Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Entrevistes

"M'agrada pensar que critico la hipocresia de l'època però també l'actual"

Josep Anton Vilalta Autor de la novel·la 'Amb samfaina o sense'

Josep Anton Vilalta
Josep Anton Vilalta és l'autor de la novel·la 'Amb samfaina o sense'. (Foto: Gerard Martínez)
Josep Anton Vilalta no és periodista ni escriptor, però després de molts anys exercint d'articulista ocasional, el 2018 s'atrevia amb la seva primera novel·la, Amb samfaina o sense

Gerard Martínez. Amb samfaina o sense es pot considerar una novel·la negra?
Josep Anton Vilalta. Prefereixo dir que es tracta d'una novel·la senglar, és a dir, una mica bèstia, una mica negra i bastant porca. El que està clar és que no entra dins dels cànons de la novel·la negra, ni tan sols no hi ha la figura de l'investigador. Però també és veritat que n'hi ha de negres que són menys truculents que la meva.

G. M. D'on sorgeix el repte d'escriure una novel·la?
J. V. Em vaig plantejar si seria capaç de fer-ho. I quan ja ho havia fet, el repte era si algú me la publicaria, perquè no volia autoeditar-la. No pretenc menysprear els llibres autoeditats, ni molt menys, però necessitava que algú la valorés, que un expert en la matèria li donés el vistiplau.

G. M. No era la primera vegada que escrivies però.
J. V. Fa trenta anys que publico opinions als diaris. De fet, vaig començar escrivint cartes al director, però sempre m'havia agradat posar-hi alguna pinzellada literària. L'objectiu no era escriure articles de "catecisme", sinó emprar un llenguatge planer per arribar a la gent.

G. M. Però d'escriure articles a una novel·la hi ha un bon tros...

« Vaig a fer el cafè al bar i m'assento amb la gent gran perquè m'expliquin les seves històries »

J. V. M'agrada anar a fer el cafè al bar i seure amb la gent gran per petar la xerrada i que m'expliquin les seves històries.  Feia temps que les anava recopilant per algun dia, tal vegada, escriure una narració, però quan ja n'havia acumulat un bon cabàs vaig pensar que les podia aprofitar totes i desenvolupar-les una mica més. Així va ser...

G. M. On i quan situes la novel·la i per què.
J. V. Abans de posar-me a escriure ja tenia més o menys un esquema d'història al cap, però em faltava ubicar-la en l'espai i el temps. Pel que fa al primer, tenia clar que havia de ser un espai geogràfic més o menys proper, per un tema de coneixença, i vaig optar pel Llobregós cap a dalt, un territori de masies, força allunyades i, consegüentment, desconnectades entre si. D'altra banda, la idea era que els successos de la novel·la es desenvolupessin en temps més remots que els actuals, perquè no volia fer una novel·la amb centenars personatges. Actualment, a causa de les noves tecnologies, tots estem connectats a totes hores, i jo pensava en una època en què aquestes connexions tan ràpides i efectives no existissin.

G. M. I perquè l'any 1950 concretament?
J. V. Un dia, parlant amb un veí del poble, em va explicar que, de petit, a tal casa de tal poble hi anava el bisbe a passar una setmana o quinze dies de tant en tant, i que quan això passava tots els homes havien de marxar de casa. De seguida vaig pensar que això podia ser un gran detonant per a la la història, i tenint en compte que em parlava del 1950, doncs per això... 

G. M. És a dir, que la novel·la potser estar basada en fets reals...

« Els lectors prefereixen creure que allò que llegeixen és real »

J. V. Podria ser! (riu) Com que no faig periodisme, no he tingut cap necessitat de contrastar-ho, però crec que als lectors els agrada pensar que allò que llegeixen pugui ser real. A més, després de publicar la novel·la més veïns d'altres pobles m'han explicat històries similars sobre el bisbe.

G. M. Tinc la sensació que deixes en evidència la gent de l'època.
J. V.  Aquesta és una novel·la rural i ruralista i, per tant, explota tots els tòpics, tant de les persones que viuen als pobles com a la ciutat. A més, dibuixo una societat en què l'home era el mascle dominant de portes enfora i la dona, qui manava de portes endins. Els personatges són tots molt tòpics, ho admeto, però em serveixen per criticar no només la hipocresia de l'època, sinó també l'actual, ja que encara ara, si convé semblar de missa, doncs endavant, si convé semblar progre, cap problema, etcètera. Potser sí que hem avançat, però la majoria de vegades tan sols interpretem un paper, ens veiem forçats a ser hipòcrites per no ser jutjats

G. M. Quin és el sentit del títol de la novel·la?
J. V. Samfaina en el sentit de sang. És com el títol de la novel·la Si cal matar, matem, de l'Andreu Martín. És a dir, si cal sang, n'hi haurà, però si no cal, doncs millor. Perquè la vida és millor amb beixamel que amb samfaina... (riu)

G. M. N'estàs content del resultat?
J. V. Sí, en tots els sentits. Em vaig posar a prova i me'n vaig sortir, també a nivell lingüístic, ja que hi ha molts localismes, expressions dialectals, frases fretes... De fet, li vaig demanar a l'editor que no em corregís massa el llibre per respectar aquestes expressions.

G. M. I creus que els lectors també ho estan?
J. V. El repte de cara al lector era entretenir i divertir, no en el sentit de riure, sinó en el de mantenir l'interès per la història. En aquest sentit, crec que sí.

G. M. Per tant, pot ser aquest el punt de partida de més novel·les?
J. V. Pretenc fer-ne una cada cinquanta anys, així que espero poder veure la segona... (riu) No, ara de debò: no ho tinc previst.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Vacaciones Santillana

Publicitat
Publicitat