Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Entrevistes

"Lleida s'ha erigit com la veritable consciència de Catalunya"

Francesc Canosa Escriptor i periodista

Francesc Canosa
L'escriptor i periodista Francesc Canosa. (Foto: Arxiu)
L’escriptor i periodista de Balaguer Francesc Canosa assegura que el ”cas Sixena és la gran resurrecció de la Terra Ferma que moltes vegades ha estat absolutament invisible i aïllada”. En aquest sentit, considera que per primera vegada en molts anys la gent de Ponent s’ha dirigit a Barcelona i Catalunya per dir clarament que el litigi de Sixena no és un tema d’art, sinó de memòria col·lectiva del conjunt del país. Canosa presenta el seu darrer llibre, Sixena: la croada de la memòria, un relat que repassa la història des de la creació del monestir, amb reis, prínceps, comtes, cavallers, papes, lladres i soldats.

Imma González. L'epíleg del llibre ja deixa molt clar que el cas de Sixena ve de molt lluny. Fins on ens hem de remuntar per entendre el que està passant actualment?
Francesc Cansosa. Per ser exactes, i això no s'acosuma a parlar, i no ho dic jo, ho diu un savi mundial, el monjo de Montserrat Anscari Mundó, fa setze segles que el territori on està Sixena, la gran planúria, la Cranja de Ponent i més enllà, eren de la Tarraconense. Això no ho dic jo, ho diu ell, que ell sí que en sabia. Però al llibre ens remetem "només" a vuit segles.

I. G. Per què vuit segles?

« Sixena s'acaba convertint en el símbol, amb el llum de neó d'aquesta poderosa, materialment i espiritualment, Corona catalano-aragonesa »

F. C. Per una raó molt senzilla. Perquè aquesta és una història que comença amb un barceloní i un lleidatà: Ramon Berenguer IV, el comte de Barcelona, i Ermengol VI, el comte d'Urgell, que en una road movie sanguinària i plena de suor conquereixen els sarraïns, Lleida, tota aquesta gran planúria que és la Franja de Ponent i més enllà, que és bona part de l'Aragó. I Sixena, clar. I a Sixena es fa un monestir, i ho fa la Corona Catalano-aragonesa, la confederació de dos estats: el comtat de Barcelona i el regne d'Aragó. Així, Sixena s'acaba convertint en el símbol, amb el llum de neó d'aquesta poderosa, materialment i espiritualment, Corona catalano-aragonesa. Per tant, en un moment on la reconquesta es fa sobretot a partir de la creació d'esglésies o coses per l'estil, que són l'skyline de les conquestes, Sixena és el cel a la terra. Allà van les escollides, les monges pijes, la beautiful people de la noblesa catalano-aragonesa. I la Corona aboca una quantitat brutal de diners que va passant de pares a fills. Només hem de pensar una cosa: Jaume I, que el coneix tothom, quan surt de Lleida el primer que fa és anar a Sixena a honrar la seva àvia, la reina Sansa, que va ser en gran part la propulsora de la creació de Sixena. Sixena, aquest gran hotel d'ànimes, aquest checkpoint a la frontera, esdevé un símbol espiritual i real de l'esplendor d'aquesta Corona.

I. G. I quan s'acaba?
F. C. Acaba amb una cosa que falta al Museu de Lleida, la caixa mortuòria d'Isabel d'Urgell, que era monja de Sixena, alhora que germana de Jaume d'Urgell, el comte d'Urgell, el qual havia de ser rei de la Corona catalano-aragonesa, però no ho va ser perquè va entrar en acció la dinastia de Ferran d'Antequera. És en aquest moment quan acaba Sixena. I aquell monestir lluminós passa a ser una presó, un Alcatraz. Els castellans confinen allí a totes les dones d'Urgell: la mare de Jaume d'Urgell, la seva dona, totes les seves filles, etcètera. Acaba perquè Sixena, en ser urgellista ja no interessava a la dinastia castellana.

I. G. Perquè Sixena és Twin Peaks?

« Espanya no existeix, no naturalment, i la prova és Sixena, que era una utopia »

F. C. Perque res és el que sembla. Espanya no existeix, no naturalment, i la prova és Sixena, que era una utopia. Aquí entrem en un altre període, que és el d'aquesta Sixena ruïnosa, insalubre, amb unes monges que tenen una necessitat i que, com no podia ser d'una altra manera, ja que pertanyien al bisbat de Lleida, només reben ajuda d'aquest, fins a finals dels anys noranta del segle XX, quan es peten el Bisbat de Lleida i totes les parròquies de la Franja s'annexionen al nou Bisbat de Barbastre-Montsó. Sixena és l'exemple que l'Estat espanyol més absolutista, des del segle XVIII o XIX, intenta de totes les maneres que els límits polítics coincideixin amb els límits religiosos, espirituals i culturals. I la Franja de Ponent no encaixa. Tristament, el que no van aconseguir el segle XIX ni la dictadura franquista ho ha acabat aconseguint la democràcia. És per això que dic que Sixena no va d'obres d'art, sinó que va d'ossos, de morts, de memòria. Compartir no interessa, el que ha interessat sempre ha estat lobotomitzar, reprogramar i asfaltar perquè quan la gent miri pel retrovisor vegi només això i no vegi una història compartida.

I. G. Fins ara hem parlat de la part dolenta, però a tot se li pot treure una part bona. En aquest cas podria ser la forma com el dia 12 de desembre els lleidatans van sortir al carrer a defensar aquestes obres.

« El dia 11 de desembre a Lleida va tenir lloc el que jo anomeno 'el Compromís de Casp-155 del segle XXI' »

F. C. Sí, això és molt important. El dia 11 de desembre a Lleida va tenir lloc el que jo anomeno el Compromís de Casp-155 del segle XXI. Va ser un assalt afterhour. Però el millor és que, al carrer, vam veure una cosa molt interessant, tant per a Lleida com per a Catalunya, per a l'Estat espanyol i per a fora. Al carrer hi havia els "menjacapellans" i els "atrapacapellans", els ateus i els fidels, els sistema i els antisistema, tots en un front unit. Perquè no era una qüestió de religió, era una qüestió de cultura, de memòria. Lleida tira de les orelles a Barcelona dient "Ei! Que això va de tot, d'una memòria compartida, d'una cosa que hem salvat nosaltres". De civilitzacio versus barbarie. No va de Lleida, no és un tema local. I per això Sixena s'ha convertit en el gran ens mediàtic, fet que demostra, encara mes, que tot això no va d'obres d'art. La foto d'aquell dia apocalíptic, amb aquell cel postnuclear, mostra un dels primers cops que Lleida surt de l'armari i ensenya aquest orgull que tenia absolutament soterrat i ocultat. Al meu mode de veure, Ponent, la Terra Ferma que està en una Catalunya invisible, en una Catalunya molt llunyana, ja no només físicament, sinó mentalment, es posa al mapa i, amb els seus valors constants, decidida i segura, es deixa anar, es desferma i se solta. Comença a ser ella mateixa. Tuteja com es tutejaven el comtat de Barcelona i el d'Urgell. La part positiva, sens dubte, és que potser es van endur les obres, el cos, però jo crec que l'esperit i la memòria es va salvaguardar. A més, gràcies a això, Lleida s'ha erigit com la veritable consciència de Catalunya. Com aquest taüt d'Isabel d'Urgell que jo crec que era la veritable caixa negra, que amagava, una mica descoberta ja, la veritat de Sixena.

I. G. Taüt amb el qual la Guàrdia Civil es va acabar fent selfies aquell dia...
F. C. Correcte. Al Museu van passar moltes coses aquella nit. Home, des de les tres de la matinada que van arribar fins a les dues del migdia va donar per a molt! El desplegament demostra que no estàvem parlant d'art. Tot et porta al mateix lloc.

I. G. Se li va anar de les mans al Govern espanyol aquest autoimposició de poder en nom del 155?

« A Catalunya s'està definint el que és el segle XXI »

F. C. A Catalunya s'està definint el que és el segle XXI. Quan els estats no donen resposta a les necessitats dels ciutadans, els estats no serveixen i es converteixen en estats en mal estat. Això és el que està passant a l'Estat espanyol. La cosa no va de catalans ni d'independentisme. Avui és un músic, un raper, demà una obra d'art. D'això va. Perquè hi hauria d'haver tant d'enrenou per unes simples obres d'art? I ja no parlo del procés independentista. S'està demostrant clarament que aquí hi ha un problema, que segurament el que no encaixa és l'estat Espanyol. És un Rubik que no ha encaixat de fa segles i, precisament, el timeline de la història de Sixena, paral·lel al de Catalunya i l'Estat espanyol, està demostrant tot això. No és estrany que quan anem amagant coses sota l'estora que no volem veure al final entrepussem. I això és el que està passant avui en dia amb l'Estat espanyol i amb una cosa tan bàsica com ésla llibertat d'expressió. La llibertat d'expressió és l'aigua que bevem cada dia; si no la tenim, des de tots els punts de vista, per què ens serveixen els estats, les societats o conviure? I per què es dinamita precisment això? Amb coses tan surrealistes com una exposició artística, per exemple. Clar, el problema d'aquesta obra era del que parlava, no una altra cosa. Em pregunto si això hagués passat a Londres, per exemple.

I. G. Sixena no s'ha acabat per a res, tot i que Lambán i companyia ho celebren des del primer dia com si hagués estat una victòria. Com continua aquesta croada?
F. C. Al primer capítol comento que Sixena és Twin Peaks. Ara tenim un Estat espanyol nacional judicial, que ha apartat la política i, per tant, hi ha un suplantació total. Sixena des del principi demostra que tot el que es podria resoldre d'una altra manera (temes culturals religiosos o polítics) els resol la justícia a lo my way. Per tant, està clar que és l'inici d'una serialització que, en realitat, ja va començar fa molts anys amb la corrupció, amb el procés independentista, etcètera. Tothom està acceptant que això va per llarg. Relacionant-ho amb el que preguntes: hi ha unes obres que estan retornades allà, a l'Aragó, hi ha unes pintures murals a l'MNAC reclamades, aquí hi ha uns altres temporades. A més, tenim un nou spin-off, que és el de la reclamació de les 111 obres que estaven al llimb judicial després de la detonació del Bisbat de Lleida. Tot això està obrint la porta a que l'Estat s'acabi convertint en un estat de reclamació i autoreclamació en l'àmbit artístic absolutament permanent. De la mateixa manera que crec que l'Estat espanyol és un estat nacional judicial que es pot acabar convertint en un estat nacional reclamatori artístic, perquè aleshores es podran començar a reclamar obres de tot. La pregunta és: això cap a on ens duu? No es poden resoldre les coses d'una altra manera?

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Admirat Josep

Se7opinions

Publicitat
Publicitat