Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Entrevistes

“La ficció et pot ajudar a saber més sobre la realitat”

Jordi Cabré Escriptor

Jordi Cabré
Cabré fullejant la seva última novel·la. (Foto: Pol Alfageme/Clack)
Jordi Cabré ens parla de Digues un desig, la novel·la que li ha valgut el Premi Sant Jordi 2018, atorgat per Òmnium Cultural i editat per Enciclopèdia Catalana. A menys d’un mes de la diada literària per excel·lència, l’escriptor ens parla del seu últim llibre, un thriller psicològic protagonitzat per un escriptor que és tot un joc entre realitat i ficció; un divertiment de metaliteratura que comença, justament, una Diada de Sant Jordi. 
 

Júlia Solé. Arrenquem amb una premissa potent: un conegut escriptor descobreix una perjudicial autobiografia que no ha estat escrita per ell. Què passa a partir d’aquí? De què va Digues un desig
Jordi Cabré. És la historia d’un escriptor de ficció que entra en una llibreria i, als prestatges de no-ficció, veu una autobiografia que ell no ha viscut, que no reconeix com a certa. És seva; surt la seva foto, surt el seu nom... però ell no l’ha fet. I explica coses que el poden perjudicar. A partir d’aquí veiem: la novel·la està feta amb dos tipus de lletra [dos narradors], el del que li passa a aquest senyor –la seva pròpia gimcana amb aquest “Ostres, què és aquest llibre? Què m’ha passat?”– i el que passa dins del llibre, una història molt desigual amb una dona que es pregunta, una mica, qui som i qui ens pensem que som.

« La veritat no és tan important com la manera com l'expliquem »

J. S. Amb aquest panorama no és d’estranyar que el personatge principal pateixi una crisi d’identitat. Qui és, realment, el protagonista d’aquesta novel·la? 
J. C. Ah... la gran pregunta. El protagonista no té nom. Ho he fet expressament perquè és una crisi d’identitat, és un estat de desconcert total –és un thriller psicològic–, perquè el fet de descobrir que algú ha escrit una autobiografia en primera persona que sembla que siguis tu t’obliga a llegir-la. És a dir, de cap manera sabràs qui ets tu –segons aquest llibre– si no el llegeixes. Llavors, és una recerca d’un mateix i de la teva identitat. La veritat, a vegades, no és tan important com la manera com expliquem una història: si és interessant, si és emocionant, si és suggeridora... per això fem novel·les. I de fet, jo penso que la realitat, el que en diem “la realitat”, en té molt d’això, de suggestió i d’autosuggestió. La ficció et pot ajudar a saber més sobre la realitat.

J. S. Una inquietud del protagonista és que té una vida avorridament normal. Fins que el tema es complica. És només un mite allò de que cal baixar als inferns per crear? 
J. C. No, és exacte; i no tant per crear, sinó també per conèixer-se a un mateix. Per això també faig moltes referències a les pel·lícules de Disney; en totes, el protagonista ha de creuar un infern, o un bosc prohibit, un lloc on no havies d’anar, o desitjar una cosa perillosa. Per exemple, al Rei Lleó se li prohibeix anar al cementiri dels elefants; evidentment acaba anant-hi, i és només quan hi va que veu la responsabilitat de ser rei: “ara t’has fet gran”. Travessar l’infern –en psicoanàlisi es parla molt dels somnis, del món de la regressió, etcètera, però jo vaig més cap al malson– també t’ajuda a créixer, a ser tu mateix, a aprendre (i també a crear, evidentment).

J. S. Què buscava amb aquest fort i provocador component autoreferencial?

« Ara vaig a les llibreries i veig que m’estic transformant en el meu personatge »

J. C. Quan jo escric aquesta novel·la no he guanyat el Sant Jordi, no soc un autor conegut i no estic al capdamunt de les vendes, sinó que l’escric imaginant un personatge així. Ara vaig a les llibreries i veig que m’estic transformant en el meu personatge. Llavors, és interessant el joc entre veritat i ficció del que a mi m’està passant. No hi havia manera de fer un llibre amb aquest argument si jo no em mullava una mica. És a dir, jo havia córrer el risc que es confongués el personatge en mi mateix. És un “mira si em crec l’argument d’aquesta novel·la i la gràcia que té l’idea que he tingut que, a més a més, hi posaré una part de mi, que la gent pugui tenir el dubte de si soc jo o no soc jo.” Doncs aquest és el joc; a jugar!

J. S. La masculinitat i el seu significat són temes molt presents a Digues un desig. Quin és el seu paper en la novel·la? Com hauríem d’entendre la masculinitat al segle XXI? 
J. C. Tots tenim un desconcert sobre el tema dels rols, especialment els homes. Les dones patiu més per injustícia social, però en termes de “què ens està passant?”, potser el canvi és més brusc per la part masculina. Un ha de ser masculí, ha de ser femení, ha de ser viril, però també sensible... Un seguit d’equilibris que ens poden estar costant una mica. Llavors, penso que això té la seva gràcia, i m’imaginava una Barcelona de l’any 2026 on aquest tema s’hagués començat a resoldre en forma de que els nomenclàtors de la ciutat haguessin canviat de grans prohoms masculins a grans figures femenines. Però, a més a més, hi ha la història d’amor que es desenvolupa a la novel·la entre un home molt segur d’ell mateix, molt "xulo piscines", molt seductor, etcètera, que, en creuar-se amb una determinada dona pel davant, acaba empetitit; de tanta fascinació per ella, se sent dominat per ella com si fos un titella. Llavors, és un “compte amb les idealitzacions, amb la fixació de rols únics i amb els ideals”. He volgut estereotipar un home “molt masculí”, una dona el que avui socialment s’entén com a molt femenina i, quan xoquen, quan s’enamoren, veiem que tot acaba invertit: el que tenia poder abans acaba no tenint poder.

J. S. El protagonista d’aquesta història és declaradament narcisista. Ho és per naturalesa l’escriptor?

« Crear és un exercici d'autoconeixement »

J. C. Ostres... suposo que tots ho som molt, però especialment en aquesta novel·la, si es tracta tant de jo, i jo i jo. Jo què he fet, i jo qui sóc? Són preguntes molt filosòfiques però també són molt narcisistes. Penso que és molt important per un escriptor, o per un artista, saber qui ets. I això, encara que sigui narcisista, si tu no saps qui ets i com crees i què és el millor que pots donar, difícilment faràs una obra que valgui la pena. Al mateix temps que estàs fent l’obra t’estàs coneixent a tu, i et fa una mica de mirall, descobreixes els teus límits, les teves potencialitats, i les accentues. Per tant, sempre és un exercici d’autoconeixement, crear.

J. S. Va ser finalista del Premi Sant Jordi el 2004 amb El virus de la tristesa i el 2010 amb Després de Laura. Finalment, amb Digues un desig ha rebut el premi més ben dotat de les lletres catalanes. Com valora aquest reconeixement? 
J. C. És un “per fi!”, però és que, a més a més, és un “oer fi!” que ve amb el que penso que és el millor que he escrit, i això sí que em fa especialment content. Ara noto que em sentiria malament si hagués guanyat amb les altres. Jo no ho sé fer millor... i per tant, en aquest sentit, íntimament, per mi és un acte de justícia. Espero que vist des de fora també sigui vist així. Em diuen que ha suposat un canvi amb la política de premis, amb les apostes i, en aquest cas, penso que ha estat un jurat amb un grau de risc considerable. Tot i que penso que és una novel·la que es pot vendre molt bé i que pot entrar a molts públics perquè no deixa de ser una mena de Woody Allen combinat amb un thriller psicològic, amb les seves situacions grotesques, la relació home-dona... Penso que té un punt molt comercial, molt per tots els públics. Però, a més a més, penso que hi ha molta cultura, molta literatura, cultura alternativa, i que l’estil demana atenció, demana ganes de conèixer, curiositat i, per tant, l’equilibri està ben trobat en aquest cas. Jo estic molt agraït al jurat i a Òmnium i a Enciclopèdia per haver fet aquesta aposta, que penso que és una aposta genuïnament literària.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Les nostres arrels

Publicitat
Publicitat