Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Noemí Vilaseca

Noemí Vilaseca

Solsona, 1980. Periodista dedicada també al protocol. Em convenço cada dia de la sort que tinc de dedicar-me professionalment a la vocació d'explicar coses. Només així s'accepta una feina sense horaris (o massa). Radicalment catalana.

Opinió

Sense alè

Molta fe sense fre. Unes eleccions a les portes de Nadal imposades pel veí. Dos blocs i una bilateralitat impossible. El drama de la unilateralitat subjugada. Programes electorals amb més redactors que lectors. Ingent ingerència judicial i molt poca justícia. Campanya insulsament convencional en un context polític totalment anòmal, amb ovelles que el dia 25 no seran al seu corral. Caps de llista que no hi poden ser, un entre reixes i un altre a l’exili. Empresonaments desentenimentats que mentalitzen moltes ments. Policies que visiten museus de nit per males arts i que retiren inofensius llaços i cartells mentre continuen campant els apologetes de l’odi. Enquestes paoroses que ens tenen amb l’ai al cor un poble desencisat, amb les reserves d’alè exhaurides –malgrat la demostració de força de Brussel·les. Massa periodistes sense fer periodisme. I bon periodisme censurat i expedientat. 

Una tardor més groga que mai, però també qui-sap-lo rojigualda i taronja. Una participació que s’augura rècord a un joc sense instruccions clares, i potser trucat, i de premi sorpresa (una ruleta russa?). Presidenciables en una cursa per autoadjudicar-se la presidència més legítima en un escenari que ja van despullar de tota legitimitat (escudant-se en el “dura lex, sed lex”). Una presidenciable a qui la demoscòpia cada dia li atansa més el tractament de Molt Honorable i el cognom de la qual en castellà significa “persona que viu en una casa aliena, a costa o a l’empara del seu amo”. Un govern nat en una establia. Fum, fum, fum. 
 
Avui no tenia per cor d’escriure o divagar sobre res que fes tuf polític, ni de colors, ni de pàtries i apàtrides. Però quan allò surreal perilla massa de convertir-se en real pot provocar reaccions tan estranyes com la situació mateixa que viu aquest país. Un país que aspira a començar de cap i de nou a empentes i rodolons, propulsat per cops de guió imprevisibles. Qui dirà més gran mentida? Fum, fum, fum.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Mala cara

Publicitat
Publicitat