Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Eduard Ribera

Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la meva carrera he recollit diversos premis. He publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012) i De memòria (2016). He difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 mantinc el blog literari L’Escriptori on publico textos d’actualitat i de ficció.

Opinió

Disquisició del gos i l’euga

LA NIT ERA MOLT FREDA i el gos va colar-se a l’estable per cercar escalf a prop de la quadra. “Si hagués de tornar a néixer, m’agradaria ser cavall”, va dir. 



L’euga, que l’havia ensumat fins i tot abans que bordés la primera paraula, se li va encarar decidida. “No sé pas de què et queixes. Entres i surts quan més et convé i ningú et posa cap impediment. Tens bon menjar un cop al dia i la teva feina es limita a cridar als desconeguts quan s’atansen a la finca”.

El gos sempre havia admirat la dignitat dels cavalls i va intentar reconduir la conversa cap a un territori menys advers. “No ho dic pas per comparar-nos. Només pretenia posar de manifest les condicions del nostre captiveri. Els gossos som els primers que vam acceptar de conviure amb els humans. El nostre pacte és tan ancestral que els de la meva espècie el portem escrit als gens, naixem pràcticament domesticats, submisos als designis de l’home. Per contra, vosaltres, els cavalls, sou apaivagats individualment i establiu les condicions de la vostra relació en cada doma”.

L’euga va deixar de mastegar la palla que sobreeixia del com. “Tens part de raó. És cert que tenim la sort de poder negociar algunes qüestions del nostre sotmetiment però, en el fons, també estem civilitzats. Els nostres avantpassats van llaurar la terra i van moure les rodes del molí, van ser el mitjà de transport de l’home, van acompanyar-lo a la guerra i en la descoberta de nous confins... Vam contribuir al progrés de la humanitat, en definitiva. L’home hi va posar la intel·ligència, nosaltres hi vam posar la força. Ara ja ningú ho recorda. Ben just ens treuen a passejar els caps de setmana o en facècies folklòriques. A alguns germans de raça els fan escarrassar a l’hipòdrom per poder temptar la sort i apostar diners... Certament, l’home ja no és el que era. I nosaltres som una ombra del que vam ser”.

El gos, que havia escoltat l’euga atentament, es va meravellar del seu discurs enraonat i de la temeritat que suposa desitjar allò que tenen o són els altres. “Al capdavall, no està tan malament bordar als desconeguts”, va pensar mentre abandonava la quadra i tornava cap a la seva caseta del pati.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Mala cara

Publicitat
Publicitat