Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Laura Sànchez

Laura Sànchez

Observo el món a través de la fotografia, el visc a través del teatre i el somio a través de la literatura.

Opinió

Apoderament feminista

Dia 1 després de la vaga i manifestació feminista del Dia Internacional de la Dona. Ahir va ser un dia molt reivindicatiu. Totes vam sortir al carrer per alçar la veu i per fer visible allò que moltes vegades és invisible. 

Ahir ens vam manifestar en contra de la societat patriarcal heteronormativa, contra la desigualtat entre gèneres, pels drets humans de les dones, per la paritat en els alts càrrecs institucionals, pel "sostre de vidre" o la dificultat de les dones per accedir a càrrecs de poder i responsabilitat, la desigualtat salarial, l’augment de l’atur femení, la precarietat laboral, per donar visibilitat al treball domèstic i tenir cura d’altres persones com a treball no remunerat, per la conciliació laboral i familiar; en contra de la cosificació, de la pressió sobre un cànon idealitzat de bellesa femenina, de poder decidir sobre el nostre cos, en contra de separar per gèneres les joguines, els estudis o els treballs; per tenir llibertat de pensament i d’expressió, etc. Però sobretot ens vam manifestar contra la violència de gènere. Perquè les dades ens horroritzen constantment. Segons les dades de l'Observatorio contra la violencia doméstica y de género es van comptabilitzar 119.213 dones víctimes de violència de gènere i 49 víctimes mortals durant el 2017.

Com pot ser que encara avui en dia hi hagi tanta violència de gènere? Doncs potser perquè encara ens falta molt camí i molta feina per fer. No va ser fins al 1993, en una resolució de l’Assemblea de les Nacions Unides, que per primera vegada es va establir una definició segons la qual violència masclista és “tot acte de violència que es perpetra en el sexe femení que tingui o pugui tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual o psicològic per a la dona, així com les amenaces d’aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat tant si es produeix en la vida pública com en la privada.” Tot i això, no va ser fins al 1997, en la resolució de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, on es van condemnar “tots els actes de violència sexista contra la dona”  i exhortava els governs a “actuar per prevenir, investigar i castigar els actes de violència i proporcionar a les dones unes reparacions justes i una assistència especialitzada, especialment en situacions de conflicte armat”.  

Institucionalment, tot sembla que evolucioni en la direcció correcta per poder erradicar aquestes situacions. Però després ens trobem amb la realitat  quan jutges com Juan del Olmo va anul·lar fins a quinze sentències per maltractaments. Un dels casos que va anul·lar és el del setembre del 2011, on el marit insultava la seva dona i la cridava "zorra" i li deia al seu fill que la seva mare acabaria en un taüt de pi. Segons el pensament masclista es definiria l’acció com "ella va provocar la situació" i, per tant, "ella s’ho havia buscat". O un altre cas, quan aquest jutge va considerar que una dona no es podia queixar de ser violada si anava vestida amb uns pantalons molt estrets i caminava de forma provocativa. O el cas més recent, la violació d’una noia pel grup de cinc nois anomenat “la manada” a les festes de San Fermín, on es va culpabilitzar la víctima i es va qüestionar diverses vegades el seu testimoni. Amb una justícia així, no podem avançar.

Hem de trencar amb la convicció que l’amor verdader en una parella implica comprensió, saber perdonar i sacrificar-se per l’altra persona. Primer ens hem d’estimar a nosaltres mateixes, no perdre la individualitat. No siguem submises pel bé de la relació, pel bé de la família, pel bé dels fills. No hem d’acceptar justificacions. L’amor deixa de ser amor quan no hi ha respecte cap a l’altra persona. No hem de tolerar cap tipus de violència com a forma per resoldre els problemes, ni en l’àmbit social, ni laboral, ni familiar. No podem viure en una estat de por constant. No hem d’aguantar aquestes situacions. No hem de callar. No hi pot haver cap agressió (física, psicològica, sexual o econòmica) sense resposta. Hem de prendre el control i actuar. Perquè si no reaccionem, si perdem la seguretat en nosaltres mateixes, la seva acció haurà fet l’efecte que esperava, i haurà guanyat. Per tant,  pot tornar a passar.

La solució la podem aconseguir des de tres punts d’actuació: 1) inculcar una educació que canviï la visió sobre la societat; 2) denunciar, tant si som víctimes o testimonis, totes les agressions i violències de gènere, i 3) millorar el sistema judicial i governatiu sobre aquest problema.

No volem més violències de gènere.

Ens volen vives i amb vides dignes! No és no!

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Els nostres avis

Publicitat
Publicitat