Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Joan Rosinach

Joan Rosinach

Juneda, 1987. Creure que existeixen les segones oportunitats m'ha portat fins aquí. M’adono que les coses realment importants no tenen cap explicació. Però segueixo pensant que no n’hi ha prou amb mil paraules per (d)escriure una sola imatge.

Opinió

Tornar a viure

El comiat en forma de braç aixecat i rialla còmplice des de l’altra banda del vagó escenificava el punt i final a un gran cap de setmana. Havíem volgut seure tots junts però un error del sistema informàtic en el moment més inoportú cancel·lava qualsevol possibilitat d’intercanvi d’impressions conjuntes. No ens va importar gaire. Amb la trentena al sarró, els bioritmes demanen una tranquil·litat imprescindible que no fa tant podien obviar sense cap seqüela. Ni a curt. Ni a mig termini. Ara juguen una altra lliga. Completament diferent. Es notava en els rostres de l’expedició i es va fer palès en el viatge de retorn. Les ulleres de sol dissimulaven el cansament acumulat però no podien tapar la sensació que, aquells tres dies, serien (molt) difícils d’oblidar.

Havíem parlat de tot. I de tothom. Almenys del cercle (més) pròxim. I és que calia posar-nos al dia urgentment. El temps ens ha distanciat físicament però ens ha fet més propers en la forma d’entendre la vida. A la petita maleta que avui ens acompanya no hi ha espai suficient per encabir-hi una sola butxaca de la motxilla que hem omplert junts durant aquests anys. L’amistat ve de lluny. Molt més de la distància física que ara ens separa. Han estat uns dies per rememorar anècdotes i escriure’n de noves. Les repetirem entre rialles (passat) demà quan el simple comentari ens transporti a un instant que només es pot descriure amb el nostre propi llenguatge. El de les paraules que dibuixen un context singular, només a l’abast d’aquells qui l’hem viscut en primera persona. Aquí deu estar la gràcia. I la màgia, imagino. Els records explicats no són més que punts del passat que van i vénen per casualitat. En canvi, les experiències viscudes poden arribar a teixir uns lligams sentimentals que es perpetuen eternament. Per acabar incidint en la nostra manera d’entendre la vida. La mateixa que ens ha unit, encara més, amb el pas del temps.

Veient-los deambular per l’andana, camí de casa, reconec ser un privilegiat. Poques paraules han quedat pendents i el silenci impera entre avisos de trens que arriben i se’n van entre comiats i benvingudes. Tant se val. Estic segur que l’abraçada no faltarà abans de l’adéu definitiu que donarà lloc a una radiografia personal, i potser intransferible, del cap de setmana. Una autèntica vivència. I ja en van unes quantes. Mentrestant, un servidor acabarà el trajecte amb un llibre a la mà i pendent del mòbil. Dos dies sense veure-la comença a ser un martiri. L’enyoro. A ella. A diferència del meu passat, que no el trobo a faltar. Gens. Perquè els moments importants ja no es recorden, sinó que es tornen a viure. I llavors esdevenen part del present. Per viatjar amb tu. La resta dels (teus) dies. 

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

El pilar esquerdat de la divisió de poders i la vaga de la justícia

Se7opinions

Publicitat
Publicitat