Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Ramon Pedrós

Ramon Pedrós

Periodista.

Opinió

Lleida: el joc de les quatre cantonades?

Cada cop que l’escriptor de la Franja Francesc Serés agafa la ploma per escriure un article sobre Lleida tremolen les lloses de la Paeria i de la Diputació. Fa mesos va provocar certa urticària institucional amb un retrat de la ciutat en el qual, bàsicament, denunciava el panorama mediàtic "monopolístic" de Lleida i el paper acomodatici dels partits polítics que, des d’unes  institucions controlades amb mà de ferro i borsa de vellut, aspiren a sobreviure tot repartint-se l’administració del “monopoli de la calma”.

Ja sé que l’escriptor de Saidí parla sovint en metàfores i que, si s’ho mira de lluny, no sempre l’encerta. I sé també, i ho sé molt bé, perquè ho he patit en pròpia carn, que Lleida no té la culpa de ser una ciutat petita. 

Però cal agrair els articles de l’amic Serés, per molt “incòmodes” que resultin, com una bufada d’aire fresc en meitat de la llarga xafogor institucional que ens afecta. I jo els agraeixo, primer, perquè m’hi vaig ficar fins al coll en la lluita contra el monopoli informatiu a Lleida i, segon, perquè en una democràcia de qualitat no hi sobren veus ni crítiques, sinó hipocresies i menfotisme.

Doncs després en Serés ha publicat un altre article, també a El País, titulat Más allá de Lleida, per tal de denunciar la "paràlisi" política i cultural d'una ciutat que qualifica "de monopolios y ententes cordiales de grupos mediáticos y políticos que pretenden ir tirando”, interessats a que no es mogui res, com Lampedusa, és a dir, a que tot canviï perquè tot quedi igual.

Sembla fort, a primera vista, però l’home de la Franja es queda curt. A les "ententes cordiales" que dominen la política i el món mediàtic, jo hi afegiria les "ententes" que resulten de les complicitats amb el món econòmic i financer i el d'algun sector de la justícia. Amb això potser sí que podríem jugar al joc de les quatre cantonades de la ciutat.

A Lleida, però, hi ha coses que no se li poden demanar. Com, per exemple, que no hi faci boira o que sigui una ciutat gran, amb Corte Inglés i parc internacional dels Barrufets, oberta de bat a bat a les propostes foranes, sense els vicis ni prejudicis d'un entorn enganxat a una medul·la plana, ferma, llunyana. Potser n'hi ha una altra, de ciutat, però a mi, com diu el poeta, "ja no em queda quasi cap més consol / que creure i esperar la nova arquitectura / amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl".

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Mala cara

Publicitat
Publicitat