Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Entrevistes

"Quan la gent llegeixi la novel·la s'adonarà que hi ha un rerefons amb un problema social que encara persisteix"

Oriol Molas i Ferran Grau Escriptors

Oriol Molas, Ferran Grau
Els escriptors, a la llibreria Caselles de Lleida després de la presentació de la seva novel·la. (Foto: Imma González)
Enric Cazeneuve va ser un detectiu d'origen francès que va viure a Barcelona a principis del segle XX i que l'any 1910 va obrir la primera agència de detectius de la Ciutat Comtal i de l'Estat espanyol. Més de 120 anys després l'Oriol Molas i el Ferran Grau s'endinsen en l'aventura de reviure'l, reconvertint-lo en un carismàtic personatge que no té res a envejar al Sherlock Holmes de Doyle.

Imma González. Com vau descobrir Cazeneuve i com us vau engrescar en aquesta aventura?
Ferran Grau. Tot comença quan descobrim que Enric Cazeneuve Cortés és un personatge real que havia muntat la primera agència de detectius de Barcelona l'any 1910.
Oriol Molas. El Ferran descobreix un llibre que va escriure Cazeneuve l'any 1925 fruit d'uns guions radiofònics de Ràdio Barcelona de 1924. En un sopar ell explica que hi ha aquesta figura i comencem a investigar sobre el personatge: és una persona real que va fundar una agència de detectius al carrer Balmes, número 6 principal, l'any 1910 i que després va fundar una acadèmia. A més, va ser el primer detectiu inscrit al Col·legi de Detectius de Barcelona. Amb aquesta informació com a base vam construir una novel·la que narra els inicis d'aquest detectiu.

I. G. Sou vosaltres fans del gènere?
F. G. No especialment, i per això també defensem que aquest llibre no és ni una novel·la negra ni una novel·la de detectius, sinó que, tal com ens agrada dir, és més una novel·la de lladres i serenos, perquè...
O. M. Perquè mira, hi ha assassinats, s'explica la història, la societat i la política de la Barcelona de 1909, hi ha la Setmana Tràgica, hi ha dues històries d'amor, els assassinats són per un motiu social... tot això es barreja i acaba resultant quelcom que no és ni una novel·la històrica, ni una novel·la amorosa, ni una novel·la de detectius, ni negra, ni policíaca ni d'aventures...
F. G. Però a la vegada és tot això.
O. M. A més, hi ha un rerefons important, una part de novel·la psicològica de personatges. Els personatges són molt importants i interessants.

I. G. Com ha estat l'experiència d'escriure a quatre mans? Diuen que els intel·lectuals no ho porten massa bé...
O. M. Bé, nosaltres, com que no ho som, no hem tingut aquest problema! (riu) Primer de tot s'ha de desdramatitzar el fet d'escriure.

« Es pot escriure a quatre mans, et pots entendre bé i arribar a trobar el to comú »

F. G. Existeix la pretensió aquesta de l'autor que considera escriure com una cosa molt íntima, que només pot fer ell... no. Es pot escriure a quatre mans, et pots entendre bé i arribar a trobar el to comú. Nosaltres hem utilitzat la teoria del ping pong: va arribar un moment que ens anàvem passant el text d'una manera lliure i alegre, sense patir, fins al punt que tot s'ha arribat a diluir i s'ha convertit en el to de la novel·la. De les quatre mans hem passat a dues, gairebé.
O. M. Ja no sabem que ha escrit ell o que he escrit jo. Primer vam fer una estructura a partir de la qual vam començar a escriure. Aleshores ens intercanviàvem els textos i al principi feia una mica de por de corregir una cosa de l'altre. Però va arribar un moment que vam passar d'aquesta por i ens vam adaptar a un to que és el que demanava la novel·la.

I. G. Què té la Barcelona de principis del segle XX que fascina tant?

« La Barcelona de principis del segle XX feia olor de merda de cavall, no hi havia soroll de cotxes ni olor de dièsel »

O. M. És una Barcelona explosiva, on la gent porta barret i viatja en cavall, però que es troba en plena industrialització i, al mateix temps pateix una crisi social molt important. La ciutat feia olor de merda de cavall, no hi havia soroll de cotxes ni olor de dièsel. Aquest ambient, que no deixa de ser una visió romàntica d'aquella època amb els fanals de gas i amb els serenos, és el que descrivim a la novel·la. Hem creat una visió idíl·lica d'una Barcelona real. Veritablement intentem descriure la roba, la manera de fer, com viatjaven, el nom dels carrers, els emparats, els cavalls o els fanals. És una Barcelona molt interessant, romàntica i modernista.

I. G. El llibre està ambientat a  principis del segle XX, però algunes dels fets que hi tenen lloc s'assemblen massa al que estem vivint actualment...
O.M. Amb l'esclat de la revolta de la Setmana Tràgica hi havia un diari que es deia El Poble Català que va demanar a tothom que anava a les protestes (perquè aleshores no es deien manifestacions) que anessin amb un llaç blanc. A més, en plena Setmana Tràgica l'exercit va portar un vaixell que va atracar al port de Barcelona carregat de militars. I els militars vivien al vaixell! Quan la gent llegeixi la novel·la veurà que hi ha un rerefons amb un problema social que encara persisteix, nosaltres no hem fet res més que traslladar-ho a aquella època, que també passava i de manera més crua. Això vol dir que malauradament les coses no han canviat tant.

« Malauradament, les coses no han canviat tant, perquè fa més de 120 anys i no ha canviat res de tot allò »

F. G. Exacte, i cal constatar el malauradament, perquè fa més de 120 anys i no ha canviat res de tot allò.

I. G. El llibre ja va per la seva segona edició. És La revenja dels desvalguts només l'inici d'una nova saga?
O. M. Per nosaltres que no quedi; ara bé, necessitem que al públic li agradi aquesta, el compri i ens demani més. I si el públic en demana més, i l'editorial ens demana que en fem una altra, tenim moltes històries per construir i explicar del Cazeneuve.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Llarena està quedant atrapat en la seva pròpia teranyina

Publicitat
Publicitat