Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Notícia

Cinquanta publicacions amb accent

Set hores per submergir-nos en la jornada d’edició del número 50 del setmanari amb l’equip de la redacció de '7accents'

7accents, redacció, oficina,
L'equip de 7accents, treballant en l'edició del número 50 del setmanari a la redacció. (Foto: Dani Martínez)
7accents es va crear un dia després d’una migdiada, o això expliquen els seus fundadors. No, perdó. Va ser el nom el que va néixer després d’una migdiada: 7accents. 7accents és el nom que va rebre aquest projecte. Un projecte que va sorgir de la unió de set persones que, fusionant les seves forces, volien posar l’accent en la informació de proximitat, al periodisme de Lleida, per apropar als ciutadans tot allò que volen saber i que han de saber. 

Com tot, va sorgir a partir d’una idea. La idea de crear un diari independent, lliure, obert a tothom, participatiu i, sobretot, amb força. I amb aquesta premissa van unir el seu projecte a la plataforma totSuma. Una plataforma de finançament col·lectiu que té com a fet diferencial la seva vocació social i compromís amb la constitució nacional catalana. Una eina per fer possible el finançament de projectes amb aquest esperit. Una iniciativa ambiciosa, tan ambiciosa com la que proposa 7accents.

Els primers moments, expliquen, van ser difícils, com ho és engegar un projecte nou. Donar-se a conèixer va ser la seva gran preocupació i, sobretot, arribar al públic. Que es comprés, que la gent el llegís, que agradés. Darrerament s’ha canviat de format per adaptar-se també als canvis de la societat. Ja no fem el setmanari 7accents en paper, no perquè no hi creguem, sinó perquè el paper està caducant i nosaltres no ho volem fer. També hem canviat el director, ara és el Joan Rosinach, més aire fresc per poder airejar tota la redacció. Accents que vénen o que se’n van, però tots amb la mateixa premissa: treballar per allò que més ens agrada. I, agradi o no, aquest és el número 50. Cinquanta publicacions amb accent, amb el nostre accent i el de tothom que hi ha volgut col·laborar.

Avui és dia de tancament, com cada dijous. Els despertadors, d’alguns, sonen més aviat, però tots coincidim amb l’esmorzar: un bon cafè. El Luis Àngel és dels més matinadors avui, “esta mañana tengo médico”, i deixa el seu reportatge fet a falta només de ser corregit. És previsor i durant tota la setmana ha preparat i redactat el seu tema.

Els periodistes també tenen vida, metge i aquestes coses comunes entre persones, però també tenen una obsessió: la feina ben feta, encara que les agulles del rellotge corrin, sovint, en direcció contrària a la nostra.

El Dani Martinez, només arribar, engega el seu ordinador i comença a treballar. Per aquest número li toca aportar l’accent audiovisual de la redacció, aquell que només ell té. A més, tindrà mil vídeos per editar i durant el matí el veurem posant-se els cascos i mirant fixament la pantalla fins que arribi l’hora de marxar a sopar, com és habitual. La Lupe Ribot ja té totes les maquetes preparades i està confeccionant els úiltims detalls de la portada. Avui ha vingut també el Marc Retamero; ell s’ocupa de les notícies d’esport, d’estar al peu del canó i d'apropar-nos els últims successos de l’esport lleidatà. No el tenim per aquí cada dia, però sempre és un plaer la seva presència. El Gerard Martínez, l’exdirector de les cinquanta publicacions que heu llegit o fullejat, o això espero, es tanca al seu despatx. És cert que ell ja no és el director del setmanari, però la seva ansietat periodística i l’obsessió de la qual abans us parlava fa que continuï posant-hi el nas, les idees i la perseverança.

La feina d’un director és dura, i més si parlem d’un mitjà relativament nou que no només ha de lluitar i treballar de valent per mostrar el seu propi talent i per brillar encara que els núvols ens ho impedeixin. També ha de lluitar contra la competència (els núvols) que, lleial o deslleial, dificulta la brillantor que ens caracteritza o que nosaltres, si més no, hi aportem cada dia. Des de les nou del matí fins que podem marxar al llit sabent que, un dia més, la feina està ben feta.

El matí avança i amb ell, les pàgines del setmanari. Calma, autocontrol i concentració són la clau d’aquest producte, encara que amb la calma no hi podem estar molta estona. Redactar, corregir i enviar. I així successivament fins completar les 24 pàgines. El Joan ratlla una per una les pàgines ja confeccionades. De tant en tant mira el rellotge i controla el temps i el full on escriu el nom de cada pàgina. “Marc, em falta la teva noticia”, demana. “Ja la tens”, respon ell. I torna a ratllar. A les dotze parem mitja hora. Alguns aprofiten per omplir el got de cafè, d'altres es dirigeixen directament a la sala de reunions. Ens toca parlar del pròxim setmanari, dels continguts que prepararem. Encara no hem acabat un que ja estem pensant en el següent, però volem aclarir i començar a preparar els temes que tractarem pròximament. El Gerard els escriu a la pissarra i obrim el debat, avui més ràpid que d'altres dies perquè hem de tornar a la feina.

És dia de tancament i la redacció s’omple d’un silenci aclaparador que només és destorbat pel so dels dits en contacte amb el teclat. Els dijous són un dia dur, més intensos que els altres. Els nervis són més intensos, però la calma també s’hi passeja per la redacció. Volem control i concentració, res de presses.

Ha vingut l’Antonio Megías, mai no li he dit així, fins i tot em costa associar-li el nom, ja que el coneixem com a Xoco. Ell s’ocupa de l’apartat d’Herois Olímpics. Ens explica unes històries magnífiques que fins i tot aquells que només senten parlar d’esport quan entren en un bar els agraden. Com el Marc, el Xoco tampoc no ve cada dia i quan ho fa ens intenta convèncer de fer una cerveseta. Mai no és una, per això no podem acceptar avui.

La redacció de 7accents no és la més gran ni tampoc la més professional, però el seu clima és envejable. Tots funcionem com un equip. Un equip que lluita pel mateix objectiu, on cadascú té la seva feina, sí, però on la feina de tots és imprescindible perquè aquest mitjà funcioni. Tots som el carburant d’aquesta màquina, inclús aquells que no hi son físicament aquí però que col·laboren amb nosaltres. Tots.

Arriba l’hora de dinar. Alguns marxen a casa però tornen en una hora. Altres mengem aquí. Mai no falla el 'tupper' de macarrons del Joan o les pastetes de postres de la Lupe. En acabar, hi tornem. El Xoco acaba la seva secció i, després d’un altre intent de terrasseta al sol, marxa a l’espera de poder fer un vermut aviat. El Gerard s’alça de la cadira i es passeja per veure com ho portem. Ell avui té un dinar. El Dani aprofita per sortir a comprar alguna cosa per menjar, com faré jo en acabar aquests paràgrafs.

Aquest és el número 50 de 7accents. No farem cap festa, ni farem una edició especial, perquè creiem que totes, una per una fins arribar a cinquanta, ho són d’especials. O així ho creiem nosaltres. O així ho creieu vosaltres. I si no, així treballarem sempre perquè ho sigui.

Són les quatre, vaig a dinar.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Les nostres arrels

Publicitat
Publicitat