Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Notícia

Piscina, vermut i 'garage': crònica d'un Festival

El Pingüí és com un romanç d'estiu: passional, sexual i fugaç. Un cop finalitzada la tercera edició del "Woodstock de l'Ebre", les opcions són clares: entregar-se a la melangia o tatuar-te allò de "Xeic, lo Pingüí rules!"

No és casualitat que cada estiu els lleidatans i les lleidatanes que es desviuen per la música independent hagin de fer uns quilòmetres més enllà de Lleida per localitzar algun festival a l'altura de les expectatives modernes. Amb la mort del Festinoval anys enrere com a esdeveniment consolidat, la nostra ciutat continua òrfena de propostes indie estiuenques, i és per aquest motiu que el Festival Pingüí es pot concebre com una contrapartida favorable al nefast cap de setmana de Salou, reggaeton i petanca.

A només cinquanta minuts de casa, i si t'agrada la marxa, pots gaudir de bandes que recentment acaben de passar per alguns dels festivals més importants de l'Estat, com ara el Vida o el Primavera Sound, però a preu de mojito. El Pingüí fuig de la bombolla "festivalera" que ens envaeix; així, mentre els grans festivals turístics dupliquen en patrocinis any rere any i consoliden preus desorbitats amb propostes idèntiques, el "Woodstock de les Terres de l'Ebre" treballa de valent per oferir-nos un cartell a l'alçada, amb gran presència de bandes femenines entre tanta "fal·locràcia musical" i mantenint la seva personalitat alternativa per sobre de tot.

Arribem al recinte del Festival Pingüí i és el torn de Neleonard, una banda de pop com les d'abans, amb històries d'amor atemporal i arranjaments delicats que conviuen amb dues veus, tant masculina com femenina, en perfecte maridatge, oferint un dels concerts amb més qualitat del recital. La formació presenta el seu darrer treball, Las causas perdidas (Elefant, 2016), endinsats en la corresponent gira que els ha dut a visitar escenaris de la talla del Primavera, l'Embassa't o el Festival Maig.

Un parell de vermuts ràpids, i torn per a les Aloha Bennets. Interessantíssima formació femenina de garagge tropical provinent del Baix Llobregat. Punk-rock de ball i suor acompanyats amb guitarres reverberants i afilades. La gent comença a donar-ho tot amb clàssics com Púdrete (Aloha Bennets, 2016) i van volant els primers vasos. El públic està en el punt àlgid i es mostra insaciable. No n'hi ha prou.

Vàlius, igual que els cambrers, són els únics que repeteixen any rere any. No sabem si és perquè en la primera edició es van endur la recaptació en cervesa i estan castigats a fer el corresponent bolo fins a l'eternitat, però el públic ho agraeix de manera malaltissa. Crits, acords mal tocats i tornades catastròfiques que animen els assistents a embogir. Aquest cop, acompanyats amb Carlota Serrahima, repassen part dels seus hits com "Crit" o la recent "Mercè" per donar pas a la segona part del Festival, prèvia visita a la piscina. La suor ha donat de si i necessitem higienitzar-nos.

Després d'una bona tromba d'aigua i birra, comença el torn de nit. Les Kelly Kapowsky prenen el relleu i ens deixen bocabadats. Aquestes cinc noies ens ofereixen una lliçó de dream-pop balsàmic alimentat per una acurada potència vocal i, a poc a poc, ens ennueguen dolçament gràcies als teclats atmosfèrics i una base rítmica original i completa que fa aflorar els sentiments fins i tot als cors més empedrats. Phantom City (Kelly Kapowsky, 2016) és el seu únic treball publicat fins ara, concebut com a EP, plenament recomanable.

Un cop finalitzat l'èxtasi, els toca als Lost Fills. Vinguts de la terra de Tomeu Penya i la sobrassada, els mallorquins ens fan descobrir la puresa del concepte estridència guitarrera. Pop i punk a tot drap, actitud i molt volum. Res nou i, alhora, tot el que estàvem desitjant. El preludi perfecte per donar pas als Power Burkas. Des de Vic, cançons curtes i un esquinçament digne de concebre's a si mateixos el títol d'animals de la nit, a excepció de la mosca negra. Aquests joves segueixen mostrant al món el seu darrer treball, Llarga vida al tarannà (Bcore, 2016), col·lecció de poesies musicades entre les quals destaquen Gerard Quintanta i la meva predilecció personal: "El pop i la gallega". 100% actitud pròpia de la joventut d'avui en dia, amb una força descomunal a dalt de l'escenari.

Entre algunes cerveses més i estranyes reflexions amb gent de la nit, arriba el torn dels més esperats: Mujeres. Em sorprèn inicialment el format (trio en lloc de quatre integrants com fins ara), però ràpidament passa a ser un fet anecdòtic. La banda barcelonina de garage és una de les referents a nivell estatal des de fa anys. Marathon (Canada, 2015), el seu darrer treball, va esdevenir un clàssic de les nostres festes just al moment que va ser publicat. Ara la banda prepara disc nou editat íntegrament en castellà, però mentrestant es permeten fer "concertassos" com el darrer que ens van brindar en el Pingüí. Una descàrrega de revival i melodies properes al pop per fer-nos ballar i xalar fins a l'albada, tot repassant clàssics com "Salvaje", "Aquellos ojos", "Lose Control", "Vivir sin ti", etc. La millor manera de posar punt i seguit a un dels festivals més carismàtics de les Terres de l'Ebre.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Manifest

Publicitat
Publicitat