Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Amat Baró

Amat Baró

Cínic, epicuri, estoic, judeocristià, romàntic, existencialista, postmodern, cíborg. I, enmig d’aquest oceà heretat en tempesta permanent, una raó petita petita que gosa poder treure’n l’entrellat: neurastènic, nostàlgic, neuròtic. Esclar.

Opinió

Oh, desig de cançons

Caragol treu banya/vull marxar d’Espanya/caragol treu vi/he votat que sí. Aquesta tonada ens va alegrar una manifestació que ja s’ensopia de cridar consignes. Una de les coses que trobo a faltar en les reivindicacions d’aquests dies són precisament les cançons. N’anem mancats. Envejo els meus amics danesos, que, quan ja han escurat fins el rentavaixelles, s’arrenquen amb una tonada víking a l’uníson, sense titubeigs i amb acompanyament de percussió perfectament ritmat. I envejo els meus amics estonians pel mateix. I els txecs, els escocesos... Els catalans compartim “Els Segadors” –que ens hem après aquests anys–, certes cançonetes infantils, l’himne del Barça i la portada de Bola de drac. És així de trist. I no cap per a subratllar i destil·lar l’èpica de les convulsions de les vísceres o el cor.

L’intent d’aniquilació de l’aparell polític veí ha contribuït, sens dubte, que anem dejuns dels himnes que tota nació necessita per a bastir-se una idea que l’aixoplugui amb riqueses de llegenda. D’altra banda, és clar que l’epidèmia anglosaxona promoguda per la Sobirania Capitalista ha substituït les parcel·les que el país tenia reservades per a les melodies que neixen espontàniament de la terra que trepitgem per les que ella fabrica en sèrie en la indústria de l’alienació. Però també el règim pujolista, que va fer mans i mànigues perquè els homenots de la cançó no cristal·litzessin en l’ideari col·lectiu. I així s’esdevingué que els animadors de les dècades anteriors, grans artistes com Pi de la Serra, Sisa, Riba, Toti Soler, etc. fossin condemnats a l’ostracisme i a les penúries de l’artista incomprès que s’ha d’empassar la sorra del desert de la indiferència. Els esforços es posaren aleshores a crear una generació que consumís succedanis insípids que s’abeuraven en les fonts de la radiofórmula. És el que alguns han anomenat la Generació Súper 3.

Per això, la vigília del Referèndum, mentre fèiem guàrdia en un col·legi electoral, vam assistir al desconcert dels guitarristes en adonar-se que només podien musicar la revolta amb el “Boig per tu”, “El boig de la ciutat” o el “Bon dia”. Amb aquest material, un no pot fer bullir la sang per al canvi d’ordre. Volent-nos exaltar, tan sols aconseguiren entretenir-nos. Tot plegat ha tallat el fil sonor que hauria d’unir, amb els nusos de la lògica i la coherència, els cançonaires més joves amb els paisatges de Sisa, de Montllor, dels UC o de Jaume Arnella. Tot molt diferent, doncs, de les tradicions que disposen d’una ànima que avança en espiral i en les quals els fruits de l’ahir són la saó de l’avui. I penso en Dylan cantant Johnny Cash, i The Clash interpretant Dylan, i Springsteen fent The Clash, i Cash versionant Springsteen...  

Jo, quan somio en un país ideal, m’imagino precisament això: Els Pets electritzant Raimon; Els Manel fent un disc de tribut a Pau Riba, Txarango entonant La Dharma, Raimon cantant Puntí. Però aquí això no passa, lamentablement. I quan se’n dóna un cas, la mesquineria i la imbecil·litat, en feliç coalició, s’encarreguen de condemnar-lo a vagar per la clandestinitat del subsol com si fos un pòtol manufacturador de subproductes folklòrics no aptes per a TV3, festivals, festes majors, supermercats, spotifys de clubs musicals o llistes de reproducció de pinxos barbuts que beuen cervesa artesana i escolten Mishima passejant-se per Gràcia. Ai, República Catalana! Vine ben aviat, que em moro de ganes de fer-te la Revolució de Joglaria!

Comentaris


No hi ha cap comentari


T'has de registrar per comentar les notícies o entra amb el teu usuari
Publicitat

Edi7orial

I si estàvem preparats?

Publicitat
Publicitat