Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Montse Bertran

Montse Bertran

Compromesa amb el treball social i el teixit associatiu lleidatà. Escriure el que penso m'ajuda a entendre la vida i compartir-ho m'ensenya a deconstruir velles creences per construir-ne de noves.

Opinió

Ni flors ni violes

Fa uns dies em vaig decidir assistir a la conferència “Viure amb entusiasme” d’en Victor Küppers. Només començar ja ens va advertir que ell no venia a dir-nos res que no sabéssim, i tenia raó. I, llavors, si ja sabem què ens dirà, per què la sala era plena a vessar? Què hi feia jo allí?

Un dia em van preguntar: “Ets feliç?”. “Clar que sí!”, vaig respondre ràpid, mig confosa, mig ofesa, mig desconcertada...  "Redéu, quina pregunta!", vaig pensar; i és que mai ningú no me l’havia fet abans, ni tan sols jo mateixa, potser perquè prefereixes no saber-ho, potser perquè fer-se preguntes incòmodes requereix respostes valentes, respostes que sempre és més fàcil escoltar-les en boca d’altres i, així,  no haver d’afrontar la culpa que ens farà demanar permís o perdó per voler ser. Hem de donar-nos permís per, quan calgui, fer canvis importants, com ara deixar d'assumir obligacions per començar a adquirir compromisos. El primer i més important: tu mateixa. Anem a la "caça i captura" de la felicitat però... en sabem, de ser feliços? Hauríem de començar per aprendre a escoltar i a escoltar-nos; sembla fàcil, no? Doncs no. Que la vida no tot són flors i violes ja ho sabíem, oi? Potser és una suma d’instants i és cosa nostra subratllar els  instants més rellevants, i no necessàriament per la seva durada en el temps, sinó per la seva intensitat; si perforen l'ànima seran instants immortals, únics, màgics. Amb un instant n'hi ha prou per tornar a somriure, sentir, estimar. Des del mateix moment en què arribem al món, el marcador s'activa i comença el compte enrere. No és una cursa, és la vida que, poc a poc, avança fins que, un dia, s'acaba. “Quatre dies i al pot”, diu en Tortell Poltrona.

Sigui com sigui, cada cop ens mirem més endins perquè sabem que som nosaltres els únics responsables de la nostra (IN)felicitat, perquè ens obsessionem en buscar-la fora quan sempre ha estat dins nostre. La recerca de la felicitat està suposant la gallina dels ous d'or per alguns i una fita inabastable per altres, i és que la societat que hem construït entre tots és un caldo de cultiu perfecte perquè proliferin tota mena de fórmules miraculoses que ens ajudaran a esborrar dels nostres mapes mentals l'eterna insatisfacció en què estem sotmesos, i per això, de tant en tant, és necessari aturar-se d’aquesta fugida endavant sense sentit i que ens recordin que “el més important a la vida és que el més important sigui el més important”.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Llarga vida a l'art

Publicitat
Publicitat