Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Amat Baró

Amat Baró

Cínic, epicuri, estoic, judeocristià, romàntic, existencialista, postmodern, cíborg. I, enmig d’aquest oceà heretat en tempesta permanent, una raó petita petita que gosa poder treure’n l’entrellat: neurastènic, nostàlgic, neuròtic. Esclar.

Opinió

I les catacumbes seran catedrals

Dijous passat Josep Maria Nogueras va recitar la seua poesia al Bar Gilda, dins el cicle A Cau d’Orella. La terrassa del Gilda, ajaguda als peus de l’església romànica de Sant Martí, és un espai ideal per seure-hi entre copes i bona companyia, i deixar-se endur pels bons versos de poetes com Nogueras. I jo, com a filantrop que soc, pateixo per les ànimes esgarriades que no aprofiten l’oportunitat de remullar-se amb les aigües de la bellesa per amarar-se de virtut. I especialment ara, que “el rei nostre senyor declarada ens té la guerra”. Perquè, si és sabut que Catalunya continua sent una entitat gràcies a la seua naturalesa pensativa i creativa -“Cap literatura sense estat d’Europa no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil ni tan continuada” (Q. Monzó)-, no comprenc per què els partidaris de la República Catalana no aprofiten les manifestacions concretes i actuals d’aquest nostre genuí conreu espiritual com un espai per afinar el to de la resistència col·lectiva; com una salva lírica que enjogassi l’adveniment de la Nació Joglaresca. On són els cupaires? On són els antisistema? On són...?

Hi trobo a faltar, també, famílies que hi duguin els nens, i estudiants amb ànsia de drogues naturals que els exaltin l’ambició per l’impossible. I ara que em refereixo a escolars, batxillers i universitaris, em ve al cap Pau Riba (que, per cert, dirà els seus poemes a la Universitat de Lleida el 24 de maig). I em ve al cap per aquell vers seu: “la senyora no l’entén, perquè és mestra d’una escola”. És un vers que entranya tot un pensament sobre l’ensenyança que després ha desenrotllat en papers diversos. Per resumir-lo, naix de l’origen de la paraula escola, que en grec vol dir lleure, oci, temps per al plaer de cultivar la pròpia humanitat -massa sovint entaforada en el fons mesquí de l’ésser humà-. Que lluny que és avui l’escola d’aquest concepte amb què nasqué! Ara els centres d’ensenyament són granges de canalla pascuda amb pinso caducat, mancat de les vitamines necessàries que demana l’envitricollat s. XXI; i per això els nois viuen en un estat de rebequeria permanent el pas per una administració merament burocràtica. I mestres i professors no hi poden fer res, de tan atrafegats que van per complir amb els currículums que els assignen els ministeris. I els ministres no hi poden fer res, per tal com han de complir amb els programes ideològics, nacionals i europeus, i Europa no hi pot fer res enfeinada com està a aniquilar el pensament i a ofegar els immigrants al Mediterrani. I el Mediterrani no entén que el món s’hagi convertit en un casino després d’infantar-hi l’Amor al cor d’una petxina.

Per això, el conreu fructífer de la humanitat, avui, cal anar a cercar-lo a les catacumbes, on els càtars que s’hi apleguen viuen al marge del pensament i la cultura imposats pel capital, els governs i els mitjans de comunicació; on l’adob que hi escampen no és econòmic, sinó filosòfic; on els fruits recollits no són pas polítics, sinó poètics; on la llibertat no depèn de la justícia, sinó de la saviesa primera, aquella que l’únic que modifica és la ignorància; aquella que no produeix res; que no naix d’enlloc ni mor enlloc: la que és eterna i sobirana. I si el qui és sobirà no pot rebre ordres, Catalunya i els catalans han de saber que el camí cap a la independència ha de passar forçosament pel que obriren, fressaren i fressen Llull, March, Verdaguer, Gaudí, Pujols, Maragall, Foix, Papasseit, Dalí, Rodoreda, Fuster, Brossa, Capmany, Riba, Casasses, M.Mercè Marçal... Així que anem alerta, perquè la salvació de Catalunya, o de l’esperit, o de tot el que es trobi en perill d’extinció, no depèn tant de grans manifestacions com de certs rituals clandestins en els quals es formula el Verb -aquell que fou al principi- A Cau d’Orella, i que, de tan petits, passen desapercebuts. I qualsevol altra resistència és connivència.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

La pedagogia de l'art

Publicitat
Publicitat