Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Imma González

Imma González

Lleida, 1989. Aprenent de fotografia i de producció audiovisual. Amant de Miles Kane, en somnis. Amb cor de groupie rockera dels anys setanta.

Opinió

La dictadura espanyola

No diré res de nou. No obstant això, la tensió i ràbia acumulada durant tots aquests dies m'insta a escriure tot allò que fa temps que penso.

Ens trobem en una situació crítica, però no ens deixem enganyar. Aquesta situació crítica no ve donada ni pel "no-referèndum", segons alguns, de l'1-O, ni per les càrregues (també fantasmes) per part de la Policia i de la Guàrdia Civil, ni pel coitus interruptus de declaració d'independència, ni tan sols per l'evident incompetència del president del Govern, aka Nelson Mandela de l'oratòria.

Aquesta situació insostenible i inaguantable que ens ha portat en els darrers dies a baralles entre amics i familiars o a parlar, parlar i parlar fins a deixar-nos la veu sense aconseguir arribar a cap consens és culpa, únicament, d'un poble espanyol cec. Un poble espanyol que creu abans el que la premsa vol que cregui que el que li poden explicar familiars seus que van néixer i viuen a Catalunya. Un poble que, davant les evidències d'agressions, responen amb frases com "Mucho os quejáis de que os pegaron, pero de lo que no habláis es de como dejastéis los coches de la Guardia Civil vosotros días antes". Un poble que no para de repetir "vosotros" i "nosotros" sense adonar-se que són ells els únics que provoquen aquesta bretxa cada cop més gran, un poble que ridiculitza els catalans i els titlla de "catalanazis" i d'adoctrinar els nens a les escoles sense ser capaços de fer ús de l'autocrítica, ni tan sols una mica, i adonar-se que ensenyar un nen a lloar una bandera, un exèrcit o una verge és molt més perillós que no pas que un nen aprengui "Els Segadors", un himne que va néixer de la lluita d'un poble treballador que no volia ser sotmès ni trepitjat. Un poble que continua pensant que morir "servint" a Espanya és motiu d'orgull però no és capaç d'entendre la diferència entre el que és lluitar per una bandera i el què és lluitar per la llibertat del teu poble. El poble de l'"A por ellos".

Això, però, no té solució. No val la pena seguir pensant que, d'un dia per l'altre, aquests ulls s'obriran i veuran la realitat. En els darrers dies s'ha dit molt (amb raó) que Espanya continua sent una dictadura, però no us penseu que tota la culpa és del Govern. Si Espanya és una dictadura és, majoritàriament, perquè una part considerable del poble espanyol porta, des del 1975, autoimposant-se aquesta dictadura sense ni tan sols adonar-se'n. A Catalunya som molts els que hem obert els ulls (si és que algun dia ens els van tancar) i no podem fer altra cosa que marxar. El diàleg no és una opció quan a l'altra banda hi ha un Govern que a les seves files té persones que insinuen que aquell que es rebel·li pot acabar afusellat. I encara creuen que som nosaltres els que no hem après res.

 

Comentaris


No hi ha cap comentari


T'has de registrar per comentar les notícies o entra amb el teu usuari
Publicitat

Edi7orial

I si estàvem preparats?

Publicitat
Publicitat