Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Roger Argemí

Roger Argemí

Igualada, 1998. Cantant, compositor, estudiant de periodisme i economia. (Objectiu) i reflexiu. Obsessionat per transmetre la meva manera de veure el món a través de melodies, lletres i ara articles d’opinió. Encara podem fer un món millor.

Opinió

I si trenem una conversa?

Són les 9 del matí. Soc al tren, en direcció a Arc de Triomf. “Propera parada, L’Hospitalet de Llobregat”. Correspondència amb un munt de línies que no m’importen per res. Aixeco el cap del mòbil per observar la gent que puja al tren. Les parades van passant, i les persones van entrant i sortint. Tothom em veu però ningú em mira. Estan concentradíssims, tots, ocupats en assumptes d’una rellevància suprema. Miro per la finestra. Cada cop que passo pel costat d’aquest paisatge sembla que els elements de la naturalesa siguin diferents. Tot es transforma. Potser és perquè, per contra, els individus del tren semblen matèria inerta. Va passant l’estona, i només aconsegueixo trobar una realitat: totes les persones del vagó estan mirant el mòbil. Totes menys dues.

“Bon dia, pot seure aquí”. Dos avis s’acaben de conèixer i ja s’estan explicant les seves aventures.  “Juventud, divino tesoro”, els sento dir. Mentrestant, les altres persones segueixen totalment abstretes de la realitat. Ei, tots sabem que el Tinder és efectiu, però si apartéssim la mirada del telèfon potser encara ho tindríem més fàcil. Hem perdut el contacte directe, el tu a tu, el respecte, la naturalitat. Els “bon dia” són més que necessaris en una societat cada cop més individualista. Tenim persones al costat, identitats i històries que de ben segur ens meravellarien. Només cal descobrir-les. Tot i això, preferim tancar-nos en el nostre món i comunicar-nos a través de ponts amb altres persones. És més fàcil amagar-nos rere els aparells. En aquest país, les pantalles de plasma sempre han estat unes grans aliades, i així ens va. Podríem provar de començar el dia construint ponts més reals. O destruint els ponts, i mirant-nos més als ulls. Que difícil és dir les coses a la cara, buscar què tenim en comú. I que fàcil és ser orgullós i aïllar-se del món. Però no patiu, que ja falta poc per arribar al destí. Els dos avis segueixen parlant, crec que tenen futur. Jo, mentrestant, segueixo escrivint en direcció a Arc de Triomf. I sí, des del mòbil.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Els bolets també suen

Publicitat
Publicitat