Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Abel Pujol

Abel Pujol

Estudiant de Comunicació i Periodisme Audiovisuals, sempre cercant la resposta. Estudiant d'Administració i Direcció d'Empresa, sempre de rebaixes. Però, per sobre de tot, verge, verge extra!

Opinió

La democràcia de tres rals

Què hi ha més preuat que el concepte eteri de la llibertat? Allí on no s’hi ensuma el flaire dels barrots humits que imposen límits a la nostra capacitat d’expressió, on no existeixen el catàleg de regles injustes heretades dels maleïts cabdills de la sacrosanta repressió. Que feliç era l’infant quan creia viure en plena democràcia, conscient que potser era acotada, definida i estandarditzada, quan tot i així, ai l’ innocent, l’identificava com el sistema polític que plaentment ens governava.

“On s’engage et puis en voit”. España va bien! Espanya ens roba! Però jo anava fent, creient com a transcendent introduir a l'urna una papereta blanca o una de sèpia, fins una de groga. Quin somriure més lleig en pensar-hi! Quin fàstic el record d’haver format part activa d’aqueixa il·lusió falsejada, que ara serveix d’excusa als carcellers per negar la llibertat, fins la veritat, en favor de la unitat d’Espanya. Tres rals val aquest país inventat, que llangueix a cops de maça franquista, bandejada per les elits corruptes i la corona cleptòmana d’un rei escapista, mà negra de la brisca, això sí, Felipet, creu-me ja no hi haurà mai més “conquista”.
 
“Coelum non aminum mutant, qui trans mare currunt”. Les ànsies de llibertat ressonen fins al cor del meu puny. I siguem pacífics, estratègicament, resiliència i esperança en que vinguin altres temps. Mentre, terrorista qui no juri banderes de sang i porra, de la dura, al qui planteja una passa endavant. Fins quan prendrà la bota el coll del replicant? Fins quan la dolça mare patirà pel que diran? La massa avança, ja no té cap , ni reclama cap pastor, doncs no queda ni un sol gos que mani aquest ramat. Llibertat, Llibertat i no abaixis mai el cap.
 
És el cas dels catalans, els dels pobres, els dels febles, els hereus de Macià i Companys. Barró i foc, no volen silenci, ni llaç groc, ni cop de cassola, tan sols ens queda la gola, per on surt un cant estrany, que no comprenen, que el volen sord; que no entenen que la diferent consciència no es beu ni brolla d’un gorg, sinó que viu, s’eleva i s’esforça en elidir les notes que desafinen els qui es creuen trompeters i nuvis de la mort.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Els nostres avis

Publicitat
Publicitat