Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Ferran Grau

Ferran Grau

Periodista i escriptor.

Opinió

La taula periòdica

Has desfet el nombre atòmic. I oposes tota la teva resistència a les corrents marines –individu que tens les costelles com seracs– perquè són les que sense remei marcaran l’esdevenidor. Mai hi havia hagut tant èmfasi en l’academicisme. Què elàstica s’ha tornat la fase lunar.

Tanques els ulls –individu que et boicoteges amb la felicitat de les eres històriques– i ets incapaç de teoritzar sobre el desgel de les fosses lacrimals. I mentre la translació es produeix, et serres el pit i deixes dues escorces encetades al plat de dutxa. 

Però individu, que covard ets quan no introdueixes la mà entre les plaques tectòniques per extirpar aquest nucli granític, pedra de mala mort, que carreteges dins del tòrax. I quin mal et fa aquesta escala sísmica –individu que t’has negat la primavera– perquè no et deixa respirar. 

I ho mastegues tot, també la teva existència. Com li enyores les vertebres, noi. I el clatell i la saliva i la clavícula. I els repèls. Tu, que hauràs d’aprendre a acomiadar el gran bloc de gel. I deixar-lo a la deriva. Tu, que hauràs de celebrar com les flors creixen en altres vides. Tu, que ja no tens albeca. Tu, que en l’alè hi tens sequera. Tu, que ja no escrius ni llegeixes. Ni tan sols de botànica. Individu de pluja, fill de la refracció de les ones.

Has violat l’estat de la matèria. I oposes tota la teva resistència als líquids –individu que de fetge en té morrenes– perquè pronuncies un no, llarg com el cretaci. Mai hi havia hagut tant èmfasi en la historiografia. Què maleïda és la tradició anglesa.

Obres els ulls –individu que t’ofegues en els aiguamolls– i ets incapaç de teoritzar sobre el fototropisme del seu cos. I mentre la gravetat t’esclafa, et pessigues el diafragma amb les dues mans perquè s’ha tornat massa sòlid pels hiatus de l’ànima.

Però individu, que covard ets perquè no reconeixes que mai vas saber germinar en la terra menys erma, mineral perdut, a anys de distància. I quin mal et fa  la mort de les abelles –individu contra natura– perquè t’asseca els pulmons.

I ho vomites tot, també la teva existència. Com li enyores els turmells, noi. I les varius i les galtes i les parpelles. I la suor. Tu, que hauràs d’arrancar-te la pell. Tu que ja no tens aigua. Tu, que en l’alè hi tens estepa. Tu, que ja no escrius ni llegeixes. Ni tan sols de zoologia. Individu de llot, fill de la mala física.

Has assassinat els compostos químics inorgànics. I oposes tota la teva resistència a l’electricitat estàtica –individu que de còrnies en té pegmatita– perquè no saps com aïllar-te del futur. Mai hi havia hagut tant èmfasi en el manierisme. Fastigós predomini de l'ostentació de l'habilitat formal sobre el contingut.

Gires els ulls –individu que t’alimentes de la neu– i ets incapaç d’apreciar els flocs més grans sobre el palmell. I mentre el nord t’estira, t’enfonses el melic fins a palpar els dorsals com l’anatomia de les meduses.

Però individu, que covard ets perquè et fa por mirar on marca la brúixola, agulla premonitòria, ni que sigui a cua d’ull. I quin mal et fan les artèries –individu carnal– que se’t claven als músculs com agulles de cap.

I ho digereixes tot, també la teva existència. Com li enyores el tou de la cama, noi. I les ungles i els colzes i els artells. I els cabells. Tu, que hauràs d’assegurar-te seguir caminant. Tu, que ja no tens foc. Tu, que en l’alè hi tens brases. Tu, que ja no escrius ni llegeixes. Ni tan sols de cardiologia. Individu dels llamps, fill del pantà.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Els bolets també suen

Publicitat
Publicitat