Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Notícia

Perdre l’últim tren

Sara Bailac

Fa poc que hem conegut que més de 55.000 lleidatans i lleidatanes estan registrades a la plataforma per compartir cotxe Blablacar i que unes 14.000 ofereixen el seu vehicle per fer els desplaçaments. Unes dades que evidencien l’auge de l’economia col·laborativa al mateix temps que les limitacions del transport públic. Entre les persones que utilitzem aquest sistema i d’altres de més informals per compartir cotxe hi sol haver un tema de conversa recurrent: l’estat del transport públic i de les diferents opcions de mobilitat. I, en totes elles, una ovella negra de consens: la línia de tren Lleida-Manresa. 

La necessitat de millora del servei de la línia R12 entre L’Hospitalet de Llobregat i Lleida passant per Manresa és una reclamació històrica de les comarques de Lleida que no ha estat resolta. Les deficiències en el servei han generat diverses reclamacions al llarg del temps i que fins a dia d’avui no han estat ateses. El manteniment insuficient de la línia i l’escassa inversió reverteixen en incidències i endarreriments dia rere dia. Només en el que portem d’any s’han registrat 42 dies amb incidències a la línia Lleida-Manresa.És a dir, més d’un mes sencer amb problemes al servei ferroviari, que han provocat endarreriments constants i trasllats alternatius per carretera. Algunes de les últimes incidències d’aquest estiu han provocat llargues esperes en plena onada de calor, sense oblidar l’accident mortal que al mes de febrer van patir dos trens de les línies R4 i R12 a Castellgalí.
 
A les comarques de Lleida s’estima la que línia R12 ofereix servei directe a 190.000 persones, i a una àrea d’influència de 300.000 ciutadans i ciutadanes. Però quantes deuen ser les que l’utilitzen realment i les que han deixat de confiar-hi per l’acumulació d’imprevistos?
 
Aviat farà una dècada que l’Estat va traspassar a la Generalitat de Catalunya els serveis ferroviaris. Ho va fer de manera incompleta, ja que no es van traspassar ni els trens ni la infraestructura, ni tampoc els recursos econòmics per al seu manteniment. De fet, el traspàs anava acompanyat d’un pla d’inversions de 4.000 milions d’euros per part de Foment dels quals se n’ha executat només el 13% segons el govern català. Encara hi ha trens que no són accessibles, encara hi ha trams on els combois han de reduir la velocitat, entre altres mancances que ens impedeixen tenir un servei eficaç. Encara el trajecte de Lleida a Barcelona dura 3 hores i 15 minuts, més del triple que l’alta velocitat que necessita 59 minuts per fer el mateix recorregut o bastant més de les 2 hores que es tarda en autobús.
 
Una línia en condicions vertebraria la mobilitat entre les comarques de la plana de Lleida, seria una infraestructura que aproximaria l’alta velocitat, seria una línia que facilitaria els desplaçaments per motius laborals i educatius, podria ser una molt bona eina per multiplicar les oportunitats per a moltes persones. Una línia de tren en condicions faria possible també uns desplaçaments més sostenibles i la reducció de l’ús del vehicle privat. En l’àmbit de les infraestructures, com en tants altres, la gestió directa i propera des de Catalunya facilitaria l’adaptació a les necessitats del territori i de la ciutadania. Això, és clar, hauria d’anar necessàriament acompanyat de les inversions i els recursos suficients per dotar les comarques de Lleida d’unes infraestructures del segle XXI, per no perdre l’últim tren.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Fruita amb injustícia social

Se7opinions

Publicitat
Publicitat