Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Notícia

Escola a casa

A Lleida hi ha cinc famílies que no porten els seus fills a centres educatius, una d’elles, la de la Ivonne

escolarització, aprenentatge, unschooling
La Ivonne juga amb els seus tres fills, l'Ainara, l'Urtzi i la Naikari, al parc de la Mitjana. (Foto: Òscar Buetas)
L’escola educa els nostres fills com a nosaltres ens agradaria? Aquesta és la pregunta que es van fer la Ivonne, la Pilar, la Mònica i centenars de famílies més a l’hora de decidir si volien escolaritzar els seus fills. La resposta va ser unísona i directa: no. Davant d’aquesta situació, van decidir educar els seus fills a casa, en família.

Conegut com l’unschooling, els tres fills de la Ivonne utilitzen l’aprenentatge autònom per aprendre de forma natural que allò important no és saber respondre correctament, sinó saber preguntar i acompanyar els seus fills a trobar la resposta. “Perquè on està la pregunta, està l’interès”, explica la Ivonne Laborda mentre li prepara una sopa de lletres a la seva filla Ainara sobre les taules de fusta del parc de la Mitjana de Lleida. Sense obligacions, deixa que els nens facin i aprenguin el que volen, perquè l’unschooling significa oblidar-se dels conceptes acadèmics i respectar els interessos i ritmes de cada nen: “No decidim quin dia ni quina franja horària el nen s’ha de posar a estudiar. Al matí s’aixequen enèrgics i volen jugar, i cap al tard és quan s’interessen per les coses”. Els llibres tampoc no són la base d’aquest aprenentatge; són més partidaris d’aprendre amb el dia a dia, amb les coses quotidianes com anar a comprar i comptar el canvi. Tot i això, els jocs, la naturalesa i Internet són els tres pilars educatius amb què els nens de la Ivonne desenvolupen el seu aprenentatge. Tampoc no creuen en l’ensenyament dividit per assignatures, perquè “la vida real no està separada per compartiments, sinó en un conjunt global”.
 
Com la Ivonne, a Lleida hi ha cinc famílies més que no porten els seus fills a l’escola. El cas de la Ivonne és el més conegut, ja que porta deu anys amb aquest estil de vida. Quan va tenir la seva primera filla, l’Ainara, va demanar una baixa de sis mesos a la feina i, després, un any més per cuidar-la, quan es va quedar embarassada del seu segon fill, l’Urtzi. Com havia fet amb l’Ainara, la Ivonne es va demanar un any més de baixa i va cuidar els seus dos fills. Després de llegir llibres sobre educació alternativa, va començar a plantejar-se no portar els seus fills a l’escola. “Vaig veure que els nens havien de jugar i no estar asseguts davant d’una taula”, comenta la Ivonne. Després d’informar-se molt, conèixer altres famílies en la mateixa situació i llegir llibres de John Holt, ho va tenir molt clar: no portaria els seus fills a l’escola. “L’unschooling és una filosofia per a nosaltres, un estil de vida”, afirma.
 
Aprenen quan ho necessiten
 
La Ivonne lamenta haver-se oblidat la llibreta de les preguntes interessants per ensenyar-nos-la. Allà apunta totes aquelles qüestions que tenen els seus fills sobre el món: “És molt divertit, em pregunten per què la lluna no cau o per què ens podem comunicar amb la resta del món de forma immediata”. A partir d’aquestes preguntes, la Ivonne i el seu company ajuden els seus tres fills a trobar les respostes. “L’aprenentatge no s’acaba mai, a totes hores estem visualitzant coses i, per tant, coneixent noves coses. No hi ha un lloc per aprendre i un altre on es viu, ni tampoc una edat concreta per aprendre, sinó que s’aprèn vivint i es viu aprenent”, explica. Amb aquesta filosofia, l’Ainara, la filla gran, que complirà aviat deu anys, va voler saber llegir i escriure als vuit, quan va veure que volia comunicar-se amb les seves amigues de Londres i no podia perquè no en sabia. “A l’escola se’ls comença a ensenyar a escriure i a llegir als sis anys, però en aquell moment la meva filla no ho necessitava, per tant, no l’hi vaig ensenyar”, explica la Ivonne, mentre la Naikari, la filla petita de quatre anys, s’acosta amb el seu peluix mullat perquè li ha caigut al llac del parc.

Sense ser una pràctica regularitzada, però cada vegada més comuna, sobretot a la resta de països d’Europa com Inglaterra, Portugal o França, continua sent una ètica poc acceptada. La professora d’educació infantil, Noemí Arbó, opina que qualsevol forma d’aprenentatge té quelcom de positiu, ja que aprendre “ens fa créixer de la manera que sigui”, però “amb el homeschooling, un nen no podrà desenvolupar d’igual manera que a l’escola l’aprenentatge entre iguals i cooperatiu”. D'altra banda, ressalta la importància de treballar en equip i col·laborar els uns amb els altres, perquè en un futur aquests nens ocuparan un lloc de treball i hauran de saber gestionar la seva feina amb altres persones. Per la seva banda, la Ivonne assegura que els seus fills no estan apartats de la societat i que es relacionen amb nens que van a l’escola. “Són nens com la resta, l’única diferència que hi ha és que aprenen sense haver d’anar a l’escola”, afirma.
 
Tot i la gran informació que existeix sobre el homeschooling, la socialització i el futur acadèmic continuen sent els grans buits que preocupen la societat. La Ivonne, però, explica que quatre o cinc vegades al mes es reuneixen amb altres famílies i organitzen trobades sovint, perquè tant els nens com els pares se socialitzin. Aquestes reunions tenen lloc a Barcelona, Manresa i Tarragona, on hi ha més famílies que eduquen els seus fills a casa. Dues grans associacions són les que lideren i aconsellen les famílies sobre el homeschooling; a través seu s’organitzen les trobades. A nivell estatal hi ha l’Asociación Libre Educación (ALE), mentre que a Catalunya hi ha la coordinadora catalana Educar en família. 
 
Quan aquests nens creixen, continuen respectant els seus interessos, interessos que els poden portar a voler estudiar una carrera universitària. Sense problemes podran arribar a tenir una titulació acadèmica, perquè l’Estat deixa que facin una prova com la que realitzen persones que no es van poder treure el graduat escolar en el seu moment. Amb la mateixa oportunitat que els seus amics que van a l’escola, l’Ainara, l’Urtzi i la Naikari podran accedir a la universitat i guanyar-se el seu futur fent allò que més els agrada, si és el que volen. És el cas de la filla de la Mònica, una altra mare de Lleida que va educar la seva filla a casa i que fa un any la va escolaritzar per cursar quart de l’ESO i obtenir així el graduat de secundària. Ara mateix està realitzant un curs superior sense problemes.

Malgrat que els casos coneguts de homeschooling són positius, docents com el professor de secundària Eduard López no hi estan d’acord. “Com a punts forts, cal entendre que l’alumne pot aprendre per interessos, i es repecta totalment el seu ritme d’aprenentatge. Però que molts pares puguin creure’s capacitats per exercir la doble tasca d’educadors i progenitors em fa concebre dubtes sobre la viabilitat d’aquesta funció”, comenta Eduard López. I afegeix que avui més que mai “l’ésser humà es realitza en la seva vessant social, i ningú no imagina el futur dels seus fills allunyats de la societat tecnològica i postindustrial”.
 
Nens que es desescolaritzen
 
Investigant sobre el tema, ens trobem amb la Pilar, una mare de Mollerussa que fa set mesos que és una unschooler. “Veia com el meu fill amb vuit anys venia preocupat de l’escola sense entendre perquè havia de fer deures a l’escola i deures a casa”, confessa la Pilar. Com la Ivonne, va ser una decisió difícil, però la va acabar prenent perquè va veure que “no volia aquest sistema educatiu que no ha evolucionat i que des de fa anys continua sent el mateix”. Tot i que és feliç, la Pilar confessa que encara estan en una fase de desescolarització i de “desintoxicació”. “Quan el Genís em pregunta què ha de fer i li responc que el que vulgui, es bloqueja i es queda de braços creuats, perquè des de ben petits l’escola els obliga a seguir unes ordres i a no decidir”, explica mentre deixa anar un sospir. La Pilar és mare també d’una altra filla, l’Anna. Amb el futur sobre el palmell de la seva mà, té clar que no escolaritzarà a la seva filla i que continuarà acompanyant els seus fills a trobar les solucions que els permetran ser grans persones. I com la Ivonne, la Mònica i la resta de famílies que eduquen a casa, continuaran lluitant perquè la seva situació es regularitzi i les lleis els acceptin i emparin.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

El rebost de tota la vida

Se7opinions

Publicitat
Publicitat