Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Entrevistes

Who is FOO?

FOO Banda de música

FOO, música
Imatge de 'Parallel Lives'. (Foto: Javi Enjuanes)
El 2008 es coneixien per primera vegada en l’ambient universitari de Lleida i cap al 2010 emprenien la seva marxa sota aquest peculiar nom. Des de llavors, un àlbum, un EP i una infinitat de concerts per tot el país. Oriol Senan, Ernest Moles i els germans Ishanda (Pol i Dani) són els artífexs de FOO.

Dani Martínez. Com us vau conèixer?
Pol Ishanda. El que més em va impactar de l’Ori quan el vaig conèixer va ser que portava dos arrecades amb brillants a les orelles i vestia amb samarretes amples de bàsquet. (riuen)
Oriol Senan. Ens vam conèixer a la Universitat, aquí, a Lleida. Compartíem una gran passió per la música, així que vam decidir anar els quatre junts a un festival a Bilbao on actuaven els Red Hot Chilli Peppers. Després d’un cap de setmana d’ambient musical total ens vam animar a formar una banda.
P.I. Vam aprendre a tocar, jo no sabia tocar la guitarra. Era el que menys idea tenia de música. D’aquesta manera, comencem a assajar, gravem la primera maqueta, després una altra, i dos anys després el primer disc.
O.S. Comencem fent versions; aleshores encara no érem FOO.
 
D.M. Com va arribar FOO?
P.I. Va ser una d’aquestes ocasions en les quals s’alineen els planetes. (riu) Va ser una evolució natural. Va ocórrer quan estàvem movent la nostra segona maqueta, que havíem gravat al soterrani d’un amic. Tocàvem molt a pubs de Lleida, i de seguida vam voler fer el salt a Barcelona, així que ens apuntem a alguns concursos però no en guanyem cap. Fins que un dia rebem la trucada d’un membre del jurat del concurs Independent de Barcelona. No ens havien seleccionat, però sembla que ell estava interessat en la nostra música. Després d’una reunió, ens va proposar gravar el que seria el nostre primer àlbum, Elenin. Així vam conèixer el Marc Molas, el nostre productor.
O.S. Llavors comencem un procés de canvi. Deixem de fer versions i passem a compondre els nostres propis temes. Poc a poc ens vam anar convertint en FOO. 

Són les deu del matí d’un calorós 2 de juliol. Em dirigeixo a Barcelona, més concretament al barri de Gracia, a l’estudi d’enregistrament on els FOO comencen a “cuinar” el seu nou àlbum, Parallel Lives. A la porta d’entrada m’espera el Pol, guitarra del grup. Després de recórrer un llarg i estret passadís exterior, fruit de la separació entre dos edificis d’època, aconseguim accedir al lloc. Es tracta d’una vella fàbrica, la primera planta de la qual sembla fer les funcions de magatzem. Piles de discos i una infinitat d’equip musical, des de cables i micros fins a una enorme taula d’àudio, esperen per ser utilitzats. Miro el Pol amb cara de circumstàncies. Es posa a riure i m’assenyala unes escales. A mesura que anem ascendint, una crua melodia va envaint poc a poc les nostres oïdes. Travessem un parell de portes més i esquivem un gat adorable, o ell ens esquiva a nosaltres. La cosa canvia. Em trobo ara en una sala enorme, vestida amb teles de color blau que cauen des del sostre i que tracten d’insonoritzar l’habitacle central, en el qual els tres membres restants de FOO assagen un nou tema. El Pol em mira orgullós. “Això definirà el so del disc”, em diu. Uns segons després, em presenta el Marc, productor, propietari del local i, sobretot, un noi encantador. El Marc ha decidit llançar-se a l’aventura de construir el seu propi estudi. El local és immens i té moltíssimes possibilitats. I això que encara falta molt per fer, però la condició actual del futur estudi sembla perfecta per aconseguir el so que els FOO tenen en ment.
 
D.M.
 Com sona Parallel Lives?

« 'Parallel Lives' sona com el nostre directe »

O.S. Estem contents, gairebé tot ve directament d’amplificador, i això fa que el resultat s’apropi molt més al nostre directe. Ens hem basat molt en el volum alt. (riu)
P.I. Potser utilitzem molt so fuzz, distorsió de vàlvules i dels mateixos amplis, així com delays. És molt semblant al nostre directe. No hem volgut maquillarlo gens. Potser recordarà una mica a una mescla de diversos estils.
 
D.M. Parleu-nos del procés de creació de l’àlbum.
P.I. Fins ara, el procés ha estat molt llarg. En aquest àlbum hi ha temes que vam compondre durant l’enregistrament del primer. Encara que cal dir que la majoria vénen de la gira. Molt del que sentireu a l’àlbum ja ho venim tocant en directe des de fa temps.
O.S. Crec que hem fet alguna cosa semblat a The Doors quant a procés de creació. Partíem d’una cançó que anàvem canviant segons la resposta que rebíem del públic durant els nostres concerts. No obstant això, també hi ha algun tema que solament hem tocat a l’estudi, per la qual cosa serà més verge, d’alguna manera.
P.I. Durant quatre intensos dies gravarem tot el disc, deixant tan sols les veus i algunes guitarres per després. La mescla serà molt ràpida, tenim les idees molt clares quant a com volem sonar. Parallel Lives és un disc que prové de tocar en directe, dels assajos i d’improvisar.
O.S. Estem gravant en una sala molt gran, en la qual hi ha reverberacions naturals que volem capturar, tant per a bateries i guitarres com per a veus.
P.I. Hem col·locat diversos micros a la sala per jugar amb aquest efecte de manera natural. Això ens beneficia molt. D’aquesta forma aconseguirem un so més cru, més original, no tan perfecte com en un estudi convencional. Serà més proper a un directe. Ens encanta, i crec que la gent pot empatizar més amb una banda així.
 
D.M. Porteu amb el Marc des que FOO és FOO. Què us aporta com a productor?
P.I. Amb el Marc hem aconseguit una unió molt especial a l’hora de treballar. És un paio que ens entén molt, sap perfectament com volem sonar. Valora i respecta el nostre so i les nostres decisions. Tot el que hem fet sempre ha estat una producció compartida, els discos els produïm nosaltres al costat del Marc, i això és un avantatge que, dins de l’aspecte creatiu, ens permet decidir molt més sobre el nostre treball.
O.S. Crec que el fet d’haver gravat en aquest estudi, a mig camí entre estudi i fàbrica, així com el moment que vivim com a banda, ha embolicat la producció en un halo d’ambient punk que el Marc ha sabut aprofitar a la perfecció. Potser en una altra situació i amb un altre productor, només hauríem vist la part negativa. Això ha estat molt positiu per al disc. En aquest precís instant, sense haver acabat l’enregistrament, som molt positius.
 
D.M. Quan podrem adquirir una còpia de Parallel Lives?

« Busquem discogràfica per publicar el CD »

P.I. De moment, tenim la intenció de trobar una nova discogràfica per publicar, almenys, en format físic. No obstant això, som una banda autogestionada, la qual cosa fa que haguem de dedicar-hi molt del nostre temps. Els assajos poden ser tan importants com l’enregistrament, i una cosa no pot dur a l’altra. Això fa que el temps que passa entre la finalització del disc i la seva publicació sigui més llarg. Per ara, hem pensat que seria bona idea editar pel nostre compte una edició limitada en vinil, per anar-los venent en els bolos, així com en format digital. Això ocorrerà cap a la meitat de gira, a mitjans de novembre, amb la idea de trobar discogràfica el 2015 per poder publicar el CD.
 
D.M. 
Com veieu l’escena musical de Lleida?

« A la ciutat de Lleida hi falta fe en la música »

O.S. Penso que a Lleida hi ha bons músics però moltes menys bandes de les quals hi podria haver.
P.I. Ser un bon músic no significa que puguis arribar a tenir una bona banda o que puguis arribar a ser bo dins d’una banda. Crec que aquest és el problema de Lleida. M’explico: no hi ha ganes, no hi ha motivació real de voler formar bandes. Amb prou feines hi ha grups que surtin de Lleida a buscar discogràfiques. Solament en conec tres que hagin sortit per Espanya a tocar, i una som nosaltres. Potser sigui problema de les bandes, de l’Administració o de la cultura lleidatana. O potser sigui una falta de voluntat generalitzada. Crec que falta fe en la música. Si no hi ha fe en la música, no hi ha res. No pots crear una escena així. Pot ser que tinguem el que ens mereixem, no?
 
És el 2 de novembre a la una del migdia. Quatre mesos després de trepitjar l’estudi del Marc per primera vegada, em reuneixo de nou amb els FOO. És dificil treure temps per parlar amb ells, només s’ajunten els caps de setmana per fer front a la seva nova gira. Malgrat tot, aconsegueixo quedar amb Pol i Oriol en un bar de Lleida. L’aspecte cansat amb què arriben a la cita no aconsegueix esborrar el seu somriure.
 
D.M. Alguna cosa em diu que no us està anant malament...

« Som 'underground', no acostumem a omplir sales »

P.I. Tot just portem tres concerts, i de moment estem molt contents. Els definiria com a molt intensos. Estem sorpresos de veritat. Considero la nostra banda underground, i no estem acostumats a omplir sales. Ja ens hem trobat amb tres locals plens. Tres de tres.
O.S. Sortim molt contents de cada concert. La gent s’ho està passant d’allò més bé. A més, tenim una nova incorporació en els directes. Es tracta del Víctor Navarro, que substitueix al baix el nostre estimat Ernesto, que ara mateix està fora del país per tema d’estudis.
P.I. Sempre és dur que un de nosaltres marxi, però en aquest cas és temporal. Definiria el nostre pas amb el Víctor com un massatge amb final feliç, d'una banda, perquè sabem que ell ho està gaudint i, de l’altra, perquè sabem que l’Ernesto acabarà tornant. Tot està anant genial.
O.S. També volem sortir d’Espanya, volem tocar més i més lluny. A mig termini hauríem de plantejar-nos una gira per Europa.


Comentaris

  • Tant de bo aquests lleidatans trobin el camí que busquen. El món de la música és apassionant i si de veritat pensen que poden aportar alguna cosa de bo estic segur que arribaran més lluny del que s'esperen.

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

Fruita amb injustícia social

Se7opinions

Publicitat
Publicitat