Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Montse Bertran

Montse Bertran

Compromesa amb el treball social i el teixit associatiu lleidatà. Escriure el que penso m'ajuda a entendre la vida i compartir-ho m'ensenya a deconstruir velles creences per construir-ne de noves.

Opinió

Morir per viure

Eren quarts de sis del matí d’un 19 d’octubre. Va néixer la seva quarta filla. De seguida que li van dir el  diagnòstic va saber que era qüestió d’hores, calia actuar amb fermesa. Va acollir-la entre els seus braços i, junts, van anar a l’hospital, on ja els esperaven. Va córrer, nerviós, mort de por però sense dubtar-ho, sense mirar enrere. Se’n van sortir, van guanyar la partida al temps, iniciava una nova vida. Ella va créixer feliç en una família nombrosa, unida i on la seva condició física mai va ser una barrera, sinó reptes que, poc a poc, va anar superant. Ella era la nineta dels ulls del seu pare i, tot i que tenien una relació especial, ell sempre la volia protegir i ella es revelava contra tota sobreprotecció. Amb els anys, van aprendre molt l’un de l’altre, junts sumaven. Ella li ensenyava que res pot frenar les ganes de viure la vida i ell, orgullós de veure-la amb aquella força i valentia però amb la por que pogués defallir, li va ensenyar a lluitar, a tirar endavant, a aixecar-se cada cop que queia. Eren orgullosos i això els va impedir dir-se un t’estimo en més d’una ocasió però, en el fons, tots dos sabien com s’estimaven.

Un dia qualsevol, ella (ja adulta i mare) era a casa els pares. El seu pare la va anar a buscar i, amb el rostre pàl·lid, gairebé sense poder articular paraula, li va demanar que l’acompanyés a l’hospital; alguna cosa no anava bé. El cor! –va pensar ella– perquè no era el primer ensurt que els donava. Conduint el cotxe com va poder, l’agafava de la mà i, nerviosa, morta de por però sense dubtar-ho, sense mirar enrere, va aconseguir arribar a l’hospital. Ella, fora de si, cridava, demanava ajuda. Ràpidament van sortir un grup de bates blanques i la van cosir a preguntes: Què ha passat? Quan? Mentre s’enduien el seu pare, ja inconscient, ella se’n va anar a aparcar. Va donar moltes voltes, nerviosa, conscient de la situació però sense perdre l’esperança: “Quan es desperti, el renyaré. S’ha de cuidar més”, es repetia. En arribar, la van fer passar a un despatx, petit, ple de papers, amb un clima més aviat fred. Hi havia una doctora que, com va poder, li confirmava el pitjor desenllaç: “El teu pare és mort”.

Ara, tres anys després, en queda l’enyorança, la pena de pensar que ja mai més es tornaran a veure, ni es podran abraçar, ni escoltar-se la veu, ni discutir, ni donar-se consells, la ràbia per no poder-lo tornar a la vida, tal com ell va fer fa 41 anys, però també en queda el record dolç d’una història, de la seva història. Un pare que no la va donar a llum però li va donar la vida i una filla que el va acompanyar en els darrers minuts de la seva i que, aquell dia, va sentir com una part de la seva ànima es moria amb ell, però d’aquest dolor n’ha sortit reforçada, ha aconseguit reconciliar-se amb la vida i el recorda dedicant-li aquestes quatre ratlles i una lliçó: "Cada cop que sentim morir que sigui perquè decidim viure”.

Comentaris


No hi ha cap comentari


T'has de registrar per comentar les notícies o entra amb el teu usuari
Publicitat

Edi7orial

I si estàvem preparats?

Publicitat
Publicitat