Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Eduard Ribera

Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la meva carrera he recollit diversos premis. He publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012) i De memòria (2016). He difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 mantinc el blog literari L’Escriptori on publico textos d’actualitat i de ficció.

Opinió

Que treballin els altres

Era l’horabaixa. L’impacte contra el cotxe va ser contundent i la guineu va quedar estesa deu metres enllà, agonitzant, sobre el voral. Tres segons abans, l’esquirol havia travessat la carretera comarcal com un esperitat, fugint de la seva perseguidora. “Afortunadament per a mi, aquesta ha perdut la cursa, m’he lliurat d’un bon compromís”, pensà. Acte seguit, desaparegué de l’escena. 



Les dues puces que vivien a costa de la guineu havien quedat estabornides pel mal viatge però, tot d’una, es van adonar de la situació. “Em penso que haurem de canviar d’hostal. Si no m’erro, aquesta malaguanyada guineu ha arribat a les tres pedretes”, digué la més realista. “Mira que em sap greu, era de bona sang, la rabosa... Llàstima que no hem estat a temps d’aconseguir l’esquirolet. Es veia tan tendre...”, afegí l’altra -optimista de mena- mentre clavava l’agulla bucal al ventre de la guineu: la sang encara era calenta i fluïa per inèrcia. 

“Vinga noia, espavila’t, acaba aviat de xarrupar que ens cal trobar una nova dispesera, abans que la cosa s’espesseixi”. L’optimista no tenia cap pressa. “Deixa, deixa, soc més del parer d’esperar, jo. Ara tinc la panxa plena. Ja saps que soc de menjar poc i sovint, i pair bé. Segur que de seguida arriba algun carronyaire de pèl o de ploma que ens permetrà sojornar plàcidament. Amb un saltet de no res, ja ho tindrem”. La realista era més de passar a l’acció. “Ets el paradigma del paràsit perfecte: oportunista i mandrosa, fins i tot quan t’hi jugues l’aliment”. A la puça optimista li agradava discursejar. “Forma part de la nostra condició, benvolguda. Que treballin els altres. Fixa’t que la nostra anatomia està preparada per saltar i per xuclar, estem fetes per a les oportunitats, per aprofitar-nos del treball aliè en benefici propi. T’ho diré en termes econòmics: nosaltres no produïm, vivim de renda. N’hi ha que ho fan i no gosen admetre-ho. Acceptar les limitacions pròpies et dona perspectiva i et pots permetre el luxe de criticar-ho tot sense embrutar-te les extremitats”. 

A la carretera hi havia poc trànsit. Una parella de voltors traçava cercles perfectes a un centenar llarg de metres d’alçada.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Derrota de la justícia espanyola

Publicitat
Publicitat