Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

David Farré

David Farré

Lleida, 1980. De moment només havia escrit per després poder cantar-ho. La necessitat de canvi i les ganes de conéixer-me cada cop més m'han portat fins aquí. Ma germana un cop em va dir: "Vigila, perquè no a tothom li interessa el que tu pensis".

Opinió

Ahir vaig veure un documental dels Stones

Avui m'he aixecat diferent, inclús un pèl més aviat del normal i conscient que fins i tot em donaria temps d'agafar una estona la guitarra abans d'anar a treballar. Tinc molt clar que aquesta nit serà el millor moment per agafar paper i boli i començar a escupir tot lo que porto acumulant els darrers mesos. 

Tota la nit mig sonàmbul i embruixat pels riffs "setenteros" de guitarra que ressonen dins del meu cap, llums de colors, estrelles, moviments pèlvics i pantalons púrpura que em transporten ben lluny. I és que trobo a faltar el niu de sorra que s'acumulava als festivals de rock de l'època, on la gent s'amuntegaven uns damunt dels altres (literal) per estar més a prop de l'èxtasi, més a prop uns dels altres i, no menys important, més a prop del lloc on tothom volia estar. Tot "rockero" amb una mica de perspectiva somiatruites, en algun moment o altre, ha visualitzat aquest moment i s'ha tumbat mans al clatell i ulls tancats tot somrient mentre pensava com podria haver estat si ell hagués estat damunt de l'escenari deixant-se portar per aquella situació. És quelcom que molt pocs poden contar, i molts que podrien ja no hi són. Potser aquests podrien contar-nos una perspectiva més surrealista encara, segur que sí. El cas és que ahir vaig veure un documental dels Stones i encara no m'he refet. 

M'encanta tocar en un grup de rock, sempre m’ha agradat, viure l'experiència d’anar de gira amb una furgo tronada, tocant la guitarra durant el viatge i dormint de tornada en una àrea de servei... o què sé jo. El tema es viure-ho a la teva manera jo crec, allunyat de qualsevol imposició cultural i d’alguna manera, i dit vulgarment, muntar-te la teva película. Sempre he dit que quan em pujo damunt d'un escenari em sento com el mateix Mick Jagger, i és que així ha de ser, n’estic segur.

A tot això vinc a dir que és curiós veure com les passions marquen les nostres passes o almenys el desig de fer-les realitat. Què seríem sense elles? Posar-se malalt de passió... m'encanta! Per què no estar boig per allò que t'agrada, per què no perseguir-ho? I perquè la caguem tantes i tantes vegades...

Bé, tant es. Tampoc m'agradaria acabar filosofant més del compte perquè tranquil·lament podria acabar parlant del límit de l'univers, de si és millor una Fender o una Gibson o de tantes altres paranoies mentals que em ronden pel cap. Aquest no és el cas i avui ja em dono per satisfet. Així que com diria aquell... Larga vida oh yeah!

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Llarena està quedant atrapat en la seva pròpia teranyina

Publicitat
Publicitat