Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Notícia

Temporers: les persones que hi ha rere les xifres

El Modou, l’Abderrahim, el Yahia i l’Aissala ens expliquen les seves històries personals

temporer, fruita
La campanya de recollida de fruita a Ponent s’intensifica durant el mes d’agost. (Foto: Santi Iglesias)
Un any després de les polèmiques imatges que mostraven diversos treballadors del camp dormint en llocs insalubres, des de coves plenes d’humitat fins a construccions ruïnoses, sembla que l’administració ha optat per posar-se les piles i evitar protestes com les de campanyes anteriors per exigir unes condicions higièniques mínimes per a uns temporers, la majoria subsaharians, que busquen un sou mínim en el marc de la campanya de recollida de fruita a Ponent.

Malgrat les mesures que s’han pres per solucionar aquest problema, evidenciades en el tancament dels espais mig derruïts on l’any passat pernoctaven alguns temporers, o en la posada en marxa de l’Oficina Única de Temporers a la capital del Segrià, entre d’altres, les manifestacions encapçalades per les entitats signants de la campanya Fruita amb justícia social s’han reproduït incessantment els darrers dos mesos. Denuncien que entre 200 i 300 temporers dormen al carrer només a la ciutat de Lleida. Unes xifres que tant la Generalitat com la Paeria neguen i situen en 140 persones. Tot i això, al llarg de les cinc visites fetes als punts més conflictius -Camps Elisis, plaça de l’Ereta i carrer Tallada-, aquest diari ha arribat a comptabilitzar com a màxim una vuitantena de temporers sense llar.

Més xifres: segons dades acumulades fins al 19 de juliol, la xifra de persones ateses per l’Oficina Única de Temporers és de 558, amb una mitjana diària de 16. A més, del 13 de juny al 19 de juliol s’han fet fins a 4.404 allotjaments a l’alberg Jericó. D’altra banda, la Paeria hauria ofert 2.206 serveis d’alimentació i 2.247 serveis de dutxa als temporers. Tanmateix, el regidor de Polítiques per als Drets de les Persones de l’Ajuntament de Lleida, Xavier Rodamilans, remarca que tan sols 6 persones que dormen al carrer estan en situació de màxima vulnerabilitat i aposta per una estratègia conjunta amb el govern català a l’hora de donar resposta a aquest conflicte inacabable.

No es mostra tan optimista la portaveu de Fruita amb justícia social, Gemma Casal, que insisteix que hi tornen a haver els mateixos campaments de l’any passat tant a la Granja d’Escarp com a Alcarràs, i cases ocupades a Corbins. “Aquest any la novetat són persones dormint en cotxes i furgonetes al camp d’esports i al pàrquing de la Seu Vella”, assegura. En aquest sentit, Casal responsabilitza alguns pagesos d’aquesta situació: “Hem parlat amb temporers als quals exigeixen un 10% del salari per l’allotjament i també els cobren pel transport, una situació insostenible per a persones que treballen durant tres mesos”. Davant d’aquestes acusacions, Josep Cabré, pagès d’Alpicat, explica que “sempre hi ha algú que fa les coses malament, però no posar-hi noms ens perjudica a tots”. “Generalitzar és perjudicial”, conclou. Finalment, Cabré admet que encara hi ha pagesos que contracten persones sense papers, “font dels principals problemes”. 

De totes maneres, els fruits de les mesures a càrrec de l’administració es veuran al llarg del mes d’agost, quan la recollida de fruita s’intensifiqui. De fet, fins ara, tal com reconeixen des de Jericó, “s’ha atès menys gent que l’any passat”, tot plegat en el marc d’una campanya més fluixa que les anteriors. 

En primera persona

Darrere de totes aquestes xifres, però, hi ha les persones, aquells éssers que configuren el valor humà dins d’heterogènies variables numèriques. Com és el cas del Modou Faye, un senegalès de 30 anys que després de 21 dies buscant feina a la capital del Segrià s’ha acabat donant per vençut: “Vaig arribar amb 350 euros a la butxaca i ja no em queda res. Només vull tornar a Huelva, on viu tota la meva família, i deixar enrere aquest malson”. Dorm a l’exterior de l’Oficina Única de Temporers, situada als Camps Elisis de Lleida, i cada matí aprofita per dutxar-se en aquestes instal·lacions. Després espera pacientment que l’atengui una de les educadores socials del centre, a qui demana dia rere dia, amb la mateixa paciència, un bitllet de tren per anar a Huelva. “Em diuen que no hi ha prou diners per a això, només em queda l’opció de pidolar pel carrer fins a aconseguir recaptar els euros que val el bitllet de tornada”, afegeix el Modou. A prop seu dorm l’Abderrahim Bouabdallah, un algerià sense papers que porta dos mesos a Lleida, una ciutat on va viure durant uns anys abans de traslladar-se a França a causa de la crisi. A diferència del Modou, però, no gosa entrar al recinte: “No tinc papers, m’han retirat la targeta sanitària i tinc por que m’expulsin del país”. 

Mentor agrícola

Al pol oposat se situa el Yahia Sy, professor de francès al Senegal que va decidir emprendre una aventura ara fa divuit anys que l’ha dut a França i Itàlia i, més tard, a Almeria, Jaén, Lanzarote i, finalment, Lleida, on s’ha establert des del 2010. “En arribar em vaig posar en contacte amb Unió de Pagesos, i des d’aleshores he treballat en camps fruiters d’Artesa de Lleida, Torres de Segre o, com ara mateix, de Corbins. És una feina dura, però em permet viatjar a l’Àfrica tres o quatre mesos a l’any i ajudar econòmicament la meva família”. Actualment viu amb onze persones més en un mòdul per a cinc persones a l’allotjament públic de Corbins, habilitat cada estiu per als treballadors temporals de la fruita. Tant per la seva experiència com per la seva edat, 48 anys, UP l’ha nomenat, a través de la Fundació Pagesos Solidaris, mentor agrícola. “Soc dels més experimentats, per això em pertoca donar la benvinguda als nouvinguts, explicar-los com funciona tot i, a més, evitar que hi hagi conflictes entre nosaltres”, explica el Yahia. L’objectiu no és fàcil tenint en compte la varietat de cultures i religions que es barregen en un mateix espai. “Hi ha subsaharians, senegalesos, romanesos i, enguany, molts colombians, que fins ara eren minoria”, ens diuen des de Pagesos Solidaris.

Una dona sola

Un dels casos més curiosos que hem trobat és el de l’Aissala Abouba, també del Senegal i de tan sols 25 anys. Després de casar-se, el seu marit i ella es van traslladar a Almeria, on van formar una família. Malauradament, els negocis d’ell no van funcionar, i això el va obligar a tornar al Senegal amb el fill dels dos. Ara bé, ella, lluny de rendir-se, va decidir quedar-se amb l’objectiu de guanyar prou diners per viatjar altra vegada a l’Àfrica i poder viure tots tres en condicions òptimes. Així, doncs, d’un dia per l’altre, completament sola, l’Aissala puja en un autocar en direcció a Lleida i es planta a la delegació d’UP a la capital del Segrià. “És un cas inèdit”, ens fan saber des del sindicat agrari, i afegeixen: “No és gens habitual que una noia viatgi sola, i menys sense tenir un contracte en origen”. Ara treballa en una explotació de Térmens i s’allotja en unes instal·lacions dintre de la mateixa empresa amb 129 dones i 63 homes més. “Les jornades són duríssimes, però no em vull queixar. Perquè aquí, a Lleida, m’han donat una oportunitat. Com a molta altra gent”, diu l’Aissala. La temporera. La persona més enllà d’un número.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

La pedagogia de l'art

Publicitat
Publicitat