Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Entrevistes

"L'única veritat és l'individu"

Teresa Juvé Exiliada republicana a França

Teresa Juvé
Teresa Juvé, protagonista del documental 'Teresa Juvé: memòries d'exili'. (Foto: Guillem Carreras)
La Fundació Paco Candel i la Fundació Josep Pallach han col·laborat en la producció del documental Teresa Juvé: memòries d'exili, un document fantàstic sobre les condicions de vida dels exiliats republicans a França, primer dominada per la III República i després pel règim de Vichy. Com van ser rebudes les persones que escapaven del règim feixista instaurat a Espanya? Com van organitzar-se en la resistència contra les tropes alemanyes que havien conquerit França? Oferim a continuació l'entrevista que ens va concedir Juvé, un testimoni d'allò més valuós per comprendre els ideals i la lluita d'una generació de militants que mai no es va rendir contra la repressió i el totalitarisme.

Guillem Carreras. La decisió d'exiliar-se va ser complicada o no teníeu cap dubte que havíeu d'escapar de l'Espanya franquista?
Teresa Juvé. Guerra Civil... Més de dos anys i mig sense parar... Tot, primer l'horror de l'enfrontament en tota la ciutat entre aquells que volen fer i aquells que no volen deixar fer. Després l'assentament dels fronts de batalla, la guerra amb tots els ets i uts (la ciutat que s'empobreix, que es buida d'homes joves, que rep la visita diària dels Junkers alemanys i dels Caproni italians llençant les seves bombes aquí i allà) i, a la fi, el terror de l'acostament dels altres i el temor de caure a les seves mans. Sí, l'única sortida per a nosaltres, per a una família el sol delicte de la qual és ser republicana de tota la vida, és de demanar acollida i refugi a un país estranger; encara que hi arribis així, mans nues, sense autorització legal, només armada de por: por de la persecució, por de la crueltat, por de l'anorreament, por de la mort.

G. C. Els primers mesos a França devien ser durs. Just arribar a Portbou, van separar els membres de la vostra família.
T. J. Menyspreu de la cosa imaginada? Rebuig de la cosa suposada? El cas és que el curt trajecte que els vagons plens de fugitius recorren de Figueres a Portbou és per a mi com si no existís, és com una massa buida que separa un passat que ha deixat de ser-ho d'un futur que encara no és futur però que no tarda a esdevenir-ho, que no tarda a presentar-se a l'aturada del tren; un futur que així, de sobte, es diu França. Una França revestida de tota la seva dura realitat. Una França ja ben disposada, ja ben estructurada: els homes d'un costat, les dones de l'altre. I el teu pervindre, amb mare i germana i desenes de dones i nens, ara el trobes tancat dins d'un vagó de mercaderies que roda cap a no se sap on.

G. C. Quines eren les condicions de vida en els camps de concentració francesos? El control era molt estret? Hi havia diferències, en aquest sentit, segons la classe social dels exiliats?

« Les classes socials no són veritat »

T. J. Ciutat de Moulins, al centre de França. És aquí que s'ha aturat definitivament el vagó tancat que ens transportava, i és aquí que he fet una de les grans descobertes de la meva vida: i és que les classes socials no són veritat. Que l'única veritat és l'individu, l'individu amb la seva càrrega de certituds, de dubtes, de creences, d'odi, d'amor i tantes i tantes coses més. I la que m'ho ha fet veure ha estat una noia jove, de la meva edat; una prostituta de professió, d'una generositat i d'una sol·licitud envers les altres dones, tan vertaderes, tan reals que van fer desaparèixer de l'esperit de totes nosaltres la imatge de les activitats que l'havien fet viure a casa nostra, ella i la seva silenciosa mare que també és allà. Una pura faula, una pura qüestió de conveniències, aquesta història de classes socials. Una pura faula, també, per a les autoritats franceses. En aquell refugi (un vell hospital abandonat de quatre ales, dels temps de Napoleó) totes érem el mateix: refugiades i prou. Com a llits, màrfegues de palla a totes les sales d'un verd trist; ni una cadira, ni una taula, un parell de lavabos per a tota l'ala de l'edifici que abrigava unes dues-centes persones entre dones i nens. Al menjador, un sol plat d'un menjar groller que ens feien arribar en cubells de l'hospital de debò. Quant a la llibertat de moviments: autorització de sortida de tres a cinc de la tarda i para de comptar. I als camps de concentració? "No et pots moure, noi. No és pas per res que els soldats muntem la guàrdia".

G. C. Com va influenciar l'inici de la Segona Guerra Mundial, i posteriorment la conquesta militar dels alemanys, als exiliats?

« La fugida va esdevenir l'essència de la vida »

T. J. És l'esmicolament, l'escampadissa. Per petits grups (trenta o quaranta persones), les dones dels refugis amb els nens. Un per un (res de famílies, res de pares i fills), amb restriccions i amb recança, els homes dels camps de concentració. "Per què les restriccions? Per què la recança? Tant se'ls estimen?", ens demanem totes. Soc jo qui n'ha trobat la resposta. Ha estat al poblet on ens han fet arribar, on ens han allotjat en una escola abandonada (tres dotzenes de màrfegues, una taula que trontolla, una petita llar buida...), que un dia, parlant amb el pagès que ens serveix els tres litres de llet setmanals destinats als nens i que és conseller municipal em diu, amable i somrient: "Ja sabeu que el secretari de l'ajuntament fa anar el seu cotxe amb els vostres diners?". I jo, sorpresa i temorosa de burla al mateix temps: "Què voleu dir?", balbucejo. "Doncs que el govern francès paga 10 francs per refugiat i per dia". "Per cada refugiat de França?". "Per cada refugiat". Explicada, la recança dels responsables dels camps... No m'ha estat difícil (soc l'única que parla francès en aquest refugi) de posar-me d'acord amb el batlle, que és socialista i que em diu que els diners els reben cada cap de setmana. La solució és senzilla: una llibreta per família on s'apuntaran les compres, i l'ajuntament pagarà als comerciants quan arribin els diners: cada cap de setmana. Dit i fet, cada família amb el seu carnet. Per primer cop, el somriure. I és que es diria que s'ha obert l'horitzó per a totes nosaltres, que la idea de llibertat no és una utopia, quelcom d'irrealitzable... Passem així un mes... dos... potser tres... Fins que arriba la presa de París i l'avançada de l'exèrcit alemany... La submissió de França als vencedors... La divisió en zones del país: zona ocupada, zona lliure... La fugida... La fugida es diria que ha esdevingut l'essència de la teva vida.

G. C. Malgrat els recels del seu pare, va aconseguir entrar a la resistència. De quina manera us organitzàveu? Tinc entès que teniu l'honor d'haver evitat un bombardeig a la població civil.
T. J. Toulouse... Tolosa de Lengadoc, en occità. Toulouse, zona dita lliure. És aquí que s'ha aturat la nostra fugida, és aquí que en el terme d'un parell de setmanes ens trobem tots reunits, mare, pare, germanes, germà, i no cal estranyar-se'n puix que la generositat i la sol·licitud de la que era República Francesa, ara esdevinguda estat francès, havia fet publicar en fulls i fulls dels diaris el nom de cada un de nosaltres i l'indret on ens trobàvem. Hem passat dues setmanes en un pis d'una casa mig en ruïnes prop del riu Garona. Dues setmanes durant les quals hem pogut viure gràcies a uns diners que, al poblet que ha estat el nostre darrer refugi, una botiguera amb imaginació ens va permetre d'amassar mitjançant una petita trampa a la llibreta on apuntava les petites somes que ens donava en efectiu com a compres efectuades de qualsevol producte. Dues setmanes per organitzar el que ha de ser la clau de la nostra llibertat: el treball. Sí, però quin treball? Ho hem decidit de pressa i sense dubtes, jo i el meu germà. Ell ha trobat feina com a mosso al taller d'un sabater; jo, com a serventa d'una casa luxosa curulla de famílies jueves que han fugit de París. I han passat dies i dies. Llibertat absoluta, allà ningú no s'interessa pel que jo faig. Només el més gran de tots, un vellet d'uns vuitanta anys, m'ha dit un dia, esguardant-me amb simpatia: "Vós éreu estudiant al vostre país, oi que sí?". "Sí, senyor". "Doncs deixeu estar la feina de la tarda i matriculeu-vos a les classes de la Facultat. Aquí ningú no se n'adonarà". No ha estat difícil la matriculació perquè, errant per Toulouse entre els refugiats, m'he trobat no fa gaire amb el senyor Candel, que havia estat director del meu institut-escola i que treballa a la Facultat de Ciències. Gràcies a ell m'han inscrit a la Facultat de Lletres. Han passat els mesos, àdhuc han passat anys. La resistència s'ha organitzat arreu del país, els meus jueus han pogut passar a Espanya. Perdut, el salari setmanal. Al matí ara treballo com a dona de fer feines aquí i allà, a la tarda vaig a classe o a la biblioteca i, acabat, vaig a ajudar desinteressadament al Secours Suisse les dues germanes que el porten sense haver de retre comptes a ningú, donat que Suïssa és país neutre. Han passat anys, sí, som al novembre del 92. I aquest matí, quan en alçar-me del llit he esguardat el dia per la finestra oberta, el cor se m'ha encongit com ho faria si es preparés per donar fi a la vida: allà avall, a la cruïlla, els camions de guerra, els canons, els soldats armats desfilen sense parar: l'exèrcit alemany s'ha aposentat a la ciutat. Simple dramatització de la comèdia puix que, d'ençà de la derrota, l'estat francès ha estat l'humil vassall dels alemanys. En resum, dins de la rutina de la vida de la ciutat res no ha canviat: botigues obertes, tallers enfeinats, escoles actives... He anat a classe de literatura dels segles XVII i XVIII, la que em toca avui, i en arribar he restat glaçada: ni un moviment, ni un so a la sala plena d'estudiants. El professor, en Raymond Naves (que morirà deportat) silenciós, té l'esguard perdut al lluny. "Què passa?", li demano esfereïda, tot acostant-me. "El noi jueu, el teu rival...", diu, com si li costés de parlar. He esguardat la sala. És cert que aquell noi amb qui sempre discutim sobre l'autor que estem estudiant (de tal manera que els companys ens han anomenat els dos saberuts) no és a classe. "Ha estat assassinat pels alemanys al racó d'un portal...", prossegueix el professor, "quan mirava d'escapar de les seves urpes". No he dubtat un instant. A classe, d'una manera o altra, sempre se sap quines són les activitats secundàries de tothom. "Professor...", he dit en veu baixa al senyor Naves, "voldria entrar a la resistència". No ha fallat. En poques hores m'he trobat en contacte amb el cap de les Forces Franceses de l'Interior de la regió, el també professor J. P. Vernant, dit coronel Berthier. Grau militar, salari militar pagat amb els diners fabricats a Londres i llençats als maquis des dels avions, viatges d'aquí a allà com a agent d'enllaç. El més difícil ha estat dir al meu pare –que, ofès per la reconeixença de la nova Espanya per les democràcies que ell tant havia admirat, cada cop que li parlava de resistència em deia: "Filla meva, aquesta guerra no és la nostra guerra"–, el més difícil, dic, ha estat dir-li: "Pare, aquesta guerra sí que és la meva guerra".

G. C. La prioritat era lluitar, fins i tot quan no es trobava en les millor condicions de salut.
T. J. Més d'un any anant, tranquil·la i segura, d'un costat a l'altre, d'una ciutat a l'altra, d'un maquis a l'altre, i, de sobte, heus ací que la malaltia et clava al llit, enfebrada i panteixant. Els companys han fet venir el metge: "Influença –ha dit. "Fatigant, però no llarg". En efecte, no ha estat llarga però t'ha deixat estabornida i, abans de tot, adolorada i furiosa d'haver privat de tota una setmana de vida la teva obra, el teu deure de cada dia. Tan bon punt salto del llit me'n vaig a veure el meu superior. "Què fas aquí?", s'esvera el coronel Berthier. "Vull reprendre", li responc, escarida, perquè no tinc prou forces per fer-ho més llarg. "Estàs massa cansada, seria un abús per part meva. Has de prendre uns dies de recuperació. T'aconsello... No, més ben dit: et recomano que vagis de seguida de part meva al Secours Suisse. Les germanes Vallotton tenen una colònia a la Côte d'Azur. És allà que has d'anar". Le Trayas, Côte d'Azur. No hi ha poble, sols dos o tres hotels ocupats per l'exèrcit italià, per bé que l'alemany no deu ser lluny. He estat la sola a baixar del tren. A l'andana, una dona que espera, sola també, en veure'm s'ha encaminat cap a mi. "Sou la Nathalie", em diu amb assegurança. Nathalie... La Nathalie Jouvet, el nom que porto als documents d'identitat francesos que els companys de la resistència m'han fet fer. "Com heu pogut saber que venia?", li demano, curiosa. "La ràdio. La ràdio del Comandant", m'ha respost, concisa. No queda lluny. Tot primer la carretera, després un jardí que envolta un edifici i, allà baix, com al peu d'un abisme, el mar lliure i com alliberat dels braços del que deu ser una calanca, uns braços fets de puntes de terra rocalloses que s'encadenen i on creix el pi. L'edifici ja és antic, però elegant. Dos pisos damunt d'una planta baixa on la creu blanca sobre camp vermell de la bandera suïssa lluu als vitralls d'una finestra. "Era un hotel de luxe en temps antics...", m'ha dit la dona, que n'és la majordoma. "En començar la Gran Guerra –ha prosseguit–, el comandant, que n'era l'amo i que ara n'és el director, en va fer dos al govern suís per posar-lo fora de perill". El comandant, ha dit. Un home ja vell però encara airós que ha sortit del seu cau, al darrer pis, per dir-me un eixut "benvinguda" i que no he tornat a veure més.

G. C. Allí vau descobrir que l'exèrcit alemany volia bombardejar la població civil. Com recorda aquella història?

« Quan va arribar el moment d'entrar a la segona llengua vaig escollir l'alemany en comptes de l'anglès »

T. J. Una colònia. 23 nens i nenes de tot origen, de tota identitat. Contents de veure una cara nova, ens hem entès aviat. M'han pres amb ells a la taula on mengen, a la sala de lectura, al pati on juguen i, sobretot, m'han pres amb ells a l'hora de la platja. Una platja petita, feta de còdols, a on s'arriba per una escala estreta i alzinada que us mena al peu dels penyals. I els nens es banyen a l'aigua tranquil·la de la calanca, es fan daurar al sol i, joiosos i plens d'empenta, escalen el rocam que, a banda i banda, s'allunya mar endins i es perden sota els pins que hi creixen en cerca de cavitats, de sortints de la penya des d'on poden contemplar el mar obert, el mar sens fi. Mentrestant el mal i la fatiga fugen de mi a una marxa que mai no hauria sospitat. Serens, agradables, lluny de tot maldecap se'm presenten els dies que em resten. "Avui –han dit els nens– demanarem al comandant que ens deixi prendre la barca". No ha estat gens difícil d'aconseguir, el comandant ens ho ha autoritzat sense ni tan sols deixar-se veure a la porta del seu cau. "Diu que sí –ens ha dit la majordoma. La barca la trobareu sota l'escala que duu a la platja, però això els nens ja ho saben". Hem baixat l'escala, jo la primera, i en arribar al darrer graó m'he hagut d'aturar, tant en sec que els qui em segueixen de poc no em fan caure de cara a terra. Però... què és això?, em dic, esglaiada... La platja i, sobretot, els caps rocosos de la calanca són plens de soldats que van d'aquí allà, que s'aturen, que observen, que comenten com si haguessin trobat quelcom d'interessant. Tot això nou, inesperat, esfereïdor... No, em dic, ja una mica refeta; el més terrible del cas no és que siguin soldats, no, és que són alemanys. Alemanys... Què se'n deu haver fet dels tranquils italians...? Tan pertorbats com jo, els nens, ulls esbatanats, alè mig nuat, formen al meu voltant un grup compacte que no pot passat desapercebut. I no ha passat. De sobte un d'aquests militars se'ns acosta, furibund, tan ràpid que, instintivament, he fet un pas endavant i he obert els braços amb el gest absurd de voler protegir el grup compacte de nens que m'envolta. Inútil precaució, el soldat s'ha aturat al meu davant: "Was machen Sie hier?", m'ha dit amb duresa. I jo, estranyament serena i amable: "Wir sind eine Kolonie von Kindern". Ell m'ha esguardat, com fascinat: "Du sprichst deutsch", afirma, gairebé en veu baixa. Sí, parlo alemany. Quan, a l'insti, va arribar el moment d'entrar a la segona llengua i vaig haver d'escollir entre l'anglès i l'alemany, no sé per què (Haydin? Mozart? Beethoven? Bach?) vaig decidir-me per l'alemany. El militar –i no sé si és tinent o si és capità o qualsevol grau que no sé reconèixer– diria que s'ha obert, que cedeix, mentre que jo, inesperadament, d'un cop deixo de ser l'amable acompanyant dels infants, recupero la meva identitat de combatent i torno a ser la dona que s'afronta, que lluita amb totes les armes que se li posen a l'abast contra aquells que volen ser els més forts. I comença la tirallonga dels fets i les idees que són la font de la meva fal·laciosa admiració i que acaba amb el desdeny que m'inspira la deixadesa, la indiferència dels italians que tenen la costa sota la seva protecció. M'ha donat la raó, m'ha parlat dels italians amb tot el desdeny que es mereixen, del risc que corrien amb l'avançada de l'enemic d'ençà de les seves conquestes al nord d'Àfrica. "Sort que estan oberts al mar i que tenen vaixells de càrrega. Això els ha permès de complir amb el seu deure: ens han ajudat per portar a cap la nostra feina". M'ha esguardat amb aires de voler apaivagar les meves inquietuds: "Estem fortificant tota la costa", m'ha anunciat amb orgull. Felicitacions, enhorabones. Amb l'excusa del dinar m'he afanyat a anar a complir amb el meu, de deure. Arribada a l'hotel he pujat apressada l'escala que duu al darrer pis i sense ni tan sols un truc he obert la porta del cau del comandant. Ell és allà, assegut davant de la seva emissora, i s'ha girat en sentir-me entrar. Ni tan sols li he deixat que em faci la més petita pregunta: "Els alemanys –he dit– estan fortificant la costa. Digueu-ho als vostres amics de Londres". Ni una paraula més, he tancat la porta i he baixat al menjador. Amb prou feines arribem a les postres que el comandant apareix a la porta: "Tothom a fora –diu. Heu d'agafar el primer tren i fugir tots d'aquí. Que no quedi ni un", Així ho hem fet. El viatge ha estat llarg i silenciós. Arribats a Toulouse amb la nit ja ben entrada ens han assabentat del fet: els aliats han bombardejat tota la costa.

G. C. Acabada la guerra vau començar a treballar com a professora d'institut. Aquesta experiència us va permetre comprovar les diferències entre l'escola republicana i l'escola francesa.

« Em va deixar estupefacta quan vaig posar el peu en un institut francès que les noies anessin per un costat i els nois per l'altre »

T. J. Ja és lluny, la fi de la guerra. Ja fa dies que sóc llicenciada en Filosofia i Lletres, però en fa pocs que som casats, ell i jo. Jo, llicenciada, Ell, llicenciat. És l'ensenyament que ens espera. I que ens ha trobat gràcies a l'esguard amatent de Serge Denis, inspector general d'Instrucció Pública, hispanista i resistent. Lycée de Filles d'Orléans per a mi, Lycée de Garçons d'Orléans per a ell. És a dir: escola de noies, escola de nois, ben separats. Just el que em va deixar estupefacta la primera vegada que vaig posar el peu en sòl francès: les noies d'un costat, els nois de l'altre en aquella vella democràcia (Liberté, égalité fraternité) que el meu pare admirava tant, quan a casa nostra, amb prou feines proclamada la República, nois i noies van anar a l'escola plegats. Dos anys a Orléans? Tres anys durant els quals ha nascut la nostra filla? Deuen ser tres, perquè la nena ja en té 2 quan Serge Denís, que no ens perd de vista, ha trobat per a nosaltres el que ens cal: al Lycée Mixte de Montgeron acaben de crear les classes d'ensenyament de l'espanyol. Montgeron, prop de París. Estem contents, encantats. Ja hi arribem, ja som allà. Commoguts, ens apropem al portal que obre el pas a aquella magnífica propietat rural, a la placa que duu el nom de l'entitat: LYCÉE MIXTE EXPERIMENTAL, ANNEXE DU LYCÉE HENRI IV. Experimental, diu... Es veu que encara s'ha de veure si això de la miscibilitat pot anar bé.

G. C. En el document explica que l'any 1969 va portar, literalment, el Pallach a la presó de Figueres.
T. J. Dècada dels seixanta. El franquisme s'ha obert a Europa. Sols qüestió de diners, de negocis, però l'ànsia de no perdre cap ocasió de guanys i beneficis porta sempre amb ella, vulgues o no vulgues, com un aire d'endolciment dins de les relacions d'una altra mena. "Potser ha arribat l'hora...", ens diem tots nosaltres. Retorn d'exili, jo amb la meva filla. Un retorn prudent, vestit d'amistat entre un país i l'altre. Un grup d'estudiants francesos que, per practicar la llengua que estudien a l'institut i a la universitat, ve a passar l'estiu en una escola-residència que és filla de la meva invenció (Escola Plurilingüe Emporiae, es diu pomposament) i que he pogut establir a Roses de l'Empordà dins d'una casa de dos pisos que una parenta ens ha deixat. Un primer estiu ha passat, tothom content, tothom actiu. És a l'estiu següent que ell, Josep Pallach, s'ha afegit al grup de professors. Tot va bé: els banys a la platja, les classes, els passejos dels alumnes per practicar la llengua, fins que una tarda, quan ell i jo som al pati parlant, com sempre, de nosaltres i del món, se'ns presenten tres guàrdies civils per dir-nos escaridament: "Es usted José Pallach? Tenemos orden de busca y captura para usted. Queda usted detenido". Les coses són tal com són, ara per ara no s'hi pot fer res. Ens hem alçat de la cadira i els hem fet cara. Hi ha hagut com un moment de vacil·lació: "Tienen ustedes coche?", em pregunta el que sembla el cap del trio. "Sí", li dic. "Sabe usted conducir?". "Sí", li torno a dir. "Pues nos tendrá que llevar a la cárcel de Figueras, porque el nuestro está en reparación". Enfurismada he pres la carretera a tal velocitat que el guàrdia civil que seu vora meu s'aguanta amb força i terror al fusell que porta dret entre les cames. Arribats a la presó els nostres adéus es fan separats per una reixa. "No passis ànsia –li dic–, ara mateix me'n vaig a veure en Matthöfer". No he tardat a arribar al xalet on el ministre alemany passa les vacances amb la seva dona. M'ha escoltat amb interès i indignació: "No passis ànsia –em diu ell també. Demà, a primera hora, ens trobarem tu i jo al Govern Civil de Girona". Ha estat així. El governador civil ens ha rebut a tot córrer, i Matthöfer ha estat eixut i contundent: "En Josep Pallach ha estat detingut. El govern alemany té un gran interès a veure'l lliure". No ha fallat. Al cap d'un parell d'hores en Josep Pallach ha sortit de la presó.

G. C. Què opina de la situació política actual? Sembla que ens hem tornat insensibles a la injustícia, com ho demostra l'assassinat en massa de persones exiliades al mar Mediterrani.

« No és la primera vegada que es desgavella el món de la mà de l'home »

T. J. Tothom ho sap molt bé: no és la primera vegada que es desgavella la vida del món per la via de la mà de l'home. Però és inútil de cercar-ne una sortida analitzant les solucions que a cada cop van ser trobades. Les solucions mai no són les mateixes per bé que els homes siguin essent els mateixos: d'una banda, hi ha l'home que el sentiment de l'amor, de la tendresa, de la justícia, de la generositat i de tants i tants més fan viure; de l'altra, l'home que sols obeeix l'odi, l'hostilitat, l'orgull, l'ambició, el menyspreu, el desig d'aniquilació dels altres i tants i tants més... Dissortadament, són aquests els que porten la veu cantant.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Vacaciones Santillana

Publicitat
Publicitat