Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

David Farré

David Farré

Lleida, 1980. De moment només havia escrit per després poder cantar-ho. La necessitat de canvi i les ganes de conéixer-me cada cop més m'han portat fins aquí. Ma germana un cop em va dir: "Vigila, perquè no a tothom li interessa el que tu pensis".

Opinió

Ahir vaig veure un documental dels Stones

Avui m'he aixecat diferent, inclús un pèl més aviat del normal i conscient que fins i tot em donaria temps d'agafar una estona la guitarra abans d'anar a treballar. Tinc molt clar que aquesta nit serà el millor moment per agafar paper i boli i començar a escupir tot lo que porto acumulant els darrers mesos. 

Tota la nit mig sonàmbul i embruixat pels riffs "setenteros" de guitarra que ressonen dins del meu cap, llums de colors, estrelles, moviments pèlvics i pantalons púrpura que em transporten ben lluny. I és que trobo a faltar el niu de sorra que s'acumulava als festivals de rock de l'època, on la gent s'amuntegaven uns damunt dels altres (literal) per estar més a prop de l'èxtasi, més a prop uns dels altres i, no menys important, més a prop del lloc on tothom volia estar. Tot "rockero" amb una mica de perspectiva somiatruites, en algun moment o altre, ha visualitzat aquest moment i s'ha tumbat mans al clatell i ulls tancats tot somrient mentre pensava com podria haver estat si ell hagués estat damunt de l'escenari deixant-se portar per aquella situació. És quelcom que molt pocs poden contar, i molts que podrien ja no hi son. Potser aquests podrien contar-nos una perspectiva més surrealista encara, segur que sí. El cas és que ahir vaig veure un documental dels Stones i encara no m'he refet. 

M'encanta tocar en un grup de rock, sempre m’ha agradat, viure l'experiència d’anar de gira amb una furgo tronada, tocant la guitarra durant el viatge i dormint de tornada en una àrea de servei... o què sé jo. El tema es viure-ho a la teva manera jo crec, allunyat de qualsevol imposició cultural i d’alguna manera, i dit vulgarment, muntar-te la teva película. Sempre he dit que quan em pujo damunt d'un escenari em sento com el mateix Mick Jagger, i és que així ha de ser, n’estic segur.

A tot això vinc a dir que és curiós veure com les passions marquen les nostres passes o almenys el desig de fer-les realitat. Què seríem sense elles? Posar-se malalt de passió... m'encanta! Per què no estar boig per allò que t'agrada, per què no perseguir-ho? I perquè la caguem tantes i tantes vegades...

Bé, tant es. Tampoc m'agradaria acabar filosofant més del compte perquè tranquil·lament podria acabar parlant del límit de l'univers, de si és millor una Fender o una Gibson o de tantes altres paranoies mentals que em ronden pel cap. Aquest no és el cas i avui ja em dono per satisfet. Així que com diria aquell... Larga vida oh yeah!

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Mala cara

Publicitat
Publicitat