Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Bea Obis

Bea Obis

Lleida, 1966. Amant de la meva ciutat i dels meus dos fills. Tècnica en empreses i activitats turístiques. Molts màsters a l'esquena per acabar descobrint que la millor filosofia de vida és parar, mirar i escoltar (només després prens les millors decisions, siguin encertades o no). Formadora de persones de les quals aprenc cada dia. De gran vull ser com els meus alumnes i com els meus clients.

Opinió

Però

Ja ho deia Eduardo Sacheri: "El 'pero' es la palabra más puta que conozco: 'te quiero, pero...'; "podría ser, pero...'; 'no es grave, pero...'. ¿Se da cuenta? Una palabra de mierda que sirve para dinamitar lo que era, o lo que podría haber sido, pero no es”.

Aquests  “però” ens els trobem en tots els àmbits del nostre dia a dia. El pitjor de tot és que juguem amb ells i per simbiosi amb les persones a les quals els hi traslladem. He pensat que els “però” els utilitzem per fingir, per fingir que estàs bé quan en realitat et falta alguna cosa i per no dir-ho directament utilitzes el "però". I mentrestant somrius al món... i per dins estàs mort de por. Perquè els "però", en el fons, són negacions de nosaltres mateixos, dels nostres éssers estimats -o no tant estimats i no sabem com dir-los-hi. I així passem per la vida: dient coses a mitges, negant evidències, sense decidir si volem seguir adormits o actuar amb valentia i incapaços de suprimir aquesta paraula tan curta i tan tòxica per a la nostra ment -la qual fem dubtar entre les pors i les grans il·lusions de vida. Passem de puntetes entre reptes importantíssims dia a dia deixant converses a mitges, consentint que s’escapin oportunitats i si alguna vegada sentim la necessitat d’explicar-ho ho fem amb un “però” al mig de la frase que trenca, inconscientment, el significat que li volem donar o no, potser ja ens està bé la negació, l’ambigüitat o la falta de coratge...

En tot cas, perdem moments interessants, rics i productius quan ens deixem dominar pels nostres pensaments, els nostres dubtes i les nostres pors. I, és clar, afegim el “però”. Ja ens està bé.

No permetis que això passi. Llança't, juga, experimenta i, sobretot, no anul·lis ningú amb els usuals “però”. Serveix de poc o de res en el nostre dia a dia si vols ser eficient, diligent, tenaç, perseverant, lluitador… i, sobretot, diferent, bon amant, bon amic, bona persona.

Quantes històries ens perdem per un "però"? Quantes de les perdudes serien genials, úniques, extraordinàries? Ben segur que més de les que pensem… No podreu col·leccionar instants sense riscos, sense emocionar-vos, sense estimar.

Som els nostres pitjors enemics: els “ni contigo ni sin ti”, “puc però no vull”, perque tot sortirà bé, però...

Quina falta d’autenticitat, oi? Ens destrossen i ens anul·len també a nosaltres mateixos i ens anem apagant, poc a poc, a foc lent. Consolidem les nostres frustracions amb el pas del temps i un dia despertem i ens adonem del temps perdut -que mai es recupera- de les històries no viscudes  -que sempre enyorarem- i de les grans persones que han passat per la nostra vida i a les quals hem allunyant amb els “però”. Segurament, si aquest darrer és el vostre cas us costarà ser feliços, a no ser que prengueu una dràstica decisió personal: viure.

La vida segueix sent simple i nosaltres la fem complexa farcint-la de “però”. Una paraula que arruïna històries d’amor, negocis, estats d’ànim, aventures, somnis...

Seguirem deixant que ens domini??

Comentaris


No hi ha cap comentari


T'has de registrar per comentar les notícies o entra amb el teu usuari
Publicitat

Edi7orial

I si estàvem preparats?

Publicitat
Publicitat