Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Joan Rosinach

Joan Rosinach

Juneda, 1987. Creure que existeixen les segones oportunitats m'ha portat fins aquí. M’adono que les coses realment importants no tenen cap explicació. Però segueixo pensant que no n’hi ha prou amb mil paraules per (d)escriure una sola imatge.

Opinió

El nostre univers

Em proposo a iniciar aquest article amb la (clara) intenció de no parlar del tema estrella d’aquests darrers temps. Sigui per una colla d’estrellats o per alguns amb falta d’estrelles, la cosa se n’ha anat de mare i tinc la sensació que l’univers (polític) d’avui no permet retransmetre en diferit aquells esdeveniments que se succeeixen l’un al costat de l’altre. Per tant, i també per aquell temor a que l’actualitat guanyi per velocitat la meva capacitat d’escriptura mecanogràfica, m’abstindré de fer qualsevol comentari sobre urnes, mediacions, porres i vaixells plens de monstres disfressats de dibuixos (in)animats. Fa pinta que no ho aconseguiré, però la tossuderia del sí segueix entestada en superar la del no. Veurem si és una (bona) predicció. O si, per contra, és una simple predilecció.

De moment, i per desconnectar durant una estona, em trobo amb aquells que sempre hi són. Fa dies que no els veig i em fa una il·lusió especial coincidir amb ells. Avui som tots i això, per mala sort, és una (gran) novetat. Cal aprofitar-ho. Anem arribant amb comptagotes, copets a l’esquena i cervesa en mà. Així, i després del com estàs inicial, les conyetes, els comentaris i els temes (poc) trivials comencen a inundar la barra d’un bar que ens coneixem de memòria. La carta també. Mentre la taula rodona ens espera a mig camí de la cuina, no tarda ni un sospir en sortir el tema estrella. Estava cantat. Les nostres converses (virtuals) han tret fum aquests dies i era òbvia la seva presència, més que justificada, en un sopar el dia que no hi ha res a celebrar. Ell ho veu a tocar i l’altre (molt) més lluny que fa unes setmanes. Hi ha qui ho viu pels que ja no hi són i altres que lluiten pels que vindran. Algun per les dues coses. Això sí, denoto (cert) cansament i moltes ganes de desenllaç (final). Tenim la força de les persones però no la de gent amb poder, escolto mentre una cervesa arriba a la seva estocada final. La marxa enrere ningú la concep, tot i saber que tirar endavant no sempre és sinònim de victòria. I això, enmig d’un món tan competitiu, es fa difícil d’admetre.

El meu propòsit se n’ha anat en orris. Estava cantat també. I és que el tema estrella ha sobrepassat l’esfera mediàtica per instal·lar-se, fins i tot, en sopars de desconnexió. I això no cal llegir-ho entre línies. O sí, qui sap. Per sort, la nit no s’ha transformat en un monogràfic i la matinada ens enxampa parlant de temes que superen la realitat. I la ficció. Ens hem quedat sols i, si no fos per la (dis)simulada pressa de qui ha de tancar el bar, tinc la sensació que ens hi quedaríem fins l’endemà. Estem (realment) a gust però la taula rodona ha de tornar a quedar lliure ben aviat. És un bon lloc per seguir conversant una (llarga) estona. També per aquells que no tenen paraula. Ni escrúpols. Ni dignitat. Ho deixo aquí, amb la sensació que la tossuderia del sí segueix entestada en superar la del no. I, sobretot, amb la certesa d’allò que dóna sentit a la (nostra) vida. Els que sempre hi són. Fins i tot quan, amb tanta estrella, l’univers sembla que deixi de brillar.

Comentaris


No hi ha cap comentari


T'has de registrar per comentar les notícies o entra amb el teu usuari
Publicitat

Edi7orial

I si estàvem preparats?

Publicitat
Publicitat