Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Notícia

Fusta, martells i rialles com a teràpia

L’ONCE ofereix un curs de modelatge amb fusta per a cecs impartit per l’artista lleidatà Rafa Borlänsa

Rafa Borlänsa, modelatge, cecs
L’artista i professor de modelatge Rafa Borlänsa amb alguns dels alumnes que participen en aquest taller adreçat a persones cegues. (Foto: Santi Iglesias)
No és pas difícil trobar el lloc. Qualsevol persona que entri a l’edifici de l’ONCE (Organització Nacional de Cecs Espanyols) de Lleida un divendres al matí, el primer que sentirà seran uns cops de martell secs i contundents. La mostra inconfusible que en aquell moment s’està impartint una classe de modelatge amb fusta. I senyal inconfusible també que el Joan és a classe en aquell moment.

De llum a foscor en un segon

Per al Joan la foscor va arribar un matí, quan es feia de dia. Ho explica sense parar de picar amb el martell els més de 10 centímetres de fusta que està modelant amb uns cops secs i colpidors, gairebé tant com la seva història. Com cada dia es dirigia a la feina quan, de sobte, es va fer de nit. “Més d’una vegada em van agafar ganes de fer una bogeria”, explica, ara ja sense picar la fusta, en què es poden veure els inicis del que acabarà sent un tractor, el del seu fill. Té un 8% de visibilitat concentrada en un extrem de l’ull, però això no li impedeix, per exemple, llegir el diari: “Tardo un parell d’hores, però me’l llegeixo sencer”. Tot ho explica amb un somriure a la cara, però això no vol dir que aquest canvi de vida tan sobtat no hagi sigut un cop molt dur per a ell i les persones que l’envolten: “He anat, i encara continuo anant, a psicòlegs, però la veritat és que aquest taller m’ha ajudat molt. No pensava pas que podria fer tot el que faig actualment”. “La veritat és que quan va entrar a l’ONCE fa vuit anys estava molt ensopit”, comenta entre rialles la Mercè, una de les més veteranes de la classe. Unes rialles que sembla que treuen ferro a les històries de tots ells. És per això que consideren aquest taller tan important. El divendres al matí acaba esdevenint un moment de teràpia conjunta, de somriures i, per damunt de tot, d’aprenentatge.

Amic més que professor

Un aprenentatge no només per als alumnes, sinó també per al seu professor, l’artista lleidatà Rafa Borlänsa, que fa sis anys que imparteix aquestes classes i que aprèn dia a dia de l’esforç dels seus alumnes. “Per a mi, i crec que per a ells també, venir a classe és més com quedar amb els amics per parlar de les nostres coses. Hem creat un cercle molt bonic”.

Potser una de les coses més importants, o almenys més útils, que Borlänsa ha après en aquest curs és ser una mica més endreçat: “Jo, com a privilegiat, perquè m’hi veig perfectament, sempre guardava el material on em semblava. Esclar, els feia parar bojos. Per a ells, en el seu dia a dia, és molt important que les coses siguin sempre al mateix lloc, els facilita molt la vida. A poc a poc em vaig anar acostumant a deixar-ho tot on tocava”, explica l’artista.

Artistes i lluitadors

Un altre dels artistes de la classe, el Florenci, mostra en què treballa actualment: talla un retrat en fusta de la seva dona. Això sí, explica que l’any passat va practicar fent-ne un d’ell mateix, perquè aquest li quedés millor. La seva fusta també és molt noble i calcula que acabarà de fer-lo més o menys en un any. “Així quan l’hi regali a la seva dona es posarà doblement contenta, perquè es veurà més jove”, bromeja el professor. Bromes a part, el Florenci, a banda de tenir una gran destresa amb la fusta, és tota una eminència esportiva. Els més de 300 trofeus que té a casa, comenten els seus companys, ho demostren. “Vaig ser campió del món de 5.000 metres a Nova York, amb un rècord de 14 minuts i 95 centèsimes. A més, he participat en les Olimpíades de Barcelona, Atlanta i Sydney”, explica. Va començar a competir amb 18 anys i l’any passat, amb 69 anys i un 90% menys de visibilitat que aleshores, va quedar subcampió en una prova de piragüisme a Amsterdam en què competia amb persones sense cap mena de discapacitat física. Ara, amb 70 anys, és un jubilat en plena forma i amb una agenda atapeïda. A banda d’assistir a aquestes classes, que per a ell són, com per a la resta dels seus companys, essencials, el Florenci és voluntari de diferents associacions de Lleida. “Tot el que sigui ajudar els altres, no m’importa fer-ho”, diu.

Adaptar-s’hi o conviure-hi?

La Mercè, la veterana, ja ha perdut el compte de les peces que ha modelat. Ella, com la Mari Carme, les fa en un suport més tou, perquè no té la mateixa força, almenys física, que el Joan, i una de les bases d’aquest taller també és adaptar el format i la manera de treballar a les necessitats de cadascú. “Ja ens ho posen prou difícil en la resta de situacions”, comenten. I no els falta raó. La teràpia d’aquell dia acaba desembocant en la inevitable realitat: el problema de viure en una societat que, tot i que s’intenta definir com a inclusiva, és a anys llum de ser-ho. Però el primer pas hauria de ser, precisament, deixar d’utilitzar termes com inclusió i entendre el món com un espai en què les possibilitats de cadascú no depenguessin de la seva condició, física o mental.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Llarga vida a l'art

Publicitat
Publicitat