Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Eduard Ribera

Eduard Ribera

Balaguer, 1965. Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la meva carrera he recollit diversos premis. He publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012) i De memòria (2016). He difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 mantinc el blog literari L’Escriptori on publico textos d’actualitat i de ficció.

Opinió

Les formigues i el gripau

Després d’una tempesta sobtada va desfermar-se el rierol i dues formigues que recol·lectaven aliment van quedar aïllades de la corrua sense poder tornar al niu. Desconcertades, van descarregar les llavors de sègol que duien a l’esquena i van començar a debatre les possibilitats per afrontar aquell destret. 

«Crec que el millor que podem fer és no fer res. Descansem unes hores a recer d’algun arbust i esperem que la situació millori: que pari de ploure i que s’acabi d’escórrer l’aigua d’aquest vessant de la serra. Aleshores podrem retornar a la colònia. Pren-t’ho com una oportunitat per alliberar-te de les obligacions obreres», va opinar una d’elles. «No hi estic d’acord. Jo crec que hauríem d’intentar travessar el rierol. No ens podem exposar a passar la nit en aquesta intempèrie, a mercè dels predadors. Et proposo que ens embarquem sobre una fulla de castanyer i naveguem escorant fins que el corrent ens dugui a l'altra banda», va dir l'altra. «Ui! Aquesta és una opció massa arriscada per a les nostres possibilitats. Anant bé, les aigües se'ns endurien massa avall, tal vegada a dues o tres jornades del nostre niu. Qui sap si sabríem trobar el camí de tornada», va rebatre la primera. Però la segona no s’hi sabia conformar. «Cal tenir iniciativa per resoldre els entrebancs, mesurant bé la magnitud de les circumstàncies, però actuant amb convenciment...»

Mentre es debatien en aquesta discussió sense final, un gripau les escoltava des de la rebava d’una roca propera on s’havia arrecerat. «Pinta que la tempesta encara té coses a dir. Jo, de vosaltres, m’oblidaria d’arribar a l’altra banda i prepararia un bon tou per ajaçar-me. Ep! Però feu el que vulgueu, no penséssiu pas que us vull ensarronar amb finalitats alimentàries...», va raucar, irònic. Les formigues, esporuguides per la proximitat de l’amfibi, van apressar-se a arrossegar una fulla de castanyer fins a la riba del torrent. No sense dificultat, van aconseguir avarar-la i pujar-hi a sobre mentre començaven a lliscar en el corrent abrupte.

«Malaguanyades formigues. De vegades la por t’empeny a assumir riscos incalculables. Espero que sàpiguen nedar», va pensar el gripau.

Comentaris


No hi ha cap comentari


T'has de registrar per comentar les notícies o entra amb el teu usuari
Publicitat

Edi7orial

Els culs del 21-D

Publicitat
Publicitat