Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Noemí Vilaseca

Noemí Vilaseca

Solsona, 1980. Periodista dedicada també al protocol. Em convenço cada dia de la sort que tinc de dedicar-me professionalment a la vocació d'explicar coses. Només així s'accepta una feina sense horaris (o massa). Radicalment catalana.

Opinió

De turisme penitenciari

Si encara no heu visitat la Model, que des de l’estiu brinda la possibilitat de viure una experiència d’aprenentatge sobre la història d’aquest país, no us molesteu a entrar al web per reservar la visita. Les 64.000 entrades que oferia el Departament de Justícia estan exhaurides des de l’agost. 

El turisme penitenciari és un fenomen d’èxit. Per simple curiositat? Interès històric? Morbo? A San Francisco al cap de l’any més d’un milió i mig de visitants paguen més de 30 dòlars per conèixer l’antiga presó d’Alcatraz, que va tenir Al Capone entre els seus estadants. A Dublín, un dels principals atractius turístics és el centre de Kilmainham, on es van tancar, torturar i executar diversos líders de la independència d’Irlanda. A Belfast també són un al·licient per al turista les cel·les, la cambra d’execució i la forca de Crumlin Road. Si viatgeu a Estònia, prop de Tallin per tan sols 2 euros podeu accedir a la presó museu de Patarei, una icona de la repressió soviètica que, durant la Segona Guerra Mundial, va ser reciclada per tancar-hi prop d’un miler de jueus. Els presos polítics eren castigats al pavelló amb vistes al mar Bàltic, per posar-los la mel a la boca d’una llibertat inaccessible. A la veïna Letònia s’hi troba l’hotel-presó de Karosta per a qui busqui emocions més fortes i desitgi passar la nit en una cel·la i rebre el tracte de reclús, amb una dutxa d’aigua freda inclosa. 
 
On ja no podeu accedir és a la mítica i extravagant presó boliviana de San Pedro, a La Paz, encara activa, i on s’hi registren unes quatre morts al mes. Fins no fa gaires anys s’hi oferien tours guiats de la mà dels propis inquilins. Una experiència realment autèntica, que fins i tot apareixia a la Lonely Planet. Per 35 dòlars hom podia visitar el recinte, consumir-hi cocaïna fabricada in situ i passar-hi la nit. Els més curiosos poden fer-se una idea de la vida carcerària d’aquest estrambòtic centre al llibre Marching Powder (Pols que se’n va), de l’australià Rusty Young.  
 
A casa nostra aquests dies la premsa, fregant el groguisme, s’esplaiava explicant la vida dels consellers en cel·les de 12 metres quadrats a Estremera. Passen unes vacances en mòduls “tous” on disposen d’assistència mèdica immediata 24 hores, espais comuns per a activitats culturals i accés a la biblioteca. A més, poden mantenir deu comunicacions telefòniques a la setmana. Però quins luxes! I això, després de fer-los viure una experiència gratuïta d’esport extrem en el trasllat a la presó, emmanillats i sense cinturó i ambientats amb música hardcore. Una descàrrega d’adrenalina a l’abast de molt pocs. I hordes de gent tumultuosa d’aquest país fan vaga i tallen carreteres per queixar-se’n!  
 
Aquesta setmana també hem pogut sentir a Rac1, entrevistades per Albert Om, les dones dels Jordis, Susanna Barreda i Txell Bonet. Testimonis esborronadors. Us imagineu no saber si el vostre fill podrà passar el seu primer Nadal amb el seu pare? No saber dir a una filla si podrà celebrar el seu aniversari perquè el seu pare està tancat? Us imagineu poder tenir contacte físic amb la vostra parella un sol cop al mes i comunicar-vos-hi amb un vidre pel mig durant quaranta minuts un cop per setmana i sense intimitat? Us imagineu que us segrestin la llibertat sense haver comès cap delicte? Jo tampoc. I cap presó museïtzada ens ho podrà explicar mai.

Comentaris


No hi ha cap comentari


T'has de registrar per comentar les notícies o entra amb el teu usuari
Publicitat

Edi7orial

I si estàvem preparats?

Publicitat
Publicitat