i en la lactància mixta hi vaig trobar el terme mig.  
 
El suport sobretot de la meva germana, de la meva parella i del grup de criança em va ajudar a no desistir, però jo veia que realment alguna cosa no anava bé. I tenia raó! Un pediatra especialista en lactància em va diagnosticar una hipogalactia, és a dir, incapacitat de produir suficient llet. Segons em va dir, el meu era un dels “pocs casos” on la sensació que no es produeix suficient llet era real. 
  
I és que donar pit no és gens fàcil. “On no hi ha cols, hi ha naps!”. Mastitis, obstruccions, ferides, mugrons hipersensibles, mugrons invertits... tota una llista de dificultats que es poden presentar durant la lactància i sobre els quals no en sabia i molts especialistes no en saben gaire.
 
L'Organització Mundial de la Salut recomana la lactància materna exclusiva durant els sis primers mesos de vida, però d’acord amb informes d’Unicef del 2016 només un 43% dels infants la reben. Les dificultats en el procés, la deficient baixa laboral de maternitat, els falsos mites i creences sobre la lactància i el suport de l’entorn són factors decisius en l’èxit d’aquesta etapa. Les mares sempre volem fer el millor per al nostre petit i quan el veiem patir (perquè tenen o tenim la sensació que tenen gana) la resta ja deixa d’importar. 
 
Cal professionals ben informats, que entenguin del tema i que ajudin. Recursos per facilitar l’acompanyament i solucions que passin per damunt del “si vols, pots”.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Serveis màxims

Publicitat
Publicitat