Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Notícia

VIOLÈNCIA D'ESTAT

Desproporció de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil en unes càrregues amb força contra el poble català que se salden amb centenars de ferits

Policia Nacional, Mariola, referèndum, 1-O
La Policia Nacional ha agredit els lleidatans i les lleidatans que han assistit al col·legi electoral de la Mariola. (Foto: Imma González)
Voreja els 60 anys. És un veí de la Mariola que ha sortit de casa de bon matí per exercir el seu dret a vot. El seu i el de tots els catalans. Hores després jau a terra víctima d'un infart durant una càrrega de la Policia Nacional al col·legi electoral. No respira. Tothom s'hi aboca. Veïns de la Mariola que també han sortit de casa de bon matí per exercir el seu dret a vot. Però la Policia Nacional els aparta a empentes i rodolons. Fins que el Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM) pot arribar al lloc dels fets, un carrer tan estret com ple d'agents, un centenar. Li practiquen la reanimació cardíaca abans d'endur-se'l amb l'ambulància mentre les cinquanta persones reunides davant del col·legi electoral de la Mariola, menys de la meitat que els agents desplegats a la zona, uneixen les seves mans formant un cordó per deixar pas a l'àmbulància. "Assassins, assassins!", criden. Han assassinat la democràcia.

Poques hores abans, a l'Institut d'Estudis Ilerdencs (IEI) els ocupants aprofiten per fer-hi una visita guiada. A les Borges Blanques els veïns del municipi munten un mural a peu de plaça per recordar totes les persones que ja no hi són. I un centenar de persones esmorzen a l'Escola Oficial d'Idiomes (EOI) de Lleida. A la Unió d'Alpicat la gent més gran s'afegeixen als més joves, que hi han passat la nit, i els preparen l'esmorzar juntament amb els seus néts. Aquest 1 d'octubre passaria a la història com el dia que els catalans van convertir la democracià en una festa, amb tres o fins a quatre generacions familiars anant a votar com qui abans anava a missa. I justament amb l'Església topaven els catalans, una reencarnació de la Inquisició espanyola més inquisidora i espanyolista que mai.

Al CAP de Cappont es comença a votar a les nou en punt. Amb ordre. I alegria. "Somriures", havien demanat les organitzacions independentistes. No hi havia cap motiu per no fer-ho... Fins a l'arribada de deu furgonetes de la Policia Nacional. Deu agents per vehicle, tots ells armats, sorgeixen del no res per agredir els lleidatans com si res. Les imatges parlen per si soles. Però si hi posem banda sonora, aquesta no és cap altra que la dels plors i els sanglots dels qui romanien asseguts pacíficament. Però no hi haurà pau per als malvats, i les urnes sostretes pels agents són substituïdes ràpidament per unes altres d'amagades. El SEM ha d'evacuar dues dones grans en estat d'ansietat que es pensaven que ja ho havien vist tot però que recordaran l'1-O com el dia que van haver de tornar a córrer davant de les porres. Un agent dels Mossos d'Esquadra plora desconsoladament quan rep l'abraçada espontània d'un lleidatà. Tanmateix, un agent de la Policia Nacional ens aixeca el dit del cor. I un altre ens somriu. No hi havia cap motiu per fer-ho...
 
La següent parada és l'EOI, on es produeix una cruenta batalla campal. Les forces (de l'ordre?) derroquen les reixes que encerclen l'edifici i, amb elles, els lleidatans que les protegien. La fanfarroneria d'uns contrasta amb la sorpresa d'altres, incapaços d'entendre com l'Estat espanyol usava la força davant de qui tan sols votava. Un agent trepitja un home d'edat avançada que cau i, al seu torn, trepitja una dona, també d'edat avançada, estirada al terra arran d'una altra trepitjada. Això, el dia que l'Estat espanyol no dubtava a trepitjar els drets de tots els catalans. Amb l'entrada dels agents, la magnitud de la tragèdia es mostra en la seva màxima esplendor: les aules, habitualment plenes de ganes de conèixer, esdevenen buides de coneixement. Buscaven urnes. I les han pres. Però no ens han robat la il·lusió de continuar votant.
 
Els col·legis electorals van caient. I es van aixecant de nou. Com els catalans. Els Bombers de la Generalitat tanquen l'accés a l'IES Maria Rúbies. Un d'ells s'expressa d'aquesta manera: "No m'havia imaginat mai que en ple segle XXI hauria de defensar la meva família i els meus amics de la repressió de l'Estat espanyol". No poden evitar, però, que els agents de la Policia Nacional destrossin gratuïtament els servidors informàtics del col·legi electoral situat a la Caparrella després de no trobar-hi les urnes, eficaçment amagades. El zenit de violència s'assoliria minuts més tard al barri de la Mariola, on les forces de seguretat espanyoles duplicaven els seus efectius davant d'una cinquantena de persones armades amb afilades paperetes. Just en aquest precís instant, Àngel Ros perdia l'alcaldia de Lleida. I és que el paer en cap defensava davant dels mitjans de comunicació l'actuació dels antiavalots mentre centenars de persones eren ferides de diversa gravetat arreu del territori català. La rectificació de Ros arribava massa tard. Tan tard que a ningú ja no li importava.

L'últim capítol tenia lloc quan, a partir de les vuit del vespre, més de mig miler de lleidatans van bloquejar la seu central de la Policia Nacional a la capital del Segrià amb diversos agents dels Mossos d'Esquadra en fila separant uns i altres. Ningú no se n'anirà fins que no s'acabi el recompte. I és que demà Catalunya serà independent o no. Però avui els catalans ens hem guanyat el dret a decidir.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

La ciutat òrfena de model comercial

Se7opinions

Publicitat
Publicitat