Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Entrevistes

“Les mirades dels nens transmeten la realitat dels països on viuen”

Rafa Ariño Fotògraf

Rafa Ariño,fotografia,exposició
El fotògraf lleidatà Rafa Ariño. (Foto: Imma González)
Cap a l’any 99 el fotògraf Rafa Ariño començava, sense saber-ho, una col·lecció de fotografies que avui, quinze anys després i amb molts viatges i vivències acumulades a les seves espatlles, mostra al món, de la forma més tendra, la realitat del que ens envolta.

Imma González. Com sorgeix la idea de fer una exposició de les teves fotografies a Lleida?
Rafa Ariño. 
Un cop acabats tots els viatges, em vaig adonar que teníem molt material a l’ordinador. Ho vam estar mirant amb el meu ajudant, el German, i se’ns va ocórrer la idea de muntar un llibre. Però a causa d’altres projectes, l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) em va oferir la sala per fer una exposició i, com això ho teníem ja prou avançat, vam decidir aprofitar l’oportunitat que ens va brindar i fer abans l’exposició.
 
I. G. Com reaccionaven els nens?
R. A.
 Depèn. Normalment tots es quedaven mirant la càmera. Els impressionava que fos tan gran i també el fet que algú els fes una foto diferent de la que solen fer als turistes. Jo no em passava tres hores davant d’ells, mirant-los. Tirava la foto i ells em somreien, o no, i prou. Però hi havia comunicació, bon rotllo. No em vaig trobar cap nen que marxés o em girés la cara.

I. G. Algunes sorgeixen fruit de la pura casualitat...

« Les mirades dels nens transmeten la realitat del país »

R. A.
 Sí, jo disparava a tot: persones, animals, arbres... Com eren països desconeguts per a mi, el que intentava era fotografiar el màxim possible. Tot i així, sí que tenia una mica de fixació pels nens. Penso que els nens són una part molt important de la societat d’un país. Alguns adults fingeixen, però els nens són més naturals. Reflecteixen més la realitat del país, ciutat, poblat o selva a la qual pertanyen.

I. G. Què et transmeten a tu aquestes fotografies?
R. A. Em sorprèn que a la gent li impacti tant. La majoria de fotografies són de 
llocs en què he 
estat, com
a mínim,
 deu o
 quinze dies, és a dir, que jo ja estava acostumat a veure el que mostren les meves fotografies. Després, un cop estava repassant les fotos, sí que es veritat que em vaig adonar de coses en les quals ni m’havia fixat quan hi era, com ara les mosques que surten del nas d’un nen o les mans destrossades d’una nena. Tot i això, a mi el que més m’impacten són les mirades. Algunes de curiositat, altres de felicitat, altres de tristor... Hi ha nens petits que tenen mirades molt dures, fins i tot amb 2 anys.

I. G. Vols transmetre algun missatge en concret amb aquestes imatges?
R. A.
 L’exposició no està pensada per transmetre res en concret. Ni felicitat, ni tristesa, ni fam, ni pobresa, ni riquesa. Ni tan sols consta el país on han estat preses perquè no hi hagi prejudicis. M’agrada que a cada persona li transmetin coses diferents i molt dispars.

I. G. Quines són les teves fotos preferides de l’exposició?
R. A.
 En tinc un parell. Una, perquè és l’única analògica, la vaig tirar amb un rodet ISO 800 ara farà potser quinze anys i, a més, va ser aquí a Lleida. L’altra és la del nen siberià. Només vaig tirar aquesta, després el nen se’n va anar corrents. Les considero “peces úniques“ i és per això els tinc una estima especial. Encara que, evidentment, m’agraden totes.

I. G. Parla’ns una mica del material que vas utilitzar.

« No cal tenir un gran equip per fer bones fotos »

R. A. Utilitzo el puc en cada situació. Depenent del lloc on anava, m’enduia un material o un altre, perquè no el tenia assegurat, i hi ha llocs en els quals te la jugues molt. Així que hi ha fotos que estan tirades amb una rèflex 550D, altres que estan fetes amb una compacta i altres amb la meva càmera professional. Jo sóc partidari que no cal tenir un gran equip per treure una bona foto. És una altra de les coses que vull mostrar amb l’exposició. Per això, en cadascuna de les fotos hi ha una fitxa tècnica que explica com va ser presa. La gent se la pot prendre per una vessant més tècnica o més romàntica.

I. G. A quin lloc dels que has visitat tens més ganes de tornar?
R. A.
 Tornaria a tots. Però on tinc més ganes de tornar és a Socotra. És una illa que està molt allunyada de tot, però alhora té de tot. Ells mateixos es proveeixen, tenen un clima paradisíac i a més hi ha el Mar Roig. Pertany a Yemen, però els habitants són indis, i tenen un caràcter molt amable, no tenen cap tipus de maldat. Ni tan sols hi ha policia. A més, gairebé no reben visites turístiques (unes setanta l’any) perquè no hi ha vols directes per arribar-hi. Has de fer escala al Iemen, i això a la gent li fa una mica de por. Aquesta és la gràcia de l’illa. El dia que hi hagi vols directes, passarà com a Cabo Verde, on també hi he viatjat, i on sé que no hi tornaré mai, perquè quan hi vaig estar, estaven construint un complex turístic amb cabuda per a més de 5.000 persones. I ja es veia que de paradís en quedaria ben poc. S’estava convertint en un Benidorm, i per això no val la pena creuar mig món.

I. G. És la primera vegada que exposes a l’IEI?

« L’exposició es podrà veure a l’IEI fins al 10 de desembre »

R. A.
 Sí, és el primer cop. És molt difícil exposar-hi, hi ha una llista d’espera de dos anys i, a més, han de veure el projecte i els ha d’agradar molt perquè ho acceptin. Jo vaig tenir sort perquè aquesta oportunitat me la van oferir perquè fa un any el diari Segre i la Diputació de Lleida em van subvencionar la publicació d’un llibret, i la Diputació ho va fer amb aquesta oferta. A més, el director de sala, Josep Lluís Ribes, em va dir que li havia encantat i em va proposar fer una altra exposició l’any que ve. Així que espero que hi hagin més col·laboracions a partir d’ara.

I. G. I a partir d’ara, la idea es moure-la per altres sales?
R. A.
 És una exposició itinerant, així que sí, la idea és que visiti totes les sales possibles. Quantes més, lògicament, millor. És molt probable que, a partir d’ara, la Diputació s’encarregui de moure-la per altres ciutats. Però si això al final no es duu a terme, me n’encarregaré jo mateix. Si ha tingut èxit en una ciutat com Lleida, en la qual no hi ha massa cultura d’anar a museus o exposicions i passar-s’hi molta estona, estic segur que en altres llocs, com per exemple Barcelona o Madrid, agradaria molt. Així que espero aconseguir que moltes sales s’interessin per la meva obra.

I. G. Havies exposat obres te- ves alguna vegada anteriorment?
R. A. 
Fa 27 anys en vaig fer una a la Banca Catalana de la plaça Sant Joan de Lleida. Era una exposició sobre la capital del Segrià, però des d’un punt de vista més fred i més fosc, on la boira era l’autèntica protagonista. Però la veritat és que vaig quedar molt decebut perquè la gent em deia que no sortia el Castell. Consideraven que si no sortia la Seu Vella no era una exposició sobre Lleida. A mi m’agrada molt el Castell, però el tinc molt vist i precisament volia fer quelcom diferent, buscar i acabar trobant altres característiques de la ciutat. No vaig vendre absolutament res.
 
I. G. Des de l’última exposició, doncs, han passat gairebé tres dècades. En tot aquest temps no t’havies plantejat fer-ne una altra?
R. A.
 Doncs la veritat és que no. Tinc molt material, però no m’ho havia plantejat mai abans fins ara. També hi influeix molt el fet que exposar és molt car i si ningú et patrocina, no surt a compte. En aquest cas, per exemple, he invertit bastants diners. Però bé, la satisfacció d’haver-la fet no me la treu ningú.

I. G. I després d’això, què més ve?
R. A.
 Quan vaig deixar de viatjar per tots aquests països, farà cosa d’any i mig, vaig començar un projecte aquí a Espanya amb diversos grups de música. Es diu “Girando con...” i consisteix en fotografiar els grups d’una manera documental, no només durant el concert sinó passant diversos dies amb ells, retratant com viuen, com dormen o com viatgen. És una cosa que va sorgir de manera molt natural perquè tinc molt bona amistat amb alguns d’ells des de fa molt de temps. A més, sento que sóc un músic frustrat i d’aquesta manera tinc la sensació que formo part de la banda durant uns dies. He trobat una manera de fusionar les meves dues passions, i la veritat és que gaudeixo molt fent-ho. De moment he retratat Love of Lesbian, Dorian, El Columpio Asesino, Izal, Second i León Benavente. Em queden dos grups per finalitzar el projecte i una vegada acabi amb ells, començaré a moure’l. Ja tinc algunes propostes, algunes d’elles molt interessants, i la meva idea és que, com hi ha temps, pugui trobar algú que estigui interessat en patrocinar-la. I un cop finalitzi aquesta tanda, tinc pensat fer una segona part de “Girando con...”, que començarà des de més enrere, retratant no els músics sinó tota la gent que hi ha darrere dels escenaris, els quals mai no tenen cap tipus de protagonisme. És un projecte interessant i els implicats estan molt emocionats amb la proposta.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Fruita amb injustícia social

Se7opinions

Publicitat
Publicitat