Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Pere Gilart

Pere Gilart

Ara de ràdio, però a més a més sempre he estat de poble, d'esports, de lletres, de cau, de fer-m'ho a casa, de rialla fàcil, de lligar caps i d'ajudar a les padrines a pujar la compra a la cinta. Això sí, mai de posar pals a les rodes, així que som-hi!

Opinió

La Meritxell o la Meri

Mai no m’hauria imaginat arribar a un Sant Jordi des de l’altra banda, la dels i les que creen una de les dues coses que els catalans regalem aquest dia. No parlo com a tècnic en jardineria i floristeria, malgrat que no descarto res per més endavant, que el nostre sector ja se sap com està. El fet és que el llibre 1-O. Basat en fets reals ja està sent devorat per aquells que volen posar-se a la pell dels protagonistes d’aquell primer d’octubre, i de moment sembla que no són pocs.

Així doncs, aquests dies previs al nostre dia dels enamorats, ens trobem recorrent els pobles veïns amb l’Imma, el Gerard i l’Abel però també amb el Toni i altres companys de viatge que, per sort nostra, s’han sumat a l’aventura. Són dies intensos, de conèixer gent magnífica, de mantenir emocionats converses i de gaudir d’indrets que encanten. A tot arreu ens hi hem trobat com a casa, però hi va haver un punt d’inflexió: Vallfogona de Balaguer. Com sabeu, el pròleg del llibre l’ha escrit la consellera d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya, la Meritxell Serret, però a Vallfogona l’ha escrit la Meri, i no volíem perdre l’ocasió de ser vallfogonins i vallfogonines per una estona. La sorpresa nostra va ser que la sala habilitada per fer la presentació es va quedar curta, i el passadís de l’entrada ple de gent que, de peu i en silenci, esperava que la connexió via Skype amb Bèlgica acabés de rutllar.
 
Un cop en marxa la presentació, vam explicar el perquè de tot plegat amb l’escalf dels allí presents. “La Meritxell, malgrat tot, sempre té una rialla”, em va comentar una amiga seva en veu baixa, i sí, aquell somriure seu projectat a la sala ens va emplenar de valent i, sens dubte, esdevindrà una dosi necessària d’esperança i optimisme per fer front a la pluja de les últimes setmanes. El seu missatge va ser clar: "Hem de persistir i no caure en els constants paranys per justificar el que no som. L’únic camí és continuar fent les coses com les hem fet fins ara, amb paciència i serenitat". 
 
Aquell passat dia 1 d’octubre diuen que es van unir els pobles i les ciutats, però m’atreveixo a dir que els feia més falta a les ciutats que als pobles. El sentiment de pertinença a algun indret és més potent quan es tracta d’una comunitat petita. En major escala, als pobles es comparteixen percepcions, sentiments, desitjos, necessitats i lligams que es van construint a partir de les vivències i de les pràctiques quotidianes. Necessitem sentir-nos d’algun lloc, segurs, estimats i reconeguts, i on millor que a casa amb els teus? Meritxell, tant de bo puguis ser-hi aviat.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Llarga vida a l'art

Publicitat
Publicitat