Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Marta Esparza

Marta Esparza

Enginyera agrònoma. Col·laboro a Rac1. Escric i llegeixo amb igual proporció. Molt del meu país. A aquest ritme amb una vida ja en tindré prou. Tuitejo a @marta_espgon.

Opinió

Un tros de carn amb popes...

Ja era hora! Farta de llegir, escoltar i viure situacions quan alguna persona (home o dona) et fa sentir com un tros de carn amb popes, gairebé se m‘escapa la llagrimeta quan veig aparèixer de negre rigorós als i les participants a la gala de la 75a edició dels Globus d’Or celebrada aquest cap de setmana. Per fi, algunes de les artistes més reconegudes i de més ressò mundial cridaven en veu alta “jo he patit assetjament i això s’ha d’acabar”. 

Una altra passa del llarg camí que encara ens queda per recórrer.

Segons una investigació d’Amnistia Internacional, un 23% de les dones asseguren patir assetjament sexual per Internet. De fet, si entrem a qualsevol xarxa social, no és difícil trobar insults que fan referència al gènere de la víctima del tipus : zorra, puta, tant de bo et violin... és curiós –per no dir quelcom més greu– constatar que molts d’aquest improperis, a més, provenen d’usuàries de gènere femení.

Darrerament he sentit a parlar de les expressions microassetjament masclista, micromasclisme, microassetjament... fent referència a un tipus de violència de gènere invisible i quotidià. Inventem paraules. Suposo que en utilitzar el mot invisible a la definició ens resulta més fàcil assumir que, diàriament i durant gairebé tota la nostra vida, patim un incessant assetjament masclista a llocs on, en teoria, ens sentim protegides i fora del llindar del “masclisme” no invisible.

La realitat és que no existeix cap acte, paraula o pensament que tingui com a origen la diferència de gènere que es pugui considerar insignificant.

Hem normalitzat actituds que són agressions clares. Ni tant sols les detectem, però hi són. Hem convertit els idiomes en armes sexistes. Hem assignat sexe a les joguines –com si aquestes tinguessin genitals. Hem atorgat rols a dones i homes com si fossin una veritat inqüestionable.  

Sovint em plantejo QUÈ ens fa tanta por a les dones –sí, ara parlo de dones– , és com si en veu alta totes estiguéssim d’acord en que s’ha d’abolir aquest tipus d’assetjament, però no treballem diàriament per aconseguir-ho, no imposem una conducta i educació igualitària als i les nostres descendents, continuem assumint el rol d’organitzadores de les tasques domèstiques, de cuidadores, de “mares” de les nostres parelles... critiquem quan apareix una figura massa feminista perquè “tampoc és això” o “no es pot ser tan radical”.

Ja n’hi ha prou! No en deixem passar ni una, ni la més minsa de les expressions masclistes. Denunciem l’assetjament masclista –el nostre i l’aliè– vingui de qui vingui. Quan algú fa un clam respecte d’aquests temes, no els minimitzem, donem-hi suport. Ampliem-los. Expliquem-los. Exigim lleis que protegeixin a les víctimes i castiguin els agressors.

Deixem d’inventar paraules i comencem a crear solucions i actituds.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Llarena està quedant atrapat en la seva pròpia teranyina

Publicitat
Publicitat