Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Marta Esparza

Marta Esparza

Enginyera agrònoma. Col·laboro a Rac1. Escric i llegeixo amb igual proporció. Molt del meu país. A aquest ritme amb una vida ja en tindré prou. Tuitejo a @marta_espgon.

Opinió

GRAN germana Petita!

Quan vaig aixecar el cap, vaig trobar-me amb tot d’ulls negats de llàgrimes. Eren llàgrimes d’emoció.
 

Egoísmo Positivo estava traspassant al punt d’arribada. Els components del grup ajudaven la Raqueleta a aixecar-se de la seva cadira de rodes perquè fes els darrers metres de la cursa caminant. Ara ho escric i se’m posa la pell de gallina. Quin moment! Ara feia una hora i escaig ens havíem acomiadat d’ells mentre emprenien la seva aventura de realitzar els 10 km  que el recorregut de la cursa els faria passar pel magnífic municipi de Sant Esteve Sesrovires. Darrera d’ells, un seguit de voluntaris que anirien fent torns en la tasca d’empènyer les cadires de rodes dels participants més valents. Els primers a fer-ho eren els mateixos organitzadors de l’esdeveniment, es fan anomenar Gambaders Events. I ara no sabria dir-vos quina de les dues situacions m’emocionava més.
 
Gambaders Events son un grup de set interns de Brians 2 que, esperonats i dirigits per les seves monitores, la Maria i la Montse, es van llençar a l’aventura d’organitzar una cursa on els beneficis recaptats anirien destinats a la investigació del càncer infantil i la construcció del Pediatric Cancer Center de Barcelona de l’Hospital Sant Joan de Déu: la cursa Corre en Gran per als més Petits.
 
Aquell moment era l’expressió de màxima emoció. Les coses van sortir bé, diria que molt bé! Tothom en gaudia. Els interns estaven exultants, les seves famílies visiblement orgulloses d’ells, els participants satisfets d’haver complert els seu doble objectiu: com a runners i com a solidaris. Els nens van tenir la seva cursa i la seva festa. Els voluntaris van realitzar una tasca impecable, els dirigents de Brians 2 somreien, els polítics volien fer entrega de premis, fins i tot algun d’ells va participar en la cursa. En acabar, tothom volia parlar de com havien aportat el seu granet de sorra en aquell projecte. Tot era energia, esport, música, ball i disbauxa. No oblidaré mai aquell dia, us ho ben puc assegurar.
 
De sobte, entre tot aquell esclat veig la Maria i la Montse abraçant-se. Quin gran moment per a elles, tot havia sortit bé. Avui tothom ho celebrava. La gent les felicitava. Jo que conec la Montse de fa temps i la Maria especialment-és la meva germana petita-, vaig poder veure com en el seu rostre, juntament amb les llàgrimes i el somriure, entre abraçada i abraçada començaven a dibuixar-se signes evidents de cansament, distensió i nervis acumulats. La Maria bufa quan es relaxa. Bufava fort.
 
Encara li va quedar esma per anar donant les gràcies a tots i cadascun dels que havien col·laborat d’una manera o altra. Jo vaig pensar que era la força màgica dels esportistes. Sembla que ja no poden més i, de sobte, quan visualitzen la meta arrenquen a córrer i fan un esprint. Ella és així, de 0 a 100 en un segon.
 
Jo, en aquell moment, vaig recordar totes i cadascuna de les incomptables converses que teníem cada cop que feia el següent pas en l’organització de l’esdeveniment. Cada cop que algú li deia que estava boja, que no ho aconseguirien, que era un projecte massa ambiciós, que organitzar un tema així amb interns era d’inconscients... vaig recordar tots els nervis viscuts, els obstacles que ha hagut de superar, la quantitat de coses que ha hagut de fer per primer cop en tan poc temps.
 
Us puc assegurar que, en cap moment, no la vaig veure fer un pas enrere. Si dubtava, feia com si no. Si plorava, ho feia quan estava sola.
 
En aquell moment també recordo quan van aparèixer els que avui protagonitzaven un dels moments més emotius de l’esdeveniment, l’Alex i companyia, els fundadors d’Egoismo Positivo. Per la Maria van ser un alè d’aire fresc. També recordo quan la Corre en gran per als més petits va començar a aparèixer en diaris, ràdios i webs. Quan els amics van col·laborar desinteressadament. Quan l’Ajuntament es va rendir al projecte.
 
Penso com la Maria ha estat capaç de superar no solament els seus dubtes, si no els de tota la resta de persones que no ho veien clar. Penso com s’ho ha fet per superar tants obstacles, com ha resistit els cops. Com ha forçat el pas quan ha calgut. La quantitat de pedagogia que ha hagut de fer amb tothom. Somric, és clar, té esperit esportista!
 
Ràpidament em mira i se m’apropa. Mentre ens abracem,  a cau d’orella, em dona les gràcies. Es veu que alguna cosa hauré aportat.
 
Penso que ara mateix no és conscient de tot el que ha fet, tots els sentiments que s’estan vivint tenen l’origen en ella. Aviat s’adonarà que és capaç de fer tot el que es proposi.
 
És la meva germana petita, mireu que n’és de gran això que ha fet. No puc estar-ne més orgullosa!!!

Comentaris

  • Enhorabona, germanes! Està clar que, amb les Esparza, piquen pedra. Un petó gran.

  • Bona nit speaker amb veu de lleidatana. Aquell to de veu com el de casa. Com la cosina de la bordeta o la de Bonsenit.
    Ara que no ens escolta la Maria i sense voler ser afalagador, et dic que ets afortunada de tenir una germana com ella.
    Aquests dies ens ha demostrat a molts allò de si vols pots. La seva feina i la seva dedicació ha estat admirable i se'm fa difícil trobar una paraula concreta per a dur el que 48hores després encara em té... Llegir més

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

Els nostres avis

Publicitat
Publicitat