Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Notícia

Miki Feliu, benvinguts al bàsquet real

L'aler manresà del Força Lleida fa servir l’experiència per mostrar les llums i les ombres del bàsquet més humil

Miki Feliu
Miki Feliu, amb la samarreta del Força Lleida. (Foto: Arxiu)
Ens rep un home que imposa, amb els seus 198 centímetres d’alçada. És el Miquel Feliu, natural de Manresa però establert a Lleida, amb nòmina vigent a l’equip de bàsquet amb més aficionats de la ciutat, l’Actel Força Lleida. En la seva segona etapa al club té un rol principal, tant sobre la pista com dins del vestidor local del pavelló Barris Nord. A més, és una figura respectada en el conjunt del bàsquet espanyol, ja que amb 33 anys acumula més de 450 partits disputats només en la categoria LEB Or. 

Sempre ha estat vinculat al món del bàsquet, encara que el Miquel reconeix que el pas cap al bàsquet professional el va viure com un procés bastant progressiu, empès per la il·lusió que despertava el bàsquet a Manresa a finals de la dècada dels noranta. Encara conserva la passió pel bàsquet d’aquell nen: “Ho deixaré quan em llevi al matí i no tingui ganes d’anar al pavelló. Tinc la millor feina del món”. Però reconeix que els nervis i el respecte que sentia entrenant-se com a juvenil amb les primeres espases de l’equip del Bages amb el pas dels anys ja han desaparegut: “No tinc aquell neguit per conèixer altres pistes o més jugadors, al final he aconseguit humanitzar molt els jugadors”.

Segurament ara ell deu ser el mirall dels debutants, ja que encarna certs valors que, com ell mateix reconeix, ha interioritzat gràcies a la pràctica del bàsquet. “No em podria presentar mai mitja hora tard a un sopar”, ens posa com a exemple per il·lustrar el compromís, el sacrifici i la seriositat que comporta una rutina esportiva d’alt nivell que acaba revertint en l’adquisició d’uns valors concrets, cultivats des de la base. Ell destaca el sentiment de pertinença a un grup com l’input més important de la pràctica de l’esport: “L’esport t’ensenya a seguir una sèrie de normes que ha acceptat prèviament tot el grup. Això crea unitat, solidaritat i respecte”. I remarca, a més, que “en el bàsquet o es guanya o es perd, i hi ha moments en què s’ha d’acceptar la derrota, l’esport també t’ensenya tot això”.

Això sí, el Miquel no es conforma veient la situació actual del bàsquet espanyol i és conegut per defensar certes reivindicacions. Amb molta clarividència desgrana els problemes que creu que més afecten categories com la LEB Or, la LEB Plata o l’EBA, començant per la realitat econòmica dels mateixos jugadors.

Adverteix que hi ha jugadors d’aquí que prefereixen jugar a les segones o terceres divisions franceses, on cobren un sou més elevat: “El gran problema dels jugadors a Espanya és que laboralment no tenim regulat un sou mínim professional”. Assegura que coneix clubs que s’aprofiten d’aquesta circumstància. “Hi ha jugadors que accepten venir a Espanya cobrant una misèria de sou per tenir una oportunitat de triomfar”, lamenta el Miquel, la qual cosa, assegura, devalua la generalitat dels sous a curt termini.

Albirant possibilitats de canvi en un futur, insisteix que la primera qüestió és determinar la professionalitat completa o parcial de l’ofici: “El que no pot ser és que es demani una dedicació professional quan hi ha sous que no arriben als mínims”. Tanmateix, reclama que la Federació Espanyola tingui més cura de la repercussió social dels clubs de categories LEB o EBA. Posa com a exemple el Força Lleida, on ens explica que s’estan fent bons i grans esforços de cara a promocionar l’assistència als partits i engreixar el conjunt de la massa social. Sort, Miki! I sort, Força Lleida!

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Serveis màxims

Publicitat
Publicitat