Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Notícia

Cultura musical en 8 bits

El ‘chiptune’ està guanyant adeptes, sobretot entre els nostàlgics, gràcies als sons que recorden les bandes sonores de videojocs mítics

4DBoy,VJ_Psycho,Lowtoy Festival 2014,concert,música,8 bits
4DBoy i VJ_Psycho, en concert al Lowtoy Festival 2014. (Foto: Hangar Barcelona)
Els més nostàlgics recordaran la Game Boy de Nintendo i la Master System de Sega, que van marcar una generació. De fet, han quedat per a la posteritat les bandes sonores de jocs com Mario Bros i Sonic. Però avui les videoconsoles que van ser un referent a principis dels noranta han reaparegut com a potents instruments musicals. És el que es coneix com a chiptune o música en 8 bits i ha atret nombrosos adeptes.


Els inicis es poden establir quan es va començar a fer música electrònica amb xips de so de 8 bits i en ordinadors com l’Amstrad. L’evolució de la tecnologia va ser paral·lela a la de la música. Així, el chiptune va començar a finals dels noranta amb publicacions a Internet i gent que hi experimentava, però va ser sobretot a partir del 2001, germinant-se a Estocolm, quan el corrent es va consolidar, escrivint un nou capítol en el llibre de la música.

“És tornar a uns sons molt característics, però d’una manera més artística”, manifesta el videojòquei lleidatà David Cabestany, conegut com VJ_Psycho. En aquest sentit, afegeix que “agafem els límits que hi ha per crear, tant musicalment com visualment”. De fet, els seus fidels treballen durant hores modificant videoconsoles que poden arribar a tenir fins a deu anys.

Per la seva banda, el productor ilerdenc David Hervera, conegut com a 4DBoy, reconeix que la gent implicada, en part, “busca recuperar els moments que vam viure de joves o petits. És un retorn al passat estant en el present”, encara que hi ha qui arriba per curiositat. “És una cultura en la qual pots crear qualsevol gènere musical, però sempre a través dels filtres musicals establerts. Per aquesta raó, es fan tallers i xerrades, ja que les possibilitats són il·limitades”, afegeix Cabestany.
 
Una consola modificada

Per fer música és necessari modificar la consola de joc i aquest procés d’adaptació als nous requisits requereix hores. La videoconsola es desmunta i es neteja bé; es fa la corresponent modificació per millorar l’àudio, per treure més potencia de sortida i eliminar el so de fons, i es modifica la pantalla perquè tingui millor il·luminació. Fins i tot, es pot instal·lar un xip que modifiqui la música i augmenti les freqüències baixes. A partir d’aquí, hi ha un gran ventall de possibilitats, explica el productor aragonès amb fortes vinculacions a Lleida Carlos Salgado, que té el nom artístic de Charly Tronik. Finalment, es posen connectors per a la taula de mescles.

D'altra banda, tots treballen programant un cartutx a través d’un software que permet controlar-ho, convertint la consola portàtil en una espècie d’ordinador i amb els quatre sons bàsics amb què es fan combinacions i, inclús, se’ls pot donar forma, configurant una sèrie de patrons que el facin més característics. “Aprofites la tecnologia obsoleta i amb les seves limitacions fas combinacions, composant cançons des de zero”, argumenta Hervera.

Tot i així, una de les coses més atractives és que les consoles antigues tenen un preu baix, ja que els venedors desconeixen la gran demanda que s’està generant. “És una manera d’aprofitar la tecnologia obsoleta per renovar l’escena musical, a més de lluitar contra el consumisme desmesurat”, expressa Salgado. En aquest sentit, Cabestany afirma que “mai s’han explotat al màxim les tecnologies. Un model antic pot abastar més del que podem imaginar. La gent no emprèn al 100% la tecnologia, però també és cert que per fer-ho has de ser professional”.
 
Els concerts, únics

Si crear música ja pot esdevenir una experiència única, poder-la portar a un concert és un fet inoblidable. En el chiptune, els concerts són únics i la música va acompanyada de les projeccions visuals. “És important que tot estigui ben unit”, argumenta Cabestany. De fet, tot el que es veu i s’escolta és en directe i al moment, en temps real. Per tant, no hi ha dos concerts iguals.

També es curiós veure el productor musical en acció. Pot fer la sensació que estan jugant com tantes vegades han fet els aficionats als videojocs, però en realitat estan creant música amb una consola de joc que pot anar acompanyada de sintetitzadors i altres aparells. “El programa o cartutx sempre està present, perquè és la nostra eina de creació. A temps real vas disparant els clips d’àudio que t’interessa en funció del moment i el criteri”, comenta Hervera. Salgado afegeix que “és un moment irrepetible”.

Tot i així, Cabestany denuncia que “ens hem trobat portes tancades a l’hora de voler fer un concert per la ignorància de no saber què és el chiptune. La gent està poc oberta a un so estrident i allò que no han escoltat acostumen a rebutjar-ho. Costa obrir-se camí, però per sort, això està canviant”.

Malgrat tot, els tres neguen que tinguin enveja envers deejays reconeguts, com pot ser David Guetta, ja que el públic al qual es dirigeixen és diferent. “Nosaltres el que volem és difondre i que la gent valori el que estem fent, ja que és un art més, una altra manera d’expressar, intentant que el públic sigui més comprensible”, diu Salgado.
 
Internet, una peça clau

D'altra banda, Internet s’ha convertit en el gran aliat dels adeptes al chiptune, sobretot en la difusió de coneixements i saber què es fa. “Com a promotor de la cultura, un cop fet el projecte penjo el tutorial a la xarxa perquè qui ho vulgui fer ho tingui més fàcil”, apunta David Cabestany.

A més, Hervera comenta que “hi ha una gran germanor perquè ningú cometi els mateixos errors i vagi més enllà. Així s’aconsegueix un bon feedback entre els nous i els veterans. A Espanya som pocs, encara que estem creixent i ens ajudem. És agraït, fins i tot amb la gent de l’estranger, perquè intentem que es mantingui el bon ambient”. Així doncs, és evident que el chiptune o música en 8 bits és cada cop més coneguda “i encara queda molt per fer. S’acaba de trencar la closca de l’ou i donarà de què parlar. Està creixent de manera considerable, sent més professional i accessible, com ho demostra el fet que hi ha gent molt bona”, indica Cabestany. Salgado recorda que “quan vaig començar em van tractar de freaky”. Per tant, encara que actualment són pocs, ja hi ha persones que aconsegueixen beneficis del que produeixen, a més de gaudir amb allò que fan.
 
El punt de partida

La nostàlgia va fer que molts dels protagonistes del chiptune arribessin a un món en expansió. Carlos Salgado n’és un clar exemple, ja que després de comprar-se una Game Boy i buscar-ne més per col·leccionar en va trobar per Internet de modificades. “Vaig veure un vídeo en què feien música i una cosa va portar a l’altra fins arribar a la música en 8 bits”. Com a anècdota, “mai havia anat a concerts de grups que m’agraden a Barcelona, però per veure 4DBoy ho vaig fer”.

D'altres ja estaven vinculats al món de la música, com David Hervera, procedent del hip hop, i després de descobrir-ho a Internet “vaig començar amb programes d’ordinador. Un cop vaig tenir una Game Boy i tot el material vaig introduir-m'hi més”.

Però, no només de música viu el chiptune. Això ho sap molt bé el videojòquei lleidatà David Cabestany, un referent en el panorama dels 8 bits. “Fa uns cinc anys vaig voler extrapolar el que es feia a les arts plàstiques a la música, fent arts visuals fora de les exposicions o festivals. Parlant amb 4DBoy vam dir de fer una cosa visual, “introduint la filosofia del ciberpunk al món de l'audiovisual. És molt anàrquic a l’hora de jugar i cada actuació és irrepetible”.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Manifest

Publicitat
Publicitat