Publicitat

Set accents

Informació de proximitat i periodisme reflexiu

Publicitat

Entrevistes

“La meva família i jo estem patint una situació de violència verbal”

Àngel Ros Alcalde de Lleida

Àngel Ros, Abel Pujol, Imma González
L'alcalde de Lleida, Àngel Ros, entrevistat per dos redactors de '7accents'. (Foto: S. I.)
Abel Pujol. La setmana de l'11 de desembre, parafrasejant-te, hi va haver un gran incendi a la ciutat. Com el va viure l’alcalde de Lleida?
Àngel Ros. Vaig utilitzar la paraula incendi perquè quan hi ha incendis de nit a Lleida jo sempre hi soc. Els regidors de l’oposició no hi són mai, només una vegada me n’he trobat un, i perquè gairebé se li crema la casa. Així vaig viure el dia del trasllat, amb esperança però amb molta preocupació. Dilluns, ben d’hora, vam enviar tres recursos judicials i jo personalment vaig escriure al ministre Méndez de Vigo i a Mariano Rajoy demanant-los que entre dues administracions, sense risc per a les obres, no té sentit executar una sentència cautelar; a més, la utilització de l'article 155 ha de servir per restaurar la Constitució, però amb el cessament del govern i el Parlament això ja estava resolt. Tot i els recursos, vam veure que seria molt difícil frenar el trasllat, ja que el jutge hi estava molt decidit. El ministre va contestar-me a la carta, però immediatament va donar la ordre per executar la sentència; el president Mariano Rajoy no va contestar. Ho vaig viure tot amb molta preocupació.
 
A. P. Quants dels problemes de Sixena s’haguessin pogut resoldre abans?
À. R. Només es podien solucionar pactant, com ja va intentar fer Santi Vila. Vam estar a punt de resoldre-ho quan Caterina Mieras era consellera de Cultura. Mieras havia creat una arquitectura que consistia en un consorci entre diòcesis, alcaldes, diputacions i consells comarcals. Només va faltar la signatura del president de la Diputació de Lleida, de Convergència. D'altra banda, Santi Vila va enviar 53 obres a Sixena com un punt de partida per al pacte, però ja se sap que des del Govern es va desautoritzar Vila, en particular des d'Esquerra Republicana, que es va oposar a la donació de les obres. Sempre és millor un mal pacte que un plet.
 
Imma González. Quina responsabilitat atorgaries a les diferents administracions en la no-resolució política del litigi?
À. R. Cadascú té la seva, també jo, la Diputació o el bisbe. Per part del Govern català i l’aragonès són responsables de no poder arribar a un pacte. El Govern espanyol, per executar una sentència cautelar sense que hi hagués risc per a les obres, es podien esperar al Suprem. Les institucions lleidatanes tenen la responsabilitat de no haver fet prou pressió per afavorir un pacte. Des del Consorci del Museu sempre hem anat tots a una; ara n’hi ha que em criminalitzen, però cap dels regidors de la oposició és conseller del Museu de Lleida, els que hi som sempre hem anat a una i cap de nosaltres ha fet una declaració atacant l’altre. Potser el que haguéssim hagut de fer des del Museu és plantar-nos a la Generalitat i exigir que es fes d’una vegada el pacte.
 
A. P. Consideraries suficients els marges de maniobra que se us ha atorgat als consistoris?
À. R. De marge com a Ajuntament no n’hem tingut cap. Jo no tenia competències per enviar els diferents recursos, però ho vaig fer. Només el Tribunal Constitucional em va contestar que jo no podia ser una part en el judici. La part de culpa que ens pertoca ens ve per formar part del Consorci, però específicament com a Ajuntament podíem fer alguna cosa més? No.
 
A. P. Llavors, si no tenies competències com a alcalde, per què es demana des de la ciutadania la teva dimissió?
À. R. Jo tinc la consciència molt tranquil·la. Hi ha coses que no s’expliquen... Durant un mes al Museu de Lleida hi ha les vitrines buides, que és un símbol potent de protesta. Segur que tothom es pensa que això se li ha acudit al més radical, com a senyal de força. (ens ensenya un correu electrònic) El primer correu que ens escrivim els patrons ja l’endemà del desastre l’escric jo i els dic que els agraeixo als conservadors i tècnics la tasca realitzada i proposo deixar els espais buits posant-hi una informació com peça cedida en préstec a Sixena i pendent d’una resolució del Tribunal Suprem. La informació no s’ha posat, però l’espai buit s’ha deixat; Àngel Ros és qui va proposar això.
 
I. G. Quins passos creus que s’han de seguir ara per tal que les obres puguin, per fi, descansar en pau?
À. R. El que hem de fer és presentar el recurs al Tribunal Suprem a principis de gener, ja s’hi està treballant. Ara veig difícil arribar a pactes, quan un tema ja està judicialitzat tot és massa complicat.
 
I. G. Quan vas anunciar la teva possible reelecció vas posar dues condicions: primera, si t'ho demanava el partit i, segona, si rebies el suport de la teva família. Hi haurà Ros 2019?
À. R. La meva possible reelecció es manté condicionada a les mateixes circumstàncies, però encara ha de passar un any i mig. En un període de dotze mesos jo ho preguntaré a la meva família; és cert que estem vivint una situació amb violència, no física, però sí verbal, i la meva família ho pateix, més que no pas jo, que hi estic més acostumat. Pel que fa al meu partit, jo ja fa quasi catorze anys que soc alcalde, el segon més veterà de les capitals de província espanyoles. El partit també pot pensar en fer un relleu. No ho crec, però he de deixar que parlin.
 
A. P. Si aquest ambient d’enfrontament actual s’incrusta, creus que pot acabar pesant més Sixena que la reforma de rambla Ferran per elegir l’alcalde de Lleida?
À. R. Jo crec que ara se’ns està mesurant més per temes de política general que no pas de municipals, fa només un any pràcticament ningú no em preguntava per la política catalana. Ara uns em diuen botifler i d’altres que em mantingui ferm en la meva posició contra la independència; també he de dir que són més els segons els que em paren pel carrer que no pas els primers, que de vegades noto que em giren la cara. 
 
A. P. Creus que a curt o mig termini es podrà revertir aquesta situació?
À. R. Tinc esperances, però crec que costarà anys. Ara bé, també crec que la política local en un període de sis o set mesos tornarà a ser més important que la nacional, i fixa't que jo també contemplo un escenari on les eleccions del 21-D s’hagin de repetir. Durant el pròxim mig any se seguirà valorant els alcaldes per mitjà de la política nacional.
 
I. G. Qui són els millor preparats del grup socialista municipal?
À. R. Dins del meu equip de regidors tinc gent preparada. Adaptats cadascun a l’àmbit que estan encapçalant i, per descomptat, si un dia se m’ha de substituir hi ha prou banqueta per fer-ho.
 
I. G. Com es curen les ferides obertes l’1 d’octubre?

« Per a la gent jove que no ha viscut una dictadura, el dia 1 d’octubre va representar un xoc molt important »

À. R. Per a una generació, la gent jove que no ha viscut la dictadura, el dia 1 d’octubre va representar un xoc molt important. En canvi, per als que havíem viscut la dictadura i havíem corregut davant de la policia grisa, el nivell de sorpresa va ser inferior; no obstant això, igualment condemnable. Jo vaig cometre un error el dia 1 d’octubre quan vaig dir que no hi havia un ús desproporcionat de la força; el que va passar és que jo estava davant del col·legi de l’IEI i allí la jornada electoral es desenvolupava normalment. Quan vaig tenir la informació dels cops de porra i un nivell determinat de repressió, quan ho vaig saber, vaig anar corrent a corregir les meves declaracions, però ja era massa tard. En qualsevol cas, també és evident l’error de l’Estat espanyol a l'hora de gestionar la presència policial l’1 d’octubre i espero que hagin après la lliçó.
 
A. P. Creus que el 3-O Lleida va ser un sol poble?
À. R. Sí, crec que s’hi anava com a resposta a la repressió de l’1 d’octubre i incloïa també la gent que no volia votar en referèndum. Crec que va ser un dels dies amb més sentiment unitari per als lleidatans, en un període on la societat està totalment dividida.
 
I. G. Si Lleida era aquell dia un sol poble, hi faltaria una bandera a l’Ajuntament. A dia d’avui veus factible un govern transversal a la Paeria?
À. R. Crec que no, ho veig pràcticament impossible. També hi han hagut moltes ferides obertes a la Paeria en aquests dos anys i mig de mandat, que està sent molt dur. El més lògic és acabar-lo amb un govern en minoria, tal com vam començar, i fent acords amb els partits que en cada moment ho vulguin.
 
A. P. Et veus amb ànims d’intentar-ho, de parlar amb tothom, tal com diu que Miquel Iceta farà al Parlament?
À. R. Jo ja vaig intentar-ho, també vaig tenir el moment actual de Miquel Iceta. Vaig oferir govern a CiU i ERC i em van dir que no. No només això, el cap de llista de CiU, Antoni Postius, va anar a reunir-se amb Ciutadans per demanar-los el vot d’investidura; això ho ha dit Ángeles Ribes i Postius no ho ha desmentit. Jo vaig oferir a CiU la primera tinença d’alcalde sense cap condició i poder fer un govern de majoria absoluta i també es va oferir entrar al govern a ERC i em van dir que no. Cada cosa té el seu moment, aquí el moment dels pactes ja ha passat.
 
A. P. Com pretén el PSC reconstruir el catalanisme polític?
À. R. Nosaltres som l’únic espai catalanista no independentista. Donat que veiem la inviabilitat de construir una república, els partits independentistes han de reconèixer el seu fracàs, almenys de manera temporal, i tornar a reivindicar majors quotes d’autogovern, és a dir, reivindicar l’Estatut que va aprovar el poble català; som l'única autonomia que té un estatut en vigor diferent del que van aprovar els seus ciutadans. Creiem que hem de millorar el finançament, ha de ser just, i per aconseguir-ho s’ha de seguir la regla de l'ordinalitat, és a dir, acotar la solidaritat i garantir que qui fa més esforç pugui gastar més. Hem de ser capaços de convèncer el PSOE en aquest plantejament i els actuals independentistes, que és el que estan fent al País Basc.
 
A. P. Per tant, el punt central d’aquest catalanisme ha de ser la hisenda pròpia?
À. R. Per aconseguir-ho has d'acordar un concert econòmic que també deixi un espai a la Hisenda de l’Estat espanyol. Hauria de ser una mena de consorci, s’ha de deixar una cadira per a l’Estat, ja que hi ha una part de la contribució que la recapta l’Estat. No s’ha d’oblidar que en el seu moment no vam voler recaptar els propis impostos, tots ens en fem responsables. D'altra banda, hem vist que Europa només vol parlar amb estats, una part de la fiscalitat és europea, per tant, en una hisenda pròpia també hi hauria d’estar representat l’Estat espanyol.
 
I. G. Quin és el secret per evitar la marxa d’empreses i establir-ne de noves, com passa al Parc Tecnològic de Gardeny?
À. R. Hi ha empreses que són al Parc però que ara s’han domiciliat a Madrid. Les empreses venen al Parc perquè tenim alguna cosa que oferir-los, una relació amb la Universitat, unes infraestructures i un ambient agradable per viure. Això m’ho va ensenyar el Joan Mjó quan era ministre d’Indústria.
 
A. P. Quin és el millor embolcall turístic per al Parador Nacional?
À. R. Un Centre Històric rehabilitat, tot i que el mateix Parador ajuda aquest Centre Històric; per exemple, estem fent troballes del call jueu, que a Lleida també en tenim. Una altra és les zones d’innovació urbana, on comprem una illa i a partir d’aquí iniciem una nova construcció. El gran embolcall, però, ha de ser per a la Seu Vella, que és un objectiu de ciutat que sigui declarat Patrimoni Mundial per la Unesco.
 
I. G. Quina capacitat de decisió tindran els veïns del carrer Major en la conformació de la nova rambla Ferran?
À. R. Nosaltres hem acabat de decidir dues places enjardinades mitjançant un procés de participació popular, en la remodelació de Rambla Ferran també hi haurà mecanismes de decisió ciutadana. Aquesta és una dinàmica que un cop ja ha estat engegada no se’n pot sortir.
 
A. P. Quin paper hi jugarà el nou Museu Morera en la riquesa museística de la ciutat?
À. R. El Museu Morera és un dels més antics de l’Estat, enguany compleix 100 anys. Tornant a Sixena, algunes veus de l’Aragó diuen amb un cert menyspreu que la majoria d’ obres estaven al magatzem. Això és pel grans fons que tenen els nostres museus, que els permet fer presentacions de caire històric o estilístic diferents. Al Museu Morera estan exposades entre un 5 i un 7% de les obres i, per fi, li hem trobat una seu definitiva que servirà per exposar amb més dignitat les seves obres. Crec, sincerament, que el Museu Morera creixerà molt.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat

Edi7orial

Llarena està quedant atrapat en la seva pròpia teranyina

Publicitat
Publicitat