Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Entrevistes

“Si Pujol admet que tinc raó, l’empresonen”

Ramon Pedrós Periodista

Ramon Pedrós
El periodista lleidatà Ramon Pedrós va ser cap de premsa de Jordi Pujol entre 1988 i 1998. (Foto: Carlos Bonfill)
Va ser cap de premsa de Jordi Pujol entre 1988 i 1998. Ha escrit tres llibres sobre l’expresident de la Generalitat. La seva compareixença a la comissió d’investigació del Parlament encara “cou”, entre d’altres, a la mateixa Marta Ferrusola.
 
Gerard Martínez. Hi havia tràfic d’influències entre Ferrusola i Pujol per afavorir els seus fills?

« Els fills es beneficiaven de la posició del seu pare »

Ramon Pedrós. Ella no se’n va amagar mai. “Prou tenen dret a guanyar-se la vida!”, s’exclamava sempre. Ella mateixa ho confessava a la comissió: “Els ajudàvem com qualsevol pare ajuda el seu fill”. Ja, però és que el seu pare no era qualsevol pare, era el president de la Generalitat!
 
G. M. Però ella manté que mai no ha fet cap trucada per beneficiar-los...
R. P. Tu creus que ella tenia necessitat d’aixecar el telèfon? El seu marit era el president de la Generalitat; el seu fill gran, el director general de Presidència; el cosí germà del seu marit, el secretari general de Presidència, i alguns consellers tenien familiars que eren socis del seu fill gran, com Felip Puig, per exemple. Repeteixo: tu creus que li calia trucar-los?

G. M. Seguint la comissió, fa la sensació que creuen que no han fet res malament...
R. P. La compareixença de l’altre dia va ser una gran riota. Marta Ferrusola dient que Catalunya no es mereix això... Encara no han deixat anar el llaç, com si ells fossin Catalunya.
 
G. M. Es consideren innocents?
R. P. Ferrusola m’havia dit més d’una vegada que ells ho havien donat tot per Catalunya i que ja era hora que Catalunya els tornés alguna cosa, en el sentit d’ajudar els seus fills. Això ho portaven al moll de l’os de la seva actuació.
 
G. M. Et va sorprendre la confessió de Jordi Pujol?
R. P. Sí. La veritat és que de l’herència no en sabia res. Jo em crec el Trias, el Triadú i el seu cunyat quan diuen que tampoc no en sabien res. Has de tenir molt present que el Pujol sempre ho havia negat rotundament, i és que no era la primera vegada que sorgia una informació similar. Ell havia basat la seva doctrina política en un comportament d’exigència ètica, per tant, ningú no s’ho podia esperar. Va ser una sorpresa i una gran decepció. Fins aleshores era com un déu a Catalunya.
 
G. M. Tu, amb els teus llibres, ja l’havies fet baixar de l’altar...
R. P. Quan jo publico el primer llibre, carregat de petites anècdotes que, d’alguna manera, presenten un Pujol diferent, fora del seu pedestal, és quan alguns cercles de Convergència m’ataquen i desqualifiquen el meu llibre, perquè ell era una figura intocable. Pensa que ha estat una persona respectada i venerada, tothom li ha reconegut sempre que ha estat el gran arquitecte de la Catalunya moderna.
 
G. M. I tu ensenyes la seva cara i, també, la seva creu...
R. P. Quan parlo de creu (Jordi Pujol, cara y cruz de una leyenda, Milenio, 2014), em refereixo a una cara amagada. Pujol és un personatge polièdric, amb moltes cares.  Hi ha un Pujol molt diferent al que es presenta en públic. El demiürg, que fa plorar auditoris sencers amb els seus discursos, i el tosc, esquerp, malhumorat i, sovint, maleducat. A mi em feia patir molt en els dinars oficials, era un perfecte maleducat, capaç d’agafar el ganivet per rascar-se el clatell o començar a dinar sense que la resta no tinguéssim el plat a taula. En el llibre m’entretinc a descriure aquestes xorrades, però també descric la relació amb els fills, als quals deixava massa llibertat en relació amb els seus negocis, i això va provocar molta condemna al llibre.
 
G. M. Ferrusola fins i tot ha dit que els vols fer mal...
R. P. Al revés, el mal l’hem sentit nosaltres, ens l’han fet a nosaltres, moralment. El mateix Artur Mas també ho va dir, que li dolia la confessió i que comprenia l’estat d’ofuscació en el qual havia deixat la ciutadania. El periodista no en té cap de compromís envers una família. Jordi Pujol Ferrusola diu que he traït la confiança de la família. També diu que he mentit. O he mentit o he traït, però les dues coses és impossible. Com bé saps, el periodista està casat amb els fets i la realitat, i, per molt que dolgui, aquesta és una qüestió que es respira en els meus llibres, la independència de criteri, ja que jo només he estat fidel al meu criteri d’independència. Estic agraït, treballar al seu costat em va ajudar a créixer intel·lectualment, però mai no hauria pogut trair la meva consciència.
 
G. M. I per què no ho vas denunciar abans?
R. P. Jo no tenia cap intenció de denunciar res, sinó de fer un llibre d’anècdotes, que és el que em demana Planeta. Però no em conformo a explicar quatre acudits, vaig una mica més enllà i dono peu a algunes de les polèmiques que van tenir lloc en alguns dels viatges del president on anaven els seus fills.
 
G. M. Estaves ressentit per la teva marxa del gabinet de premsa de la Generalitat?
R. P. Jo me’n volia anar des de l’any 94-95, però ell em diu que m’esperi, fins a l’any 96, quan pacta amb Aznar, aleshores li torno a dir que vull marxar. Són molts anys per a un periodista passar tant de temps en política, sobretot si tens ganes de tornar al periodisme actiu.  Després, tant Pujol com Triadú en fan dos o tres propostes professionals, entre les quals Recoletos, que aleshores publicava l’Expansión i el Marca, en la seva incursió a Catalunya. Amb això et vull dir que no n’hi havia cap de ressentiment. És molt fàcil buscar les pessigolles quan tens ganes de desprestigiar algú, però aquí només hi ha  la figura d’un periodista que mai no ha deixat de ser-ho i que aplica una mesura moral, perquè hi ha coses que li xoquen i no les amaga.
 
G. M. Però tu el critiques als llibres...
R. P. Quan faig el primer llibre, que és l’origen de tot, molts em diuen que no és el llibre que esperaven de mi. Ja ho entenc, no és com la resta de llibres que es publicaven sobre el Pujol en aquella època, però no és un llibre de denúncia, és simpàtic, per descobrir les facetes més humanes d’un president admirat. N’hi ha deu o dotze de llibres crítics amb el Pujol. Jo no tenia cap interès d’anar contra ningú, però no podia amagar coses que grinyolaven. Només parlava d’ambients, reaccions...
 
G. M. Tal com vas fer a la comissió?
R. P. Una comissió parlamentària no és un judici, no has d’anar a provar res, a mi em pregunten per percepcions, i són les mateixes percepcions que hi havia al llibre.  D’altra banda, després de la meva compareixença hi ha una declaracions del Triadú. Confirmava el que jo havia insinuat el dia anterior, que ell havia marxat per la “tibantor” que produïen les activitats dels seus fills i que la política s’hauria de separar de la seva família.
 
G. M. Triadú va confirmar el que havies dit, però Xavier Trias no.
R. P. Al Trias li pregunten si, tal com havia dit jo, la Ferrusola demanava favors per als seus fills, i ell assegura que no l’havia trucat mai. Home, com l’havia de trucar? Ell era la mà dreta del president, sí, però és que el president era el seu marit! Quina necessitat tenia de trucar el Trias?
 
G. M. I el tema de l’herència, te’l creus?
R. P. Em costa de creure. Crec que tot plegat és un argumentari per ajudar una altra vegada els seus fills. Quan a mi el PP em pregunta si Jordi Pujol fa la confessió per ajudar els seus fills, jo contesto que no ho descarto però que no en tinc proves. Tot i això, ho confirma el seu fill gran quan té la barra de comparar la confessió del seu pare amb el consell de guerra del 23-F defensant la democràcia en favor de l’ideari, el país i la família. Ell mateix ho diu, ho fa per la família.
 
G. M. Però això no demostra que l’herència no existeixi...
R. P. En els paradisos fiscals, si tu demanes que s’obri el secret bancari per blanqueig de diners o frau fiscal,  no te l’obren, hi ha d’haver delictes tipificats com a corrupció, que es demostri que aquests diners tenen un origen il·lícit. I si la família tingués ganes de col·laborar amb la justícia, com va dir Pujol des del primer dia, seria molt fàcil: que aixequi el sumari d’aquests comptes i es veurà la traçabilitat dels diners. Mentre no aixequin el secret bancari, l’ombra del dubte persistirà. Ho tindrien molt fàcil si només fos això, però després de la compareixença del fill ja es veu que s’usa aquest tema per emparar tots els moviments bancaris del fill.
 
G. M. Com diries que passarà a la història Jordi Pujol?
R. P. S’ha de veure com acaba això. Des del moment que fa la confessió, ell es veu capaç de controlar-ne les conseqüències, com s’ha vist capaç de controlar la política catalana durant 25 anys. I encara està per veure, perquè l’arquitectura de la defensa és molt compacta. Hi ha uns diners que ens deixa el meu pare, són de la família, no vénen de la corrupció, les altres comissions no sabem què són, ho administrava el meu fill, Jordi Pujol Ferrusola, per si veieu que hi ha moviments als comptes... S’ha de veure què diu el jutge. Jo crec que la voluntat que ha tingut sempre Jordi Pujol de deixar un llegat per a la posteritat ara està en crisi i realment l’afectarà molt negativament. Passi el que passi, però, si a sobre hi ha una condemna vinculada amb la corrupció, llavors els capítols finals de la seva història seran una taca.
 
G. M. Si et proposessin escriure el mateix llibre que fa quinze anys, el faries igual?
R. P. Sí, seria bastant semblant. De fet, Planeta ja me l’ha demanat, però, per ara, he dit que no, perquè ells el voldrien treure ja i jo vull esperar una mica més. Si hagués de fer el mateix llibre, però, seria molt semblant. En el llibre es diu una frase que no l’ha desmentit mai la interessada, la cap de gabinet del president durant molt anys, que ja havia estat secretària seva a Banca Catalana i que, com el Quim Triadú, patia molt per les activitats empresarials del fills. Va dir: “Si hi ha una cosa que pugui erosionar la figura de Jordi Pujol, no és ni una moció de censura ni una desfeta electoral, sinó l’activitat econòmica dels seus fills”. Això està escrit des de fa quinze anys i ningú no ho ha desmentit mai.
 
G. M. Una mica bruixa...
R. P. És que era molt fort, privatitzacions de les telecomunicacions que li atorgaven a l’empresa que assessorava Pere Pujol... Es va parlar molt de l’abocador de Tivissa, noves energies, molins de vent, energia solar... Aprofitaven un munt d’informació privilegiada per emprendre les seves iniciatives! Millor que calli, però era un escàndol.
 
G. M. T’has guardat coses?
R. P. Els periodistes tenim tendència a guardar papers. Em preguntes si els vaig publicar tots? No, perquè no volia fer un llibre de denúncia, no em pertocava.
 
G. M. Els teus llibres tornen a estar de moda... I això que alguns són de fa quinze anys!
R. P. Tot allò escrit en un llibre fa quinze anys, dit ara, després de la confessió de Pujol, adquireix un nou sentit, és evident.
 
G. M. En el cas que no n’escriguis un de nou, quins motius esgrimiràs per no fer-ho?
R. P. Si al final encara me’l demanen, segurament el faré. Quan un editor et demana un llibre, el vol en un temps molt particular, si li entrego d’aquí a dos anys potser ja no li interessa. Però si me’l continuen demanant, depèn de com acabi, no hi tindria cap inconvenient
 
G. M. En tots aquells anys no hi va haver ningú que li digués a Pujol que anés en compte amb el que feien els seus fills?
R. P. Li van preguntar a la sessió parlamentària i ell va contestar que no podia parar l’activitat dels seus fills. Assegura que l’únic que va poder fer com a pare era fer recomanacions, que no podia anar més enllà, perquè els que pressionaven eren la dona i els fills, i això ho dic jo.
 
G. M. Quina relació tenies amb Marta Ferrusola?
R. P. Poca. Recordo, però, una vegada que una revista de Madrid, Época, dirigida per Miguel Torres, va publicar un reportatge sobre els negocis dels seus fills, un dels centenars de reportatges que s’han publicat sobre aquest tema. Poc després em truca la Ferrussola, una de les poques vegades que vam parlar a soles, i em diu que s’ha de fer un escrit negant-ho tot. A mi em sorprèn que la dona del president truqui el cap de premsa de la institució, això ja et demostra que ella trucava tothom... Jo contesto que d’acord  i que ens ho mirem bé per trobar-hi un argumentari i tenir clar què s’ha de desmentir, però ella em diu que no hem de mirar res, que hem d’assegurar que tot és mentida. “En bloc?”, li pregunto. Jo no m’hi veig en cor i li dic que no. Encara vaig esperar uns dies per si em deia alguna cosa, però la setmana següent a la mateixa revista hi apareix un escrit desmentint-ho tot firmat pel cosí germà del president, que era secretari general de Presidència, Joaquim Pujol i Figa, el meu cap, jo depenia orgànicament d’ell. Tot quedava a casa... I per què havia de ser ella qui em truqués a mi per demanar que desmentís una notícia relacionada amb els seus fills?
 
G. M. I amb els fills, hi tenies relació?
R. P. Amb el que més, amb l’Oriol, perquè va treballar a Presidència un temps. Amb l’Oriol he mantingut una relació prou bona fins fa ben poc. El Jordi Pujol, el gran, l’he vist tres o quatre vegades, al viatge a Portugal, a Madrid amb el seu pare, a la Generalitat i en alguna festa mediàtica, com una a Antena 3, amb els seus germans. El petit, l’Oleguer, em queia molt simpàtic, perquè acompanyava el seu pare a alguns viatges, però era molt jove, tenia 22 o 23 anys. I a la filla, la gran, a Xile, en un altre viatge, i a la petita l’he vist després, una vegada a Suècia.
 
G. M. I amb el president?

« Si admeten que tinc raó, els empresonen a tots »

R. P. I tant. Pensa que anys després de publicar-se el llibre, ell ve al Diari de Tarragona un parell de vegades quan jo n’era el director, fins i tot a La Mañana, on li faig una entrevista, és a dir, que manteníem una relació cordial. Les coses canvien ara, ja que la seva situació és més delicada amb les imputacions, la comissió parlamentària... Ara diuen que tot el que he escrit és mentida, però és normal, no poden dir el contrari, si admeten que tinc raó, els empresonen a tots immediatament. Ho entenc com a legítima defensa.
 
G. M. Et veus capaç de fer una predicció de com pot acabar tot això?
R. P. Jo em temo que per a algun fill, sobretot per al gran, pugui acabar malament. Els demés no, tot el que sigui frau fiscal, tu pagues i avall. Però amb el tema de les comissions... Mira, tota la guerra entre Jordi Pujol i Miquel Roca l’any 92, en el famós Congrés de Convergència, quan descavalquen Miquel Roca, és una guerra en què intervé la família, bàsicament els fills i el cosí, i tot plegat té molta relació amb el control financer de Convergència, el qual era responsabilitat de Roca. A partir d’aleshores, el fill gran té molt a veure amb el control financer del partit, i jo crec que per aquí sortiran coses.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Fruita amb injustícia social

Se7opinions

Publicitat
Publicitat