Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Montse Bertran

Montse Bertran

Compromesa amb el treball social i el teixit associatiu lleidatà. Escriure el que penso m'ajuda a entendre la vida i compartir-ho m'ensenya a deconstruir velles creences per construir-ne de noves.

Opinió

El sexe dels àngels

Sopant amb uns coneguts, va sortir el tema de l’últim programa de la periodista Samanta Villar, Samanta i ..., on es va parlar de sexe. Va ser molt comentat el testimoni d’un noi, amb diversitat funcional, que va explicar com vivia la sexualitat. En un moment de la conversa, una noia em diu: “Em va recordar aquell documental que va emetre TV3 l’any passat. Em va agradar molt perquè, clar, és normal que els 'discapacitats' també 'tingueu' dret a practicar sexe”... –noia, gràcies!!– "Perquè tu (jo), què en penses? Com el vius aquest tema?". Que què? Com dius? Tenir diversitat funcional em legitima per parlar-ne i a ella per preguntar-me? “Saps què passa, amb la meva activitat sexual sóc com l’Aznar amb el català, que en parlo en la intimitat”. I punt. 

Jo aposto per una societat més transformadora on els mitjans deixin de tractar la discapacitat com a centre de la noticia i comencin a incorporar persones amb discapacitat per parlar de qualsevol altra qüestió, però més enllà del meu parer, que no deixa de ser una opció personal, entenc que ens fem ressò de temes que ens són tabús, com el sexe; sempre és positiu que ens obliguin a aixecar la mirada del nostre melic, però hem de cuidar com ho fem, ja que parlant-ne amb un cert to condescendent el que aconseguim no és normalitzar-lo, sinó tot el contrari, es pot generar un missatge minusvalorador i infantilizador. Recordo, per exemple, l’espot que anunciava el Saló Eròtic de Barcelona. El títol ja era molt contundent: “Ets normal?”. El Saló va fer una clara aposta d’esquinçar els prejudicis socials i va voler llançar un missatge clar: que cadascú la visqui com vulgui, perquè... qui estableix què es normal? Que potser viu la sexualitat tothom igual? Perquè se’m fa evident allò que ja fa temps que veig: cataloguem i etiquetem. Recollir testimonis que exposen com volen o no viure la seva sexualitat no es converteix en una norma aplicable a tothom però, tot i així, pressuposem que les persones, en funció de la nostra condició (gènere, edat... ), vivim la sexualitat de la mateixa manera quan, realment, obeeix a les nostres llibertats individuals.

Al final, i malgrat tots els meus esforços en posar tota aquesta artilleria argumental sobre la taula, ells em miraven com si els parlés del sexe dels àngels, i és que ja ho deia Albert Einstein: “Època trista, la nostra! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”.

Comentaris


No hi ha cap comentari


T'has de registrar per comentar les notícies o entra amb el teu usuari
Publicitat

Edi7orial

Els culs del 21-D

Publicitat
Publicitat