Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Notícia

La utopia de ser músic en aquest petit país

Dos músics de Lleida ens expliquen la seva experiència a l'hora de buscar sales on actuar o algú que els doni un cop de mà

concert, música
Molts locals que ofereixen música en directe demanen als músics que hi toquen diners en concepte de "lloguer de sala". (Foto: Dani Martínez)
Ser músic no és fàcil. I ser-ho aquí, encara menys. La majoria de bandes que ens podem trobar tocant en algun local de la nostra ciutat un dissabte a la nit acostumen a comptar entre les seves files amb persones que, tot i el seu amor per la música, tenen una altra feina. La precarietat de la situació obliga molts músics a relegar la seva passió a un mer hobby. Però a què es deu aquesta precarietat? Per què existeix una diferència tan gran, per exemple, entre els avantatges que tenen els músics a França o a Catalunya o l'Estat espanyol?

L'any 2011 el fotògraf i productor musical independent Sergio Picón escrivia en el seu blog una anàlisi des d'un punt de vista personal de la situació de les bandes d'aleshores amb la intenció de fer una crida perquè alguna cosa canviés. En l'article, Picón qualificava la situació de les bandes estatals de "deplorable".

Un dels problemes principals són els concerts. Per norma general, les bandes amb temes propis (no de versions) que no tenen uns honoraris alts o que no són molt conegudes (que són la majoria) acostumen a cobrar entre 200 i 400 euros per bolo si es tracta d'una sala, "independentment dels quilòmetres que fem fins al local, del lloguer del vehicle que lloguem per transportar tot el material, d'on dormim o d'on mengem", aclareix el Pol, guitarrista de la banda lleidatana FOO, fundada fa vuit anys i que es troba ara promocionant el seu tercer LP. "I això es pot considerar que és en el millor dels casos, ja que, de vegades, els músics, a més de tocar de forma gratuïta, hem de pagar un import que oscil·la entre els 100 i els 500 euros per pagar el tècnic o llogar la sala", continua el Pol. A més, existeix un hàbit que consisteix a acordar el que els músics cobraran a partir dels diners que es facin a la taquilla. Aquest acord, moltes vegades, pot resultar "enverinat", ja que, d'una banda, el local no acostuma a fer-se càrrec de la promoció prèvia al concert, la qual cosa suposa que si el grup no és de la ciutat serà bastant complicat que hi vagi gent, i, de l'altra, si prèviament s'ha acordat que la banda cobrarà a partir d'un mínim que la sala s'ha de quedar per cobrir despeses, és probable que en algunes ocasions el grup hagi d'acabar posant diners.

La forma de guanyar-se una mica millor la vida podria ser, per exemple, tocant en festivals. El mateix tipus de bandes podrien arribar a cobrar fins a 800 o 1.000 euros per actuar en un festival. Però què ha de fer una banda consolidada però desconeguda per entrar-hi? El David, cantautor, també lleidatà, amb més de deu anys de trajectòria professional, ho té claríssim: "Sense una agència de management no tens cap opció de tocar en un festival ni de promocionar-te de forma més o menys sostenible". "Avui en dia moltes discogràfiques ofereixen el servei d'agència de management i promouen la teva música, t'ajuden amb la promoció, etcètera. Tot això és molt bonic, oi? El que no és tan bonic és el tracte que rebem els grups que, a base del nostre esforç, intentem fer-nos un lloc en el panorama musical d'aquest país", afegeix. Segons el David, aquest panorama musical està completament controlat per les agències, fent gairebé impossible que una banda es busqui la vida pel seu compte. Per entrar a formar part d'una d'aquestes agències, a banda de diners, calen, també, contactes. "Si tens un familiar o un amic dintre de la indústria sempre et serà més fàcil. Les agències, per norma general, es guien molt per l'estil de música que fas, i si no formes part dels seus cànons establerts no et donen ni tan sols una oportunitat", explica el músic.

En aquest sentit, no resulta difícil deduir els engranatges de la indústria: mentre molts es deixen la pell dia rere dia i nit rere nit per fer realitat el seu somni, uns altres en treuen benefici i atorguen als músics un paper totalment irrellevant en tot plegat. Quan va començar, al David ja el van avisar: "Si no tens padrins, en aquest mundillo t'ho passaràs bé, però mai no faràs ni un duro".

Comentaris


No hi ha cap comentari


T'has de registrar per comentar les notícies o entra amb el teu usuari
Publicitat

Edi7orial

Els culs del 21-D

Publicitat
Publicitat