Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Entrevistes

“El No Surrender agrada tant perquè la gent que hi participa és la protagonista”

Josep Maria Pons Organitzador del No Surrender Festival

Josep Maria Pons, No Surrender Festival
Josep Maria Pons és l'organitzador del No Surrender Festival. (Foto: Paula Felis)
El No Surrender és un festival en què músics de totes les edats i condicions es reuneixen amb una mateixa finalitat: tocar una cançó de Bruce Springsteen. La seva primera edició va tenir lloc a Vilanova de Bellpuig ara fa tres anys, però ja havia nascut molt abans en la ment del Josep Maria, probablement el fan més gran del Boss que hi ha a la faç de la Terra.

Imma González. Com sorgeix la idea d’organitzar un festival tan específic com el No Surrender?
Josep Maria Pons. Doncs la idea se’m va acudir quan vaig veure una cosa similar a YouTube que es va fer a Itàlia, en aquest cas era un homenatge als Foo Fighters. Em va agradar molt per la seva originalitat, i un dia, fent esport, em va venir al cap la idea de fer una cosa similar però a Vilanova de Bellpuig i amb el Bruce Springsteen. Però vaig pensar això com podia haver pensat en convertir-me en astronauta. Tot i això, vaig començar a parlar-ne amb els amics, amb la parella i, fins i tot, amb un representant de cervesa, i tothom em deia que era una bona idea. Així que ho vam començar a moure; al principi, sincerament, creient que no es faria. Quan ens en vam adonar, ja ho teníem tot lligat.

I. G. I per què Bruce Springsteen?
J. P. Perquè soc molt fan del Bruce, fins i tot tinc un restaurant a Vilanova decorat amb motius d’ell. M’ha agradat molt des de sempre, així que només em veig fent-ho amb ell.

I. G. La primera edició del festival va acollir fins a 1.004 músics. Quina previsió de participació teniu per a aquesta tercera edició?
J. P. Si no passa res estrany, creiem que ens podem acostar als 1.200 músics. És més, aconsellem a la gent que té intenció de venir que s’apuntin, perquè anem molt per damunt de les nostres previsions. Hem vist que aquest any el nombre d’inscrits nous és molt elevat, la qual cosa vol dir que si els inscrits d’altres anys s’apunten cap al final, serem molta colla. Estem contents perquè superarem les previsions de ben segur; de fet, ja les hem superat.

I. G. L’any passat també vau superar la xifra de la primera edició. Per què creus que aquest festival té tan bona acollida?
J. P. Sí, el segon any hi havia 1.083 músics. Penso que a la gent li agrada, i repeteix perquè es tracta d’un festival completament diferent, en què els participants són els protagonistes.

I. G. Què vas sentir aquell moment de l’any 2017 en què la gent va començar a tocar alhora la cançó No surrender?
J. P. Doncs és molt divertit: em vaig haver d’amagar perquè em vaig posar a plorar desconsoladament. Em va trobar un membre de l’organització amagat en una caseta. Penso que en aquell moment em van sortir tots els nervis dels setze mesos que va durar la creació del festival. Va ser una sensació inexplicable. I no només era jo: recordo un moment, també el primer any, que vaig sortir a cantar i a les grades veia gent que plorava. Em vaig adonar que havíem fet alguna cosa que valia la pena. Mai ens hauríem pensat que la gent li pogués agafar aquesta estima.

I. G. Tenim constància que els vídeos de la primera i segona edició van arribar a mans del mateix Boss. ¿Hi ha hagut algun feedback per part seva?
J. P. Directament a nosaltres no, però uns membres de l’organització que tenim a Madrid, el Fernando i la Susana, que ens porten la relació amb els clubs de fans de la resta del món, van parlar amb la seva filla i els va dir que ho havia vist i que li havia agradat molt.

I. G. De fet, aquest any heu fet un pas més i heu enviat una invitació personal a Springsteen. Tens alguna esperança?
J. P. Si em preguntes si vindrà, et responc que sí, sens dubte. El més greu que em pot passar és que m’equivoqui. Però tinc bones sensacions, noto alguna cosa en l’ambient. Ell fins a l’any que ve no farà gira, per tant, està més o menys lliure, i aquell cap de setmana sabem que serà a Mònaco en un concurs d’hípica en què competeix la seva filla. Per a una persona com ell, desplaçar-se de Mònaco a Vilanova no suposa cap mena de problema. Quan la gent m’ho pregunta, jo dic que sí, que vindrà.

I. G. Fiquem-nos en situació: el Bruce apareix. Què faries?

« Organitzar aquest festival és com tornar-li al Bruce Springsteen una part del que ell ha fet per mi durant tot aquest temps »

J. P. Primer em moriria. (riu) No, la veritat és que em faria molta il·lusió. Ell sempre m’ha acompanyat, en els bons i en els mals moments, des que tenia 13 anys. Fer aquest festival per a mi és com tornar-li una part del que ell ha fet per mi durant tot aquest temps. Suposo que em quedaria paralitzat. És graciós, perquè hi ha molta gent que em diu que els agradaria que el Bruce Springsten vingués només per veure la meva reacció. No sé el que faria, si et soc sincer. Pensa que estem parlant de conèixer la persona més important de la meva vida, a part de la meva família, esclar! (riu)

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

La ciutat òrfena de model comercial

Se7opinions

Publicitat
Publicitat