Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Entrevistes

“Estic súper agraïda a ‘Merlí’; ens ha obert moltes portes, sí, però hi va haver molt d’esforç al darrere”

Elisabet Casanovas Actriu

Elisabet Casanovas
Elisabet Casanovas, a contrallum. (Foto: Pol Alfageme/Clack)
Des que va començar Merlí, la sèrie de gran èxit de TV3, una de les seves protagonistes, Elisabet Casanovas (Barcelona, 1994), ha trepitjat diversos teatres d'arreu del país, entre ells el TNC o el Poliorama. Aquesta tardor va protagonitzar Kassandra, una particular obra que revisiona un tràgic personatge de la mitologia grega, i el 19 de gener estrena La Tendresa, una coproducció de Dagoll Dagom i T de Teatre dirigida per Alfredo Sanzol. La jove actriu parla d'aquesta comèdia d'inspiració shakespeariana i reflexiona sobre la seva carrera un any després del final de Merlí.
 

Júlia Solé. Després d'un 2018 en què hem dit adéu a Merlí i t'has estrenat com a protagonista al TNC, el 19 de gener estrenes La Tendresa, una comèdia de llenyataires i princeses. Què ens hi trobarem?
Elisabet Casanovas. La Tendresa és una obra que busca la reconciliació i la convivència entre els dos gèneres; de fet, crec que també estem en un moment de qüestionar-se molt el que és, el gènere. En el fons, l'obra busca la convivència entre homes i dones i com fer-nos millors els uns als altres més enllà de si som homes o som dones. Alfredo Sanzol, l'autor i director, situa l'obra al voltant del 1500 i crea una atmosfera shakespeariana fent una creació meravellosa i brutal. En resum, és una reconciliació entre els dos sexes i, d'altra banda, crec que també tracta molt la relació de pares i fills i l'alliberament que es necessita respecte als pares per avançar a la vida.

J. S. A la nota del director, Alfredo Sanzol, parlava del perquè del nom de l'obra. Què és la tendresa?
E. C. És una necessitat humana. Jo crec que, gràcies a que tenim emocions, el món gira. Perquè, si no, tot està tan mal girbat i en mans del capitalisme. Perdó, però és una mica així. Penso que gràcies a que tenim emocions i a fer i poder veure coses boniques és que podem donar sentit a tot plegat.

J. S. Has passat de Kassandra, una revisió d'un personatge de la tragèdia grega, a La Tendresa, una obra inspirada en les comèdies shakespearianes, grans tradicions teatrals universals ben diferenciades. Tenies ganes de tornar a fer una comèdia? Com ha estat el procés de creació en cada cas?

« El que és important és la història que expliques i, que faci gràcia o no, ve després »

E. C. A mi em costa separar comèdia de no comèdia; no en el sentit estricte del gènere teatral, sinó perquè per mi el que és important és la història que expliques i, que faci gràcia o no, ve després. Jo crec que, si no vius les emocions que el personatge i la història demanen, és igual si és una comèdia o no. Llavors, tenia ganes de fer aquesta obra, però no pel fet de ser una comèdia, sinó per la història, que la trobo molt tendra realment. Respecte a Kassandra, clar, són dos processos absolutament molt diferents. Kassandra va ser un procés molt absorbent i La Tendresa és una altra cosa, pel simple fet que a Kassandra estava sola sobre un escenari i jo mai ho havia estat. També tenia ganes de tornar a treballar amb una companyia perquè també m'agrada molt.

J. S. A Kassandra et vas estrenar tu sola a l'escenari interpretant un personatge molt complex. Com descriuries l'obra i com ha estat l'experiència?
E. C. És una tragèdia perquè el personatge és molt tràgic, però crec que justament el sentit de l'humor és una eina de supervivència que a ella la fa tirar endavant, per molt que el món on viu sigui molt dramàtic. L'experiència ha estat molt forta i molt positiva perquè he après moltes coses, i amb el Sergi Belbel, el director de Kassandra, m'hi entenc molt treballant, per tant, el procés creatiu ja va ser molt inspirador. Hi havia molta llibertat per provar i equivocar-te, que a mi em va anar molt bé, i, alhora, em feia estar molt segura a l'hora de fer prèvies o assajos amb el públic perquè sentia que estava construïda. Però, uau! Ha sigut un bon tripi diari, eh! Mai havia tingut un procés així, perquè et fa estar en un estat que cada dia és diferent. El públic sempre participa d'una manera diferent, l'ambient que es genera sempre és diferent... llavors, és tenir les rendes i, a partir d'això, que la història arribi. A mi la història em generava molt respecte d'entrada, perquè planteja una sèrie de realitats molt dures, té com moltes capes de ceba molt fortes: osti, és que és prostituta, transsexual i refugiada de la guerra de Troia... però en realitat no ens queden tan lluny, es fa com el paral·lelisme amb l'actualitat. Llavors, ha estat molt fort; ha estat un procés molt fort i, alhora, molt bonic.

J. S. Als mitjans, quan es parla del món de l'espectacle, més d'una vegada hem sentit l'expressió "la màgia del teatre". Quina és, per tu, la màgia del teatre?
E. C. Clar, potser no és només la màgia del teatre en si, és més la màgia de l'àmbit artístic, per dir-ho d'alguna manera. Però crec que és el fet d'emocionar l'altre, o sigui, modificar l'espectador o espectadora. A mi això em sembla brutal i crec que és difícil; fer-ho i aconseguir-ho... per mi aquesta és la màgia.

J. S. Quina valoració fas de l'estat del teatre català?
E. C. Així molt en general, eh? Doncs crec que tot està en molta revisió i que això és molt bo que passi per poder avançar i per poder trencar amb allò establert i qüestionar el poder també.

J. S. Trobes a faltar la Tània, el teu personatge a Merlí?

« Trobo a faltar l'ambient de rodatge i la família que vam crear a 'Merlí' »

E. C. Trobo a faltar moltes coses: l'ambient de rodatge, la família que vam crear... perquè això és allò bonic, també, d'aquesta feina, que en cada projecte crees famílies i n'hi ha que són molt especials, i és el cas de Merlí 2.000%, perquè per molts de nosaltres era la primera feina que teníem, i això ens ha fet aprendre moltíssim, tant a nivell professional com a nivell humà. Va ser molt inspirador, la veritat, però no trobo a faltar la Tània, simplement agraeixo haver pogut participar en un projecte així i haver-ne pogut aprendre tant, dels companys i companyes, de l'equip tècnic... va ser molt guai, la veritat, va ser una experiència molt forta també, però crec que tampoc tindria sentit trobar-ho a faltar perquè la vida avança.

J. S. Com valores la teva etapa post Merlí?
E. C. Tot té molt a veure amb l'aprenentatge; jo crec que l'aprenentatge és etern i poder-lo dur a terme és una meravella. I a mi, per exemple, treballar en teatre m'ha fet aprendre moltíssim. Però per mi no hi ha un Merlí i un post Merlí; simplement la vida segueix, i és cert que el llegat de Merlí ens ha obert moltes portes, i jo d'això n'estic súper agraïda, però també hi va haver molt d'esforç al darrere.

J. S. Amb Merlí vau entrar als menjadors de molta gent i, a més, també heu travessat fronteres. Quin creus que és el secret del seu èxit?
E. C. Per mi és el fil de la filosofia que hi ha per cosir totes les trames. A mi, com a espectadora almenys, això és el que m'agradava més dels guions. A la primera temporada, sobretot, crec que es nota molt. A mi barrejar la filosofia amb les realitats dels personatges em sembla brutal. També crec que ha estat una sèrie molt cuidada a tots els nivells; vull dir que també han tingut molt en compte que nosaltres amb 20 anys no havíem treballat a nivell professional, i es van fer molts assajos. Tot allò tècnic estava molt cuidat també: direcció, fotografia, etcètera. Jo crec que és una suma de coses, però que la part principal, a nivell argumental, és això.

J. S. Què en penses del terme generació Merlí, que s'ha utilitzat per referir-se a l'elenc de joves actors que us heu donat a conèixer amb la sèrie?

« Reivindico que els teatres obrin més portes a gent nova i gent jove »

E. C. És veritat que els deu o onze actors de Merlí, amb 20 anys, hem entrat als menjadors de la gent, però per mi hi ha tanta gent amb tant talent i amb ganes de treballar -o que ja estan treballant- que crec que seria molt erroni dir generació Merlí, perquè limita una mica. Jo vaig estudiar a l'Institut del Teatre i tinc companys i companyes que -bé, la majoria d'ells- són meravellosos, i hòstia, és que hi ha molta energia per voler treballar, i per això dic que no crec en anomenar-ho generació Merlí. Jo reivindico que els teatres obrin més portes a gent nova i gent jove perquè hi ha moltes ganes de treballar -moltes!- i de fer les coses bé; gent treballadora i amb talent.

J. S. A nivell interpretatiu, què t'ofereix el teatre i què t'ofereix el món de l'audiovisual?
E. C. Són dos llenguatges diferents, però els dos t'ofereixen coses boníssimes. Crec que allò principal, sigui el mitjà que sigui, és el projecte i el personatge. A mi el que m'agrada del teatre és que t'ofereix un llenguatge, a vegades, em sembla molt poètic i molt bonic i que es fa en viu, en directe, fas el viatge lineal, cada funció s'ha de fer de nou, mai està fet d'entrada, mai pots confiar-te. Però, en canvi, de l'audiovisual, tot allò petit, els detalls, a mi em flipa també. Són dos llenguatges tan diferents i em costa comparar-los, però crec que si un personatge està ben construït i la història que expliques et motiva, en el fons, s'aprèn igual.

J. S. Amb 24 anys, has estat una de les protagonistes d'una sèrie de gran èxit, has estrenat diverses obres de teatre i has guanyat un Premi Butaca. Quina valoració en fas?
E. C. En faig una valoració de molt agraïment, perquè tu ara deies Premi Butaca, però per mi el premi és poder continuar treballant del que més et flipa. I a mi aquesta feina m'agrada molt, i ja només el fet de poder treballar d'això em sembla meravellós; això, i l'aprenentatge, que mai para.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Fruita amb injustícia social

Publicitat
Publicitat