Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Amat Baró

Amat Baró

Cínic, epicuri, estoic, judeocristià, romàntic, existencialista, postmodern, cíborg. I, enmig d’aquest oceà heretat en tempesta permanent, una raó petita petita que gosa poder treure’n l’entrellat: neurastènic, nostàlgic, neuròtic. Esclar.

Opinió

Catalunya i joglaria

Quan hem decidit que no volem seguir com a ciutadans de segona, els Senyors de la Guerra s’han llevat la careta i han deixat clar el que Lluís Calvo manifesta sense embuts: “L’estat espanyol vol aniquilar-nos culturalment i política. El seu model és la Catalunya del Nord i Occitània”. El que resulta sorprenent és que després de segles posant-nos bastons a les rodes, Catalunya mantingui els trets que la diferencien i la singularitzen entre el gresol de nacions europees. A vegades penso que és un miracle. No ho és. Aquest país ha creat un relat propi, estructurat, filosòfic i modern a través d’individus universals que han codificat el batec d’una terra amb els atributs que aquesta terra mateixa li ofereix. Vaja, que no és tan fàcil d’anorrear un poble amb uns fonaments tan sòlids com ho són Verdaguer, Gaudí, Dalí, Maragall, Víctor Català, Rodoreda, Llull, Fuster, March, Fabra...

Catalunya és un país essencialment pensatiu, perquè “presenta la seva filosofia com la fruita natural i legítima de la nació”. Això ho va dir Francesc Pujols, i convé que no ho oblidem. Perquè si aquest pensament no té un receptor generalitzat que l’actualitzi, s’anirà tornant incomprensible. El que vull dir és que, de la mateixa manera que el poble avui s’ha adonat que la responsabilitat i el futur depenen d’ell, també ha de responsabilitzar-se de fer seus els canals del pensament que l’han ajudat a conformar-se. I la tasca és feixuga: mentre que abans de l’adveniment dels mitjans de comunicació massius –i la consegüent globalització– el pensament català circulava sense gaires entrebancs, avui es desenvolupa feixugament sota capes de ferralla estèril amb què els interessos econòmics ens idiotitzen.

I com que la cosa s’ha posat seriosa, nosaltres també ens hi hem de posar. Això significa que tots els sectors han d’apostar pel relat que ens legitima i ens dona arguments en detriment del que ens doni calés, vots o popularitat. Catalunya, per sobreviure, per ser, ha de mostrar-se espiritualment virtuosa. I no us penseu que divago. El que afirmo ho podeu sentir per boca de qualsevol seguidor del Barça quan no s’acontenta si un gol no ve precedit del virtuosisme estètic. Què hi farem? Som fills de Ramon Llull, l’enamorat. Si deixem d’alimentar-nos dels nostres fruits més saborosos, ens extingirem.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Què diuen aquests?!

Publicitat
Publicitat