Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Entrevistes

"Cap de nosaltres no es podia imaginar que l'1 d'octubre acabaria sent l'1 d'octubre que vam viure"

Abel Pujol, Gerard Martínez, Imma González i Pere Gilart Autors del llibre '1-O. Basat en fets reals'

1-O. Basat en fets reals, Imma González, Gerard Martínez, Abel Pujol, Pere Gilart
Els autors, el dia de Sant Jordi. (Foto: Arxiu)
L'1 d'octubre és un dia que, sens dubte, quedarà en la memòria de molts catalans. No obstant això, i per tal que aquesta memòria no es perdi, sinó que l'esperit esdevingui més fort dia rere dia, ha nascut 1-O. Basat en fets reals, un llibre que recull cinquanta testimonis de persones que van viure el dia 1 d'octubre a la província de Lleida. Els seus autors, corresponsals del diari Ara a les terres de Lleida i 7accents, ens expliquen per què van decidir llençar-se a aquesta aventura.

Toni Ferragut. La primera pregunta penso que és obligatòria. Per què decidiu escriure aquest llibre? 

« L'1 d'octubre ens pertany a tots, no només a Llarena, Puigdemont o Serret »

Gerard Martínez. Vam escriure aquest llibre bàsicament perquè ens venia de gust. Vam pensar que les grans gestes ja hi hauria grans periodistes que les explicarien però que són les petites històries les que al final queden per a la història. Per tant, aquest és un llibre de petites històries que, a partir d'un centenar de testimonis, adrecem -i dediquem- a tothom. Perquè l'1 d'octubre ens pertany a tots, no només a Llarena, Puigdemont o Serret, sinó també a l'Imma González, l'Abel Pujol, el Pere Gilart i la resta de persones que hi van participar.

T. F. Però la idea del llibre d'on va sorgir, com es va gestar?
G. M. Nosaltres, des d'un principi, teníem clar que un llibre sobre l'1 d'octubre podria funcionar, però no deixàvem de ser un simples periodistes que cobríem l'1-O. Va ser després d'aquest dia que la gent es va començar a posar en contacte amb nosaltres per demanar-nos que expliquéssim la seva història. Aleshores se'ns va acudir que podríem fer un pas més i escriure un llibre amb tota aquesta informació. Ho vam comentar al diari Ara i ens van dir que ens donarien un cop de mà, i així va ser. Nosaltres només som quatre periodistes ben abrigats per la Meritxell Serret i l'Antoni Bassas, que són els qui fan el pròleg i l'epíleg. En definitiva, la idea sorgeix a posteriori. Cap de nosaltres, crec, no es podia imaginar que l'1 d'octubre acabaria sent l'1 d'octubre que vam viure. 
Imma González. Per a nosaltres aquell dia també va ser un punt d'inflexió, potser per això ens vam anar motivament més a mesura que passaven els dines. Encara pensàvem en aquell dia, en tot el que havíem viscut, vist i experimentat i, almenys jo, pensava molt en com podria fer alguna cosa més al respecte d'això. Crec que la clau de tot plegat és que no volem que s'oblidi aquell dia.

T. F. És a dir, podríem dir que va ser un canal per intentar extreure tot el que havia quedat a la rereguarda...
I. G. És necessari que s'expliqui tot i més d'aquell dia, i tot el que puguem fer, qualsevol de nosaltres, endavant.

T. F. Quina metodologia de feina heu seguit, més o menys, per entrevistar tots aquests testimonis?
Abel Pujol. Al final, el llibre no deixa de tenir una essència, podríem dir... "tavernera", no? Són les típiques històries de bar. Probablement, els nostres protagonistes aquestes històries les hauran explicat a tots els bars del poble. L'únic que hem fet nosaltres ha estat intentar fer-ho bonic, ficar-li una mica de literatura, posar-li un embolcall amable i, sobretot, almenys des del meu punt de vista, una de les coses més bones que té aquest llibre és que està format per relats curts. Això fa que no s'acabi fent pesat. Nosaltres, de fet, teníem a la nostra disposició més de cent històries, amb més de cent protagonistes, que vam anar recaptant des de després de l'1 d'octubre fins a finals de gener, i d'aquests em van escollir cinquanta buscant una mica que tothom es pogués veure reflectit, que hi hagués històries de totes les edats i diferents situacions, que no fos sempre la mateixa història, amb les mateixes causes i les mateixes conseqüències.
Pere Gilart. Sí, exacte, vam buscar diferents perfils de diferents persones, començant per les que coneixem, i a partir d'aquestes hem anat omplint el cercle. Algú ens deia que parléssim amb una altra persona que li havia passat allò altre o que parléssim amb tal poble perquè va estar molt implicat... i bé, finalment la idea d'estructurar-lo gairebé com si fossin contes també ens va ajudar a jugar molt amb un format que vam pensar que quedaria molt bé: nosaltres transmetem les paraules d'aquests testimonis gairebé tal com raja, hi ha moltes cites textuals i força àmplies del que explica cada persona. És com si l'estiguessis escoltant. I una cosa que sempre expliquem a les presentacions és que ens va quedar una espineta clavada, perquè nosaltres volíem parlar amb algun policia, ja que ells també formen part d'aquell dia, i va ser una tasca impossible. Ens vam posar en contacte amb alguns però no va acabar sortint. Òbviament, deu suposar una gran responsabilitat donar la cara quan això et pot suposar represàlies.

T. F. L'Abel ha comentat que teníeu uns cent relats i que finalment en seleccioneu cinquanta. Com decidiu si una història entrava o no? 

« Les històries que conformen el llibre resumeixen molt bé tot el que ens han explicat els testimonis »

P. G. Bé, més que cent històries són cent testimonis, perquè de vegades una mateixa història no parlar només d'un testimoni, sinó del que li va passar a una família, per exemple, o de vegades ens explicaven un mateix moment des de diferents punts de vista. Per tant, les històries que conformen el llibre crec que resumeixen molt bé tot el que ens han explicat els testimonis.

« Vam decidir que 1 euro de cada llibre el donaríem a l'Associació Catalana dels Drets Civils »

G. M. Realment, el Pere us ha explicat la versió bonica, la versió real és que volem fer una segona part per continuar guanyant pasta. (riu) No, de debò, en cap moment no se'ns ha passat pel cap, evidentment, aprofitar-nos d'una situació com aquesta, en la qual van patir tantes persones. Al contrari, vam decidir que 1 euro de cada llibre el donaríem a l'Associació Catalana dels Drets Civils, per ajudar les famílies de les persones que estan a la presó o exiliades a causa d'aquest procés.

T. F. Hi ha alguna història que us agradi més, per alguna raó?
G. M. La història del Xavier Eritja, per exemple, és prou curiosa, ja que ell és diputat al Congrés i només per aquest fet la Policia Nacional i la Guàrdia Civil no el podia agredir. Això va provocar que en el cas d'Alcarràs ell es posés entre la població i la policia. I a Alcarràs comenten que hi ha molt sentiment de victòria d'aquell dia i, en part, va ser gràcies al Xaver Erijta, un polític. I està bé que de tant en tant els polítics facin alguna cosa positiva, no?

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Llarga vida a l'art

Publicitat
Publicitat