Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Entrevistes

"El més enriquidor del teatre a l'institut és que els alumnes se n'emportin alguna cosa, que creixin com a persones"

Maite Alarcón Professora de l'institut La Mitjana de Lleida

Maite Alarcón, institut La Mitjana
La professora Maite Alarcón, a la dreta de la imatge, amb alguns dels alumnes que han participat en l'activitat de teatre de l'institut La Mitjana. (Foto: Cedida)
Durant aquest curs escolar 2018-2019, Maite Alarcón, professora de francès a l'institut La Mitjana de Lleida (i col·laboradora de 7accents), ha adaptat i dirigit l’obra musical Els Misérables, de Víctor Hugo. S’han fet dues representacions teatrals: una per a l’alumnat del centre i una altra per a tot el públic. La música ha estat interpretada pel també professor del centre i músic Hugo Alarcón. Els actors i actrius són alumnes que cursen la matèria de francès o de música, una troupe que es fa dir FREE KISS. Entrevistem la professora i directora de l’obra.

Gerard Martínez. Com se’t va acudir això del teatre en francès? 
Maite Alarcón. Era el meu segon any al centre i ja coneixia l’alumnat, això et permet visualitzar. Volia que fos una activitat transversal per la qual passés gent de tots els cursos i que fos optativa, que s’apuntessin els que ja tenen un interès particular pel teatre. Això augmenta el grau d’exigència però, és clar, no ho pots dir obertament. Has de començar jugant, amb activitats d’escalfament i consciència del cos, de la veu, molt a poc a poc i felicitant sempre, premiant l’esforç i la valentia. És molt important cohesionar el grup, que es coneguin, que s’estimin i que es respectin. Val a dir que jo, al principi, estava una mica perduda perquè hi havia una noia en cadira de rodes i recordo perfectament que a les primeres sessions fèiem coses que només demanaven “cap”, una mica com succeeix a les classes ordinàries. Tot d’una, un dia, fent una activitat en rotllana, cadascú havia de mimar una paraula al mateix temps que la pronunciava i el següent de la rotllana havia de repetir la paraula i el moviment associat. A la segona volta, al meu torn, jo vaig aixecar-me i vaig fer un parell de piruetes. Quan va arribar el torn de l’Anna, ella, que té un control brutal de la seva cadira, va imitar els moviments i va afegir-ne un altre. Vaig sentir l’alleugeriment de tothom a l’aire. Ja podríem ser qui érem, tothom amb la seva diversitat i singularitat. L’Anna ha fet una feina magnànima i ja no concebo aquest grup sense ella.   

G. M. Era la primera vegada que ho feies, això de dirigir?
M. A. No, i com que havia funcionat la mar de bé les altres vegades, em vaig tirar a la piscina. Ho vaig proposar a direcció i em van dir que endavant. Com que era impossible encaixar-ho a l’horari ordinari, vam buscar una hora a les tardes, i a mi m’ho van comptar com a hora lectiva. Estic molt agraïda i contenta per la confiança que han dipositat en mi. 

G. M. Per què Els Misérables
M. A. I per què no? Es una obra magnífica. Un dia vaig arribar a classe i els vaig explicar tota la història de pe a pa, amb tot el meu entusiasme i energia. Ho vaig fer expressament, clar. Recordo els seus ulls esbatanats mirant-me i les seves cares de "què va passar després" mentre feien callar els altres. Es fantàstic com s’ha anat regulant entre ells. Quan vaig acabar de narrar la història, els vaig fer la pregunta que tocava: us agradaria fer això en teatre? Ningú ho va dubtar.  

G. M. L’has adaptat molt?
M. A. Molt, no. L’he modernitzat. Li volia donar un toc feminista sense perdre l’ideal romàntic ni l’essència idealista i dramàtica, i això està molt aconseguit. Tampoc volia que fos íntegrament en francès perquè sabia que el públic serien els companys i els familiars, així que hem introduït parts en català. Em vaig inspirar en una companyia lleidatana, la Bohème Productions, que porta a escena obres magnífiques de clàssics francesos. Els vaig contactar perquè ens fessin una masterclass. Vam aprendre molt d’ells i, a més, s’han implicat més enllà d’aquesta sessió: han assistit a algun altre assaig i també van venir a l’estrena. Els seus consells han estat clau. 

G. M. I com ha estat el procés?
M. A. Maco, molt maco. La meva intenció era que escrivíssim junts el guió, en francès, i vam començar a fer-ho. Vaig donar la possibilitat de fer-ho des de casa, per guanyar temps, però tothom té molta feina i, sobretot, no volia que el teatre suposés cap càrrega. Així que vaig escriure’l jo, després el vam llegir a l’aula a cada sessió i, durant un temps, reescrivíem entre tots. Va ser genial, caòtic però genial. La presència de l’auxiliar de conversa també ha estat clau perquè ha donat aire fresc a la llengua. El d’escriptura va ser el procés més llarg, però m’ho he passat pipa. Ja assajant, el guió s’ha anat modificant lleugerament fins gairebé al final. Et confesso que a cada passi que hem fet hi ha hagut sempre alguna modificació de text que ells han fet lliurement. Per a mi, això és molt bo perquè els guions de teatre estan vius, com la gent que els interpreta, i el més important és que cada personatge faci seu el seu paper amb total llibertat i consciència respectant l’obra original. Hem fet molta reflexió sobre allò que mou cada personatge a actuar, i per a mi això ha estat la feina més enriquidora. Que s’emportin alguna cosa, que creixin com a persones.

G. M. Què ha estat més difícil?

« Un silenci a l’escenari és molt significatiu i li hem de donar l’espai i el reconeixement que es mereix »

M. A. Els silencis. Acostuma a ser la part més complicada. Un silenci a l’escenari (com a la vida, crec) és molt significatiu i li hem de donar l’espai i el reconeixement que es mereix. El silenci, les pauses, nodreixen l’obra tant com la resta i s’han de treballar molt, s’ha d’entendre el perquè per fer-ho arribar i que toqui la fibra. També m’ha costat una mica posar ordre. Per a ells, teatre era una activitat lúdica, i amb tanta gresca costa concentrar-se, però ho hem aconseguit. Cal tenir molta paciència i saber quan has de parlar i què dir perquè sigui efectiu.

G. M. I el més fàcil?
M. A. El suport de l’equip directiu i dels professors de música, l’Hugo i la Glòria. Les dues darreres setmanes hem assajat pràcticament tot el dia i, clar, jo m’he deslliurat de fer altres tasques docents que em pertocaven per poder dirigir el grup. Després, una cosa fàcil també ha estat la relació amb tothom, entre ells, han treballat diligentment, han seguit sempre les meves instruccions i consells. També s’han anat expressant cada cop més i trobant la manera de fer-se amb el personatge. Tinc la sort de treballar amb un músic extraordinari. Quan li vaig comentar a l’Hugo que m’agradaria fer uns Misérables es va emocionar i em va dir que endavant. Des de la matèria de música van treballar una de les cançons més emblemàtiques de l’obra i el dia de l’estrena van sortir els seus alumnes a cantar-la a l’escenari. 

G. M. I els alumnes?
M. A. Són brutals. Es preciós veure el seu procés d’obertura. Al principi, tret de dos o tres, es mostren tímids i tancats. Els fa vergonya, sobretot les escenes d’amor, però poc a poc veus que es van obrint i van trobant la manera de fer-ho. Arriba un dia que ja ho tenen. I zas, apareix la flor en plena expansió. Jo m’he emocionat moltíssim. M’ha encantat veure’ls lluitar amb ells mateixos. He al·lucinant amb la seva capacitat memorística, d’una setmana per l’altra ja se sabien el paper, i aleshores és genial perquè pots treballar amb tota la gestualització, la veu, el ritme...  i pots exigir més, sense perdre de vista de l’objectiu inicial, que era millorar la competència comunicativa en francès, la qual cosa ja estava aconseguida des de feia temps. Tota la resta ha estat un regalàs.

G. M. Continuaràs oferint aquest activitat?
M. A. Sense cap mena de dubte, ara mateix estic esgotada, però val la pena. Ja tenim pensat què farem el proper curs ja que l’experiència et dona molta confiança, canviarem algunes coses en l’organització. La majoria d’ells seguiran i espero que s’hi afegeixin altres alumnes. Aquest estiu em poso amb el guió. M’agradaria començar ja a les primeres sessions amb la història, fer un exercici de reescriptura col·lectiva i posar-nos a assajar amb temps. Crec que es pot arribar a un bon grau de professionalitat amb els recursos que tenim, amb l’Hugo i la Glòria, i potser, fins i tot, tenim partida pressupostària, això ja són paraules majors! (riu)

G. M. Quina obra fareu?
M. A. Prefereixo que sigui sorpresa, però hi haurà música i molta acció. Farem una adaptació d’una pel·lícula francesa molt bona i molt estimada per tothom.

G. M. Què t’ha aportat a tu aquesta experiència?
M. A. Buf! De tot, però sintetitzant: viure amb passió, compartir i formar part d’un tot que es va contínuament transformant. Com a professora de francès, la gran satisfacció que els alumnes sentin la llengua com a materna, la visquin, la juguin, l’estimin. També he pogut cultivar la meva creativitat, m’agrada molt escriure guions i dirigir el que escric, perquè ho he engendrat i parit, després ja pren vida pròpia i, com un ésser viu, fa la seva. Em sento molt lliure i feliç!

Comentaris

  • M'ha agradat molt l'entrevista a la professora i vull aprofitar l'oportunitat per destacar unes qualitats sorprenents:
    * El seu entusiasme
    *La seva dedicació professional
    *La seva capacitat de desvetllar l'ànima dels alumnes.
    Per tot això te gran futur com a directora de teatre.
    Felicitats i endavant!

5 -10 -20 -tots
1


 
Publicitat

Edi7orial

Les nostres arrels

Publicitat
Publicitat